Ni el caos ni l’atzar…

Laïcitat

No, no són el caos, ni tampoc l’atzar, els causants d’aquest malson.

Ho és el caràcter retrògrad de l’actual majoria parlamentària. I això no és pas responsabilitat del caos, ni tampoc de l’atzar. Ho és de la inconfusible, histórica –més ben dit, ahistòrica…- i suïcida divisió de l’esquerra, de les persones progressistes o, senzillament, dels demòcrates. I d’aquells que pretenen tenir un mínim de perspectiva científica a l’hora de construir alguna mirada, despullada de dogmes, al voltant dels interrogants que suscita l’existència humana, i la pròpia estructura d’allò que, abans, s’anomenava univers…

Abans, perquè, segons els actuals paràmetres de la ciència física contemporània, i de les seves modelitzacions matemàtiques, ja no es pot parlar tan sols d’univers… Sembla, doncs, bastant evident que, d’universos –paral·lels, múltiples, diferents, inconeguts, probables…- n’hi ha més d’un fotimer. Són incomptables. I, per això, més val parlar de multivers, quan s’intenta definir quin és el paradigma contextual dins el qual ens trobem aquests petitets habitants d’aquest petitet planeta, en aquesta petita i marginal galàxia, dins un cúmul de moltíssimes més… I, segons diuen els científics, tot això és il·limitat, és a dir, sense límits temporals, sense principi, per tant, sense causa, sense creació… Entendre-ho una mica –suposant que això sigui possible en l’escassa dimensió temporal de l’existència humana- té a veure amb possibilitar l’accés a una formació plena, integral, nítida i aliena a qualsevol deformació en la qual hi hagi visions mitològiques que pretenguin tenir l’exclusiva de la interpretació de la realitat. Per això, és no només democràticament imprescindible, sinó pedagògicament necessari que l’educació s’emmarqui en un context de laïcitat i de foment de la investigació, de crítica i contrast lliure de les idees –incloent-hi, també, aquelles que diuen tenir una sola versió de les coses-, d’impuls a la recerca, d’afavoriment del pensament lliure. Bé, això és redundant, no hi ha pensament si no és lliure. En absència de llibertat potser pot haver-hi alguna mena d’erudició, però no pas de pensament.

Carregar-se l’Educació per a la Ciutadania, que obria la possibilitat de fomentar el raonament crític i, per tant, l’autoformació de l’esperit de ciutadania, era imprescindible, doncs, per arribar allà on s’ha volgut arribar per part de l’actual govern conservador. No, més aviat ultraconservador, reaccionari, és clar. El nou disseny de l’anomenada assignatura de Religió té molt clar el seu objectiu: imposar, des de l’ensenyament primari, una fórmula d’adoctrinament dogmàtic que exclogui altres interpretacions de l’uni… No, del multivers… Per això, a més a més de dir que es vol introduir la memorització d’algunes fórmules de petició i agraïment que els nens i les nenes haurien d’aprendre’s –d’això sempre se n’ha dit l’oració (no pas gramatical), la pregària…-, s’afirma, també, que l’origen de l’univers (…?) no és pas el caos, ni l’atzar, sinó un acte de creació, davant del qual els nens i nenes s’han de sentir meravellats. Per tal de procedir, després, a l’adoració. Això no implica que –com hem defensat sempre des de la laïcitat “contundent”- no sigui necessari l’estudi històric de les cultures religioses –de totes, eh?- per tal d’obtenir una formació plena que permeti interpretar molts dels signes culturals, estètics i tradicionals de les nostres societats. Això és evident i, a part, és molt interessant. Rebutjant frontalment, però, la imposició d’una lectura dogmàtica i excloent d’una qualsevol d’aquestes interpretacions.

D’altra banda, probablement és cert que tot aquest tinglado és meravellós, amb les seves contradiccions. Però és dramàtic que, encara, avui, hi hagi qui s’entesti a negar allò que ja afirmava Anaximandre, entre els segles VII i VI abans de l’era actual: el principi de coneixement de l’estructura de la realitat és l’”apeiron”, és a dir, la il·limitació. Si no hi ha límit, no hi ha principi. No hi ha acte de creació. Imposar una teoria dogmàtica, revestir-la de l’angoixa de la creença religiosa i pretendre que els nens i les nenes hagin de retre-li alguna cosa semblant a l’adoració és, òbviament, un acte de violència psicològica contra els més indefensos en raó de la seva edat.

Els “responsables” actuals del Ministeri d’Educació, amb l’ajut càndid, tèrbol, tebi i ombrívol de l’actual Conselleria d’Ensenyament –que “confía” en l’aplicació assenyada que en faci “l’Església catalana”…- saben molt bé que, tot plegat, no és obra del caos. Ni de l’atzar.

No és pas el caos ni l’atzar els que ho determinen, no. Són els interessos d’aquells grups de poder, tan ben representats en els actuals governs, d’aquí i d’allà, que saben perfectament que el millor que els pot passar és retallar, a més a més dels drets socials, l’accés al pensament. I promoure la falsificació de la informació, la destrucció de la raó, l’obstrucció de l’arrel crítica que impulsa el dret de ciutadania. I que fa possible l’exercici de la llibertat.

Com deia una pancarta exhibida en la manifestació d’estudiants en protesta per l’intent d’imposar un model regressiu de reforma universitària: “Señor Wert: Dimitir no es un nombre ruso”.

Vicenç Molina

ComparteixShare on Facebook80Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0