Mirades a l’esport infantil (II): El culte al procediment

En el primer article d’aquesta sèrie titulada Mirades a l’esport infantil vaig parlar-vos de com de grossa s’havia fet la bola que alimenten els que jo vaig batejar aleshores com profetes del procés. Els profetes, convençuts d’estar-li fent un bé a la Humanitat, donen per fet que allò que convé a les persones durant una determinada etapa de la vida seria: que els resultats no comptin, que tot allò que ens fixem sigui el procés o la metodologia emprada. Una advertència sobre els possibles perills de prendre aquest punt de vista com el propi el podem llegir a continuació: “Fer de les escoles un lloc de vida no té per què significar convertir-les en guarderies morals.” (Luri, 2012, p. 16)

No obstant, aquesta sentència em recordava un altre pensament… de Freud. Aleshores em vaig posar a buscar-la. On estarà la cita literal d’aquella idea? No la trobo per enlloc. De sobte, una fiblada: el que Freud venia a dir era que el món no és una nursery. No trobo el fragment textual, però he recuperat la idea. Així aquesta idea, palesada per Freud, Luri l’aplica al món que coneix bé: l’escola. Però podem acostar-nos més a allò que apuntava Freud? Ara si que trobo el que buscava:

Se hallará como el niño que ha abandonado el hogar paterno, en el cual se sentía seguro y dichoso. Pero, ¿no es también cierto que el infantilismo ha de ser vencido y superado? El hombre no puede permanecer eternamente niño; tiene que salir algún día a la vida, a la dura «vida enemiga». Esta sería la «educación para la realidad». ¿Habré de decirle todavía que el único propósito del presente trabajo es señalar la necesidad de tal progreso?

Teme usted, seguramente, que el hombre no pueda resistir tan dura prueba. Déjenos esperar que sí. La consciencia de que sólo habremos de contar con nuestras propias fuerzas nos enseña, por lo menos, a emplearlas con acierto. Pero, además, el hombre no está ya tan desamparado. Su ciencia le ha enseñado muchas cosas desde los tiempos del Diluvio y ha de ampliar aún más su poderío. Y por lo que respecta a lo inevitable, al destino inexorable, contra el cual nada puede ayudarle, aprenderá a aceptarlo y soportarlo sin rebeldía. ¿De qué puede servirle el espejismo de vastas propiedades en la Luna, cuyas rentas nadie ha recibido jamás? Cultivando honradamente aquí en la Tierra su modesto pegujal, como un buen labrador, sabrá extraer de él su sustento. Retirando sus esperanzas del más allá y concentrando en la vida terrena todas las energías así liberadas, conseguirá, probablemente, que la vida se haga más llevadera a todos y que la civilización no abrume ya a ninguno, y entonces podrá decir, con uno de nuestros irreligiosos:

El cielo lo abandonamos

a los gorriones y a los ángeles. (Freud, 2007:2988)

La realitat no la podem ignorar. Certes condicions de l’existència són inevitables. Néixer i morir són aquests tipus de condicions, per posar dos exemples, dels més palmaris. Aleshores cal que siguem raonables i les reconeguem en la seva veritable magnitud. Hi ha certes normes del joc de la vida que no podem passar per alt. Ara bé: què passa quan es multipliquen els procediments que cal seguir, quan la realitat es vol fixar-la d’acord a un model ideal enlloc de tractar de comprendre el funcionament de la vida? Fem una ullada a aquest aspecte concretament, un que penso que pot esdevenir ben útil per seguir tibant del fil del que estem vivint en l’esport infantil.

El periodista Vicenç Villatoro feia servir l’expressió de “culte al procediment” per referir-se a un fenomen que passa arreu. Villatoro, en l’emissió de TV3 del programa Els matins del dimecres 4 de març de 2015, va fer menció d’aquesta idea i mirava de donar-li forma sobre la marxa, durant la tertúlia: “Jo crec que això participa d’una cosa més grossa, aquesta… no la transparència, sinó la hipertransparència o la idolatria a la transparència, que té a veure amb la regulació, que té a veure amb el culte al procediment. I això està ofegant la vida, està ofegant molts aspectes de la vida. S’atribueix a Maquiavel la frase que no va dir: la finalitat justifica els mitjans. Estem arribant al contrari: la finalitat importa un pito, l’únic important és el procediment. Diu: això és a fi de bé, això és a fi de mal, aconsegueix aquest efecte… és igual. El procediment és correcte o incorrecte? I mirar els procediments de les coses sense mirar les seves finalitats ens porta a una cosa paralitzadora. A mi m’inquieta no la transparència, ni l’entrevista d’avui [a la recentment nomenada Comissionada per la Transparència], ni la llei. Aquest clima m’inquieta molt perquè penso que ens està clavant damunt una carcassa que ofega la vida.”1

Aquesta idea em sembla summament valuosa posar-la en relleu, d’acord al que ja he comentat amb anterioritat. A continuació miraré d’aplicar-la amb cura a la realitat de l’esport infantil i, per tant, forjaré el meu discurs a partir d’aquest raonament. El culte al procediment, tal como ho veu Villatoro, és precisament quelcom que jo mateix he detectat també allà on he treballat els darrers 20 anys, l’esport infantil, sobretot en el bàsquet escolar i federat:

1) Ho he vist pels canvis soferts primer de tot en els reglaments dels esports a nivell infantil, els que han esdevingut fruit de les modificacions reglamentàries que han donat lloc als miniesports (minibàsquet, minihandbol, minivòleibol, futbol 7…). Els miniesports són versions de l’esport adaptades, segons diuen, a les condicions i necessitats pròpies dels nens. En aquestes adaptacions es posa a la mateixa safata el fet de baixar la cistella, o bé de donar-li una pilota més menuda i lleugera, al costat de qüestions com ara “que tots juguin cada partit” (norma d’alineació), o bé que “un equip no pugui perdre de pallissa” (norma de tancar l’acta, o de deixar de comptar els punts en determinat moment de partit).

2) A més a més d’això, també ho he notat amb una onada de campanyes de fair-play. També hi ha hagut una inflació de codis ètics que s’han promulgat –més aviat bones intencions que no res més– i que han omplert bona part de l’activitat esportiva de procediments. Aquests nous i ferris procediments normatius conviuen al costat també de recomanacions sense veritable força normativa, sancionadora. I em ve al cap la idea de si estem renunciant a l’autoritat, ja sigui a ser autors de la nostra vida, ja sigui –en un àmbit més particular– una autoritat envers els nostres fills o els nostres alumnes. Com bé deia Leandro de Lajonquière (2000): La duda en corregir y la afición por adecuar son el verso y el reverso de una misma manifestación del espíritu (psico)pedagógico hoy hegemónico.” (p.77)

Més recentment he vist com d’altres propostes han caigut, també, en el parany terrible que suposa seguir el culte al procediment, com ara modificacions diverses de la manera de calcular el resultat final del partit. Algunes propostes innovadores es fan tenint en compte les actituds i comportaments de jugadors, entrenadors i públic. Parlo concretament del programa JUGA VERD PLAY del Consell Esportiu del Baix Llobregat.

Dit això, me n’adono que l’expressió de Villatoro està molt ben trobada. Però també me n’adono que mentre escrivia la primera versió d’un dels meus darrers escrits, forjava una expressió que ara, havent escoltat a Villatoro, pren major sentit. Parlava d’això mateix sobre el que Villatoro ens adverteix, tot i que sobretot pensant en el món escolar i en l’esportiu, i naixia l’expressió els profetes del procés. Aquesta és una expressió que tanmateix he fet servir pel meu anterior article, el text que va esdevenir porta d’entrada a aquestes reflexions. Com aclariment, amb això de profetes del procés no em venia a referir al procés del dret a decidir a Catalunya, sinó al procés entès com aquella única i exclusiva dimensió de l’avaluació educativa, ja sigui al centre educatiu o a l’esport. Per tant, els que són els profetes del procés el que fan és rendir culte al procediment. He trobat l’encaix per tot plegat, la meva idea i la de Villatoro, i crec que la combinació és prou satisfactòria. Passem doncs a desenvolupar-la més en detall.

Però… què es cuina a l’esport infantil com per poder denunciar que allà també hi ha culte al procediment? En aquests reglaments dels miniesports s’han fet evidents actuacions que donen força a la idea que hi ha aquest culte al procediment. Ho podem veure des del moment en que s’han fixat una sèrie d’actuacions que van més enllà del compliment de la norma. Ara, de fet, estem molt més pendents del fet que es segueixin fil per randa els procediments, que no pas que es compleixin les normes. Amb el que ens trobem en l’espai de la confluència d’esport i infància és que se’ls indica als àrbitres i entrenadors que hi ha un cos sacralitzat del reglament. Per exemple, el que fixa que tothom ha de jugar, o norma d’alineació. Penso que aquest cos normatiu correspon a les darreres incorporacions normatives a nivell històric, i que cauria del costat dels anomenats procediments. No són pròpiament el que entenem per regles de joc, sinó més aviat procediments que cal seguir fil per randa.

No obstant hi ha una altra part del reglament, de fet la més antiga i que suposa les bases de la lògica interna del joc, que són les regles de joc. Segons com es diu obertament, sense embuts, es pot aplicar de manera flexible, i fins i tot fer-se la vista grossa. Podríem posar com exemple en el minibàsquet la no sanció d’algunes faltes personals, de determinades violacions de dobles, passis o, de manera molt comuna amb els més menuts, dels 3 segons a la zona. Hi ha certes infraccions que sovintegen i que no s’assenyalen cada vegada que es donen en els partits, malgrat que ho reculli el reglament corresponent. Podríem dir que després de força temps de mirar-nos als infants com necessitats que els adaptem els reglaments, ens hem pres la llicència de no aplicar-lo de manera taxativa, sinó amb tolerància a les seves infraccions, que no sempre són tingudes en compte. Aquí podem veure la convivència entre el seguir fil per randa els procediments, i al mateix temps donar l’esquena al compliments de les normes que defineixen tècnicament l’esport.

Tinc la sensació que treu el cap un pols, una lluita entre diferents punts de vista. Quan els reglaments apunten unes normes que cal complir, sembla absurd apuntar la possibilitat de ser flexibles i no aplicar-ne algunes d’elles. Això atempta contra la naturalesa normativa de qualsevol reglament esportiu, que cal aplicar a tothom en tot moment. És a dir, ser flexibles o condescendents amb l’aplicació del reglament esdevé un gest anàleg a tirar-se pedres a la pròpia teulada. Malgrat entrar en contradicció, serà acceptat de manera comuna que hi hagi certes qüestions normatives que es poden passar per alt, però que al mateix temps n’hi hagi d’altres que de cap de les maneres podem deixar d’aplicar.

Una d’aquestes darreres qüestions que cal defensar a capa i espasa seria, i que per tant no se’n pot fer la vista grossa, la qüestió que tothom jugui en cada partit. El que s’ha vingut a conèixer com norma d’alineació esdevé un dels cavalls de batalla dels pedagogs més il·lustres. Consideren que afecta la “dignitat” del nen que no jugui, i interpreten que hi ha un dret de l’infant a jugar els partits. Bé, sovint es diu que com qualsevol nen té dret a ser feliç i passar-ho bé, i jugant la canalla s’ho passen bé, doncs convé que juguin en tots els partits. Un raonament amb una lògica aclaparadora.

Al costat d’això trobem un altre procediment que s’anomena norma de “tancar l’acta”, o de “tancar marcador”. Aquest procediment fixa que es deixin de comptar les cistelles quan la diferència arriba a un cert nombre de punts. Aquest també és un element prou indicatiu de en quin món vivim. Enlloc de sortir, parafrasejant Freud, a la dura vida enemiga, el que es vol es mantenir els nens en un pla infantil, sense fer-se càrrec d’allò que els passa. Al cap i a la fi perdre un partit respon a la manera com s’hagin pres aquell partit, per molt que hi hagi diferència entre dos equips.

Segons el meu parer, els procediments del tipus que acabo de descriure han omplert de palla els reglaments dels miniesports. Els omplen de requisits a complir, no de normes de joc. Ara estem tant pendents d’això que deixem de costat quelcom d’important. I seguint la idea de fons de Villatoro, aquest clima esclafa la vida. Una reflexió que vaig fer fa uns anys lliga amb tot això. Un dia rumiava sobre el que jo perdia de vista quan havia de complir amb fer els preparatius necessaris pel procediment de la norma d’alineació. En ocasions preparava allò que en bàsquet anomenaven les “sortides”, és a dir, quins jugadors sortiran en cadascun dels 4, 6 o 8 períodes de joc –en funció de quina versió del reglament de minibàsquet d’abans de 2000, de 2001 a 2005, o bé a partir de 2006, respectivament– per tal de respectar els temps mínims i màxims establerts per a cada jugador inscrit, tal com recull escrupolosament la norma d’alineació del minibàsquet. Si això jo ho preparava la nit abans del partit, el dissabte de vegades hi havia sorpreses, com ara que algun jugador estava malalt, arribava tard sense temps per inscriure’l a l’acta, o es lesionava a l’escalfament. Per tant, semblava assenyat esperar 15 minuts abans de començar el partit per fer el que, en llenguatge col·loquial, alguns dèiem que era fer la travessa.

Un entrenador de bàsquet busca d’equilibrar els quintets que presenta d’inici a cada període i que es mantenen durant tot aquell lapse de temps, a no ser que sigui desqualificat o es lesioni; que hi hagi un període del partit especialment fort, o fins i tot més d’un, al llarg del partit; i si és possible, que coincideixi que sigui durant el període final que puguem posar els cinc millors, per si aleshores el partit està per decidir. Però per satisfer aquestes condicions, cal fer mans i mànigues amb equips de 10, 11 i fins i tot 12 jugadors. I la dificultat, més enllà dels dubtes de si aquest i aquest altre jugaran bé junts o si tindran o no el dia, el que tenim és que mentre l’entrenador confecciona les “sortides” perd de vista un moment crucial: l’escalfament.

Un dia me’n vaig adonar que, tot i ser raonable preparar les sortides el moment abans del partit, hi havia un inconvenient majúscul –sobretot si tan sols hi ha un entrenador que acompanya els infants– i és precisament perdre’s amb quin to els jugadors preparen l’encontre durant els darrers minuts abans del salt inicial. Aleshores em perdia “la vida” que li estaven donant els jugadors a l’activitat que estaven duent a terme. I deixava de mirar quins jugadors estaven més involucrats, i quins altres a la lluna de València, per no parlar de picabaralles que podien aparèixer entre ells, o d’altres situacions.

Aquesta reflexió de fa temps avui lliga amb allò que ens arrabassa el culte al procediment. Com que ens hem tornat una mica massa refiats dels procediments, hem perdut de vista les finalitats. I això és quelcom que no ens podem permetre. Ja en el programa abans mencionat, Els Matins, en la tertúlia d’aquell mateix dia el notari jubilat Juanjo López-Burniol havia fet una advertència premonitòria sobre el que Villatoro diria uns minuts més tard: “Les coses no se solucionen a través de regulacions. Es solucionen a través d’escola”. (veure minut 28:27) Tot plegat, les paraules de Villatoro i de López-Burniol ens posen davant d’una situació que amenaça, en paraules textuals de Villatoro ja citades: “Aquest clima m’inquieta molt perquè penso que ens està clavant damunt una carcassa que ofega la vida.”

He posat els exemples de dos procediments dins del reglament de minibàsquet, concretament el de la norma d’alineació i el de tancar l’acta. Són normes, però en el seu articulat apareixen infinitat de procediments a tenir en compte per cenyir-nos-en. Hi ha tot un joc d’equilibris per no incomplir-les. En aquest sentit podem confirmar que sovint ens perdem en els assumptes procedimentals, perdent de vista el propòsit del joc. Ara bé, al costat d’aquests normes n’hi ha d’altres, doncs no són les úniques mesures que cauen del costat del culte al procediment.

Fins ara havia sentit més aviat poques veus crítiques amb aquest fenomen a l’esport infantil, dins d’un clima d’acceptació dels procediments com mesures beneficioses pels infants. Tot plegat, però, apareixen opinions en aquesta mateixa línia de reflexió crítica i de seriosa advertència que, encara que no sorgeixin pròpiament de l’àmbit esportiu, penso que en són de molt directa aplicació. La reflexió de Villatoro, com la de López-Burniol, ho són totes dues, al meu entendre. I que això passi en alguns debats dels mitjans de comunicació em dóna un bri d’esperança que ens podem donar compte del despropòsit que suposa tot plegat.

Penso que la idea de Villatoro va en paral·lel a la línia d’anàlisi que jo vull assajar. La meva mirada a l’esport infantil suposa entrar en diàleg amb el pensament d’altres. En el tema que estem tractant trobo una analogia entre les modificacions reglamentàries en forma de procediments a seguir, i el paper reservat per alguns als protocols. Estic d’acord amb la desconfiança de Queralt envers el terme de protocol, i jo també em refio més de l’aplicació de la llei, sense donar-li gaire més voltes. També subscric, com he assenyalat abans, l’advertència de Villatoro envers el culte al procediment. I ja sigui que parlem de protocols o de procediments, penso que cal mirar l’assumpte des d’una distància raonable per tal de donar-nos compte, precisament, del clima en el qual es cou tot això. Quan Villatoro menciona que “la finalitat importa un pito, l’únic important és el procediment”, ens posa al davant un assumpte d’una dimensió crucial. Ens porta davant les bestieses que els profetes del procés s’afanyen a anomenar com a bondats, mentre deixen de banda completament el resultat, el producte obtingut.

En algunes lligues pròpies de l’esport infantil no s’ensenyen els resultats. En alguns casos, l’any 2011 es publicaven els gols marcats per l’equip perdedor, però en el cas que l’equip guanyador hagués guanyat per més de 5 gols de diferència, es donava a conèixer el resultat d’una manera força curiosa. Enlloc de publicitar el resultat amb el nombre total de gols aconseguits per l’equip guanyador, aquesta xifra sortia de sumar el nombre de gols marcats per l’equip perdedor més un màxim de 5 gols de diferència. Ens adonem que en algunes lligues com ara aquesta darrera es menteix sistemàticament als infants i a les seves famílies: per un marcador de 3-12 en futbol sala, per exemple, tan sols s’apunta a la classificació oficial un resultat parcial. Aleshores un 3-12 esdevé un 3-8. En un altre indret de Catalunya, a començaments de 2015 m’explicaven que en l’esport escolar s’amagaven els resultats dels partits de benjamins (tercer i quart de Primària), sense revelar què havien fet els altres equips de la lliga aquell cap de setmana. Hi havia resultats particulars, però no es volia que les persones alienes a aquells dos equips estiguessin al cas del resultat. Això s’aplicava fins els 10 anys, em sembla, tot i que segons em confiava un càrrec tècnic de la institució, els agradaria seguir-ho amagant durant més temps (per infants més grans).

Les idees de Villatoro i López-Burniol penso que ens ajuden a entendre què suposa que als infants se’ls amagui el marcador quan hi ha una diferència x de punts, com succeeix amb la norma de “tancar l’acta”, o bé en aquests altres dos casos que just he comentat. A més a més de confús, deixar d’apuntar les cistelles a partir de cert moment del partit suposa que, d’alguna manera, estem jugant ja a una altra cosa. Al principi del partit es juga a fer més cistelles que l’equip rival, però arribat a cert punt podria ser que això deixés de ser el propòsit del joc. Ben a prop d’això tenim l’altra pràctica, la de descomptar els gols d’un equip que guanya més enllà de la diferència de 5 gols. En tots dos casos apareixen procediments amb una suposada certificació pedagògica (evitar humiliacions) i, no obstant, el que acaba passant és que es fa de l’esport quelcom confús, o fins i tot es menteix. Cap d’aquestes dues possibilitats (confondre o mentir) em semblen de rebut per assegurar la bona educació dels infants.

Això és quelcom que no podem passar per alt, malgrat que els profetes de l’esport no s’entretinguin a avalar aquest aspecte ètic de la seva visió de l’esport infantil. Agafen la bandera que importa què passa durant l’activitat però no pas el resultat, i no se n’adonen que mentre diuen això desfiguren també el procés. Quan les cistelles no compten ja, no només modifiquen el resultat final (que no recull tots els punts que hagin fet), sinó que també s’estan carregant part del procés que diuen, d’altra banda, lloar tant. No arriben a reconèixer que en voler modificar la vàlua del resultat, també modifiquen les condicions en les que es dóna el procés. Procés i resultat, metodologia i producte, són elements que estan tan entrelligats que quan potineges amb un, afectes inevitablement l’altre. És per això que proposo que puguem fer una revisió a fons del clima que fa propici que esdevingui aquest culte al procediment, segons ho relatava Villatoro.

Per la part que em toca, proposo que sobretot encetem aquest treball en l’esport infantil. I és que estic convençut que pel fet de deixar totalment de banda la importància que haurien de conservar les finalitats de l’activitat, resulta que no li fem cap favor:

1) A l’activitat, que resta confusa i ja no apunta a l’excel·lència.

2) Als adults, que renuncien sense contemplacions a l’autoritat i a la claredat.

3) Als infants, als quals no se’ls dóna un ordre: es dóna el cas que se’ls confon o, directament, se’ls menteix.

Aquestes tres consideracions haurien de servir-nos per posar més atenció a allò que es cuina a l’esport infantil, i que de vegades passa per alt. Penso que això ens permetria que un raig de reflexió il·luminés les obscures propostes que avui en dia giren al voltant del culte al procediment. Sota el meu punt de vista, això del culte al procediment que propaguen a tort i a dret els profetes del procés suposa un veritable malbaratament de les activitats dutes a terme, així com també de l’horitzó polític que podria prendre una activitat com l’esportiva. Ens hauria d’amoïnar un pèl més que, més enllà de seguir un procés o metodologia més o menys adient, cal així mateix satisfer determinades finalitats i assolir uns resultats el més esplèndids que puguem.


 

Notes

1. Recuperat de: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/tertulia-del-040315-part-1-sobre-els-canvis-de-jutges-i-la-transparencia/video/5477551/# 4.3.2015. Veure a partir del minut 33:23 del tall de video.

2. Recuperat de: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/-cat/ciutat-morta-el-debat-22012015/video/5439751/ 4.3.2015.


 

Referències bibliogràfiques

Freud, S. (2007) El porvenir de una ilusión. En Obras completas (Tomo 8). Madrid, Biblioteca Nueva, pp. 2961-2992 (publicat originalment l’any 1927).

Lajonquière, L. de (2000) Infancia e ilusión (psico)-pedagógica. Escritos de psicoanálisis y educación. Buenos Aires, Nueva Visión.

– Luri, G. (2012). Per una educació republicana: Escola i valors. Barcelona: Editorial Barcino.


 

Mauro Valenciano és Llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i entrenador de bàsquet. Autor del llibre Aprender a ganar, Editorial Inde, 2012, entre d’altres.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+1Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0