La guerra de l’aigua

La guerra de l’aigua

 

Josep Sellarès

Antropòleg

 

Fa uns dies que Europa va tancar l’acord dels refugiats… En uns hi ha indignació per l’acord mateix i el que significa  -humanitàriament i legalment-, en d’altres, alleujament perquè deixen d’arribar “moros” a casa nostra, i molta ignorància.

Si consulteu la revista PNAS de novembre de  2014, s’hi relaciona directament la guerra de Síria amb una forta sequera a tot el creixent fèrtil (Síria, l’Iraq, Líban, etc.), un àrea amb forts creixements demogràfics sobre un ecosistema extremadament fràgil i un entorn polític extremadament inestable.

La de Síria, però, no és la primera guerra de l’aigua. El 1964, davant dels plans d’Israel per crear una gran autopista de l’aigua, que permetés gestionar el subministrament a tot el territori a partir del llac Tiberiades, els països àrabs, reunits al Caire, van decidir crear una represa riu amunt, a fi de garantir el subministrament a Jordània i Síria. Després de tres anys de tensió i enfrontaments, el 1967 Israel va atacar, ocupant la franja de Gaza, quedant qualsevol obra hidràulica al riu Jordà a tir de canó de la seva artilleria, i també els alts del Golan, controlant així la capçalera del Jordà i del mar de Tiberiades.

Els darrers cinquanta anys tots els intents d’un procés de pau han ensopegat amb la mateixa galleda, cada cop més empetitida per la política demogràfica dels països de la zona, Israel inclòs i, fora d’aquest darrer, per unes politiques de gestió de l’aigua basades en una explotació  depredadora (pous cada cop més profunds en capes freàtiques més esgotades, cultius molt exigents, i una pressió cada cop més gran sobre un territori molt fràgil).

Al marge que un cop expulsats 4 o 5 milions d’habitants del país es pugui arribar a un acord de pau, aprofitant els recursos ara disponibles, serà només un pegat si aquest acord no inclou clàusules sobre politiques de planificació familiar, inversions en gestió de l’aigua i, sobretot, democràcia real que permeti traslladar les tensions de la població als dirigents polítics per a la seva resolució i, si cal, substituir-los.

Un exemple clàssic d’aquestes bombes de rellotgeria és l’Aràbia Saudí, que després d’una època de suficiència alimentària ha passat a ser un del majors importadors d’aliments per càpita del món.  Un país que és la dictadura més estricta i només té petroli per pagar un recurs que la mateixa Agència Internacional de l’Energia reconeix que s’està esgotant.

Hi ha doncs més Síries a punt d’arribar.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0