Però, què és el lliurepensament?

(…) la llibertat irrestricta del pensament i el fer saber els seus pensaments no és un dret del ciutadà”.

En aquests termes s’expressava el Papa Lleó XIII a l’Encíclica Inmortale Dei promulgada al 1885. Al 1885, gairebé dos segles després del naixement de Rousseau, Voltaire i Diderot; tres segles després de Leibniz, Descartes i Spinoza!

És fàcil comprovar que la Il·lustració no va aconseguir establir en la nostra societat, com a idea indiscutida, que la llibertat de pensament és una facultat irrenunciable de l’individu.

A l’hora d’aproximar-nos al concepte de lliurepensament no podem evitar tenir com a punt de partida la definició donada per Kant a la seva famosa conferència pronunciada el 1784 sota el títol “Què és la Il·lustració” .

Il·lustració” deia “significa la sortida de l’home d’una minoria d’edat, el responsable de la qual és ell mateix. Aquesta minoria d’edat significa la incapacitat per servir-se del seu enteniment sense veure’s guiat per algun altre. (…) Sapere aude! Tingues valor per servir-te del teu propi enteniment! Tal és el lema de la Il·lustració”.

El filòsof prussià al·ludeix a un concepte clau: l’autonomia moral, és a dir, desempallegar-se de qualsevol “tutela” aliena a l’individu. I respecte a aquesta tutela, Kant al·ludeix a un segon element, la voluntat de l’individu de pensar lliurement. “És tan còmode” assenyala “ser menor d’edat. N’hi ha prou amb tenir un llibre que supleixi el meu enteniment, algú que vetlli per la meva ànima i substitueixi la meva consciència moral, un metge que em prescrigui la meva dieta, etc, perquè jo no hagi de prendre’m tals molèsties. No em fa falta pensar. Sempre que pugui pagar, uns altres assumiran per mi tan enutjosa tasca”.

Cal precisar que, òbviament, Kant no desqualifica el llibre, el sacerdot o el metge. El que desqualifica és l’actitud de l’individu que prescindeix de la distància reflexiva que mereixen aquestes fonts.

Per tant, Kant assenyala dos elements bàsics que integren el concepte de lliurepensament: l’absència de tutela moral, d’una banda, i la voluntat per desembarassar-se d’aquesta tutela, per una altra. Per això, per saber, primer cal atrevir-se. Per trobar les respostes exactes, primer cal preguntar-se, aquest mètode epistemològic tan socràtic. I per arribar a preguntar-se, cal dubtar. I aquí tindríem el tercer dels elements definitoris que cerquem: el dubte. Com deia Borges “el dubte és un dels noms de la intel·ligència”.

La voluntat; abans de res, la voluntat. La voluntat i la determinació. El lliurepensament implica la voluntat de ser lliure i la determinació de conèixer i, per això, de conèixer-se (gnosce te ipsum).

Una segona aproximació que cal realitzar és la pedagògica. I en aquest punt convé fer referència a la importància de la instrucció del nen, d’una educació lliure de dogmatismes i prejudicis perquè el nen pugui aconseguir la seva majoria d’edat, a més de fisiològica, també moral. Ferrer i Guàrdia assenyalava que “si a l’home, en la primera edat de la vida, se li alliçona amb rondalles, amb errors de tota espècie, amb l’oposat a l’orientació de la ciència, què cal esperar del seu avenir? Quan el nen evolucioni”, conclou amb contundència, “serà un obstacle al progrés” .

En efecte, la construcció d’una societat de ciutadans lliures i autònoms comença a les escoles i a les llars. Comença ensenyant als nens a fer-se preguntes en lloc de donar-los respostes. Comença proporcionant-los les eines per aprendre, per investigar, per alliberar-se de la seva pròpia ignorància. En definitiva, per ser capaços de sortir, a poc a poc, de la seva minoria d’edat.

Una altra referència interessant per aproximar-nos al concepte de lliurepensament és Nietzsche quan proclama que “tota convicció és una presó”. L’autor desenvolupa aquesta idea de la següent manera: “L’individu ha lluitat sempre per no ser absorbit per la tribu. Si ho intentes, sovint estaràs sol i de vegades espantat. Però cap preu és massa alt pel privilegi de ser un mateix”. Dit d’una altra manera, Nietzsche apunta també a la voluntat de ser lliure com un element essencial.

Tanmateix, una concepció de lliurepensament interessant, i sovint oblidada, ens la proporciona la psicoanàlisi. Per Freud i el seu deixeble Jüng, l’individu neix en una situació de dependència dels seus pares i segons va creixent va alliberant-se d’aquesta tutela. Si no ho fa del tot, especialment si el nen no és capaç de superar la imatge de la mare o la nena la imatge del pare, apareixen reaccions neuròtiques que condicionaran la resta de la seva vida.

Hem parlat, per tant, d’autonomia moral, de voluntat i de capacitat de dubtar, però encara n’hi ha més. Exercir el lliurepensament requereix tenir judici crític. “El pensar bé”, diu Jaume Balmes, “consisteix: o a conèixer la veritat o a dirigir l’enteniment pel camí que hi condueix”. Balmes apunta, per tant, al que podria ser un quart element: el mètode. I per això no cal confondre el lliurepensament amb el pensament anàrquic, aleatori o espontani. No tot s’hi val. Només el pensament rigorós pot ser veritablement lliure. Només la cerca de la veritat ens pot alliberar de les cadenes que ens mantenen sotmesos a la ignorància.

En aquest punt cal esmentar una confusió, que s’observa amb freqüència, entre tenir sentit crític i tenir una actitud adversa cap a qualsevol situació plantejada.

Dit d’una altra manera. Ser crític no és criticar-ho tot, ni viceversa. Molt al contrari, tenir judici crític implica tenir capacitat de ponderació i saber trobar les llums i els encerts en les proposicions que se’ns representen essencialment equivocades. Significa tenir l’aplom suficient per fugir d’adanismes que ens porten a pensar que tot l’anterior és inútil, rebutjant el construït fins al moment. Comporta analitzar els arguments ad causam i no ad personam.

I tot això no és fàcil. Mai no ho ha estat, però possiblement en aquests temps menys. Perquè vivim en l’època de la immediatesa, l’eslògan, l’artifici verbal, la frase efectista i l’ocurrència. En l’època de la imatge -sovint enganyosa-, la selfie, l’actualització de l’estat a Facebook, el hashtag agut i la sentència expressada en 140 caràcters. I en 140 caràcters hi caben pocs matisos i precisions.

Per tant, el lliurepensament requereix autonomia moral de l’individu, voluntat de desembarassar-se de tuteles, dubtar dels judicis ja establerts, i un cert mètode. Però, per damunt de tot, requereix una fèrria voluntat d’assolir la llibertat. Llibertat per què? Llibertat per a ser lliure.

Imatge via: libreshot.com

ComparteixShare on Facebook40Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0