Gramsci no ens deixa indiferents

9788434413603

Títol: Odio a los indiferentes

Editorial: Ariel

A aquestes altures dir que paga la pena llegir l’Antonio Gramsci per entendre les lluites socials del segle XX a Europa no és descobrir la pólvora. Tampoc no ho és assenyalar que la seva teoria dels blocs hegemònics va ser tot un encert per desemmascarar falsos discursos polítics que amaguen la voluntat de mantenir situacions de dominació i privilegi. Però, a més a més, des de la inesperada irrupció de Podemos al convuls mapa polític actual, l’Antonio Gramsci està de rabiosa actualitat a Espanya. Un bon amic italià resident a Brussel·les em va mostrar la seva sorpresa perquè un conferenciant espanyol cités Gramsci per fonamentar la seves tesis. “Feia molt de temps que no sentia citar en Gramsci” em va dir. Sens dubte, al meu amic li hauria sobtat saber que un dels principals ideòlegs d’un dels partits que podrien guanyar les properes eleccions generals va a tot arreu amb una imatge de Gramsci enganxada sobre la poma il·luminada del seu ordinador.

Però, tot i que la seva acció política s’enquadra dins del comunisme italià, a Gramsci li passa com a Jean Jaurès, que el seu pensament no és patrimoni exclusiu de ningú i que la seva obra es pot llegir de manera molt transversal.

Per totes aquestes raons, resulta molt pertinent que l’editorial Ariel hagi fet un recull d’articles de Gramsci que ajuden molt a entendre una part del seu pensament i el convuls moment polític que va viure.

El llibre s’obre amb l’arxiconegut article que li dóna títol. Una implacable crítica a la indolència social i a la inacció política que es pot resumir amb la frase ”viure significa prendre partit”. Una concepció fortament republicana.

A partir d’aquí ens trobem amb articles que tracten temes tan diversos com el debat sobre l’aptitud de les persones que es dediquen a la política –hi ha algun tema més actual?-, l’assistència sanitària concebuda com un dret ciutadà o l’exercici del dret de vaga, passant també per l’educació i la institució familiar. L’autor parla així mateix de llibertats i llei, i realitza una anàlisi poc habitual, però molt clarivident, del fet que la mitologia cristiana hagi condemnat Ponci Pilatos per aplicar la llei romana segons li corresponia. Gramsci porta a terme, també, un crit contra la guerra i critica l’estructura burocràtica de l’administració italiana de principis de segle XX.

El llibre finalitza amb una veritable joia: la transcripció de la intervenció de Gramsci –i les constants interrupcions de Mussolini- duta a terme el 16 de maig de 1925 davant de la Cambra dels Diputats italiana, en relació al projecte de llei que s’estava tramitant llavors contra la maçoneria i la lliure associació. Es tracta d’un debat parlamentari en que, més enllà del contingut de la llei sobre la que es deliberava, podem advertir la profunditat de la discussió política del moment, amb una Itàlia que avançava amb pas ferm cap a l’establiment d’un règim netament feixista i la desaparició de les llibertats individuals. Només any i mig després, el propi Antonio Gramsci va ser empresonat per Mussolini i ja no recuperaria la seva llibertat fins pocs dies abans de la seva mort.

Pablo Faura

Advocat

Joventut Europea Federalista

ComparteixShare on Facebook9Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0