Més enllà de ‘Charlie Hebdo’

the_pencil_fist__vector__by_mondspeer-d8d6wtkAhir vaig tenir el plaer d’assistir com a representant del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) a un debat sobre si la llibertat de premsa està amenaçada que es va fer en el programa l’Illa de Robinson que dirigeix l’Eduard Berraondo a El PuntAvui TV. També hi van participar els dibuixants Alfons López i Lluís Recasens L’Avi, i el director adjunt d’El Punt Avui i president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), Joan Ventura, i tenia en l’atemptat a la redacció de Charlie Hebdo produït el 7 de gener passat el punt de partida. No reproduiré el debat perquè, a qui l’interessi, el pot trobar en aquest enllaç (a partir del minut deu i mig aproximadament).

La qüestió, doncs, era si la llibertat de premsa està amenaçada. Ho està i no només pel que significa aquest atemptat. Requereix una anàlisi política i social que no és l’objecte d’aquest blog, com tampoc ho és el conjunt de polítiques que calen per evitar-los. Segurament, ara comença una cursa sobre qui fa la legislació antiterrorista més dura i més limitadora de les llibertats. Aquest és un risc del qual adverteix el secretari general de la Federació Europea de Periodistes (FEP), Ricardo Gutiérrez, que demana que «ens hem de resistir al discurs de la ultra-seguretat.» Però fa temps que el món en general pateix un retrocés en els drets i llibertats de les persones, només que a cada país o racó del planeta això es tradueix de manera diferent i sense cap relació directa amb el que acabem de viure a la capital francesa.

Sense anar més lluny, a l’Estat espanyol, el PP ha impulsat en solitari la Llei de protecció de la seguretat ciutadana (LPSC), més coneguda com a Llei mordassa, i que comporta, entre altres coses, greus restriccions a la llibertat d’expressió i d’informació. El projecte va ser aprovat l’11 de desembre passat al Congrés dels Diputats i només queda pendent el tràmit del Senat perquè la nova normativa entri en vigor. La plataforma No Somos Delito –que agrupa més de 70 organitzacions de tot tipus– detalla en aquest informe els punts més controvertits de l’LPSC. A l’Estat espanyol hem viscut de manera periòdica episodis que han evidenciat que la pell de brau és lluny de poder donar lliçons de respecte a la llibertat de premsa. Joan Ventura va citar en aquest debat el cas Egunkaria, que va suposar el tancament de la publicació i la detenció dels seus responsables, entre els quals el seu director Martxelo Otamendi, i que, finalment va quedar, set anys després, en no res. La publicació, en canvi, ja no existeix. Però hi altres casos, especialment greu tot i que calgui anar força anys enrere, al 1977, el de l’atemptat a la revista El Papus. L’Estat espanyol també es caracteritza per ser un dels pocs de la Unió Europea que no té cap tipus de legislació sobre el dret a la informació de la ciutadania. Tampoc aguanta la comparació amb l’Amèrica Llatina, on hi ha diversos països que ja li passen la mà per la cara. No tots, perquè, lamentablement, n’hi ha d’altres –Colòmbia, Brasil, Mèxic, Hondures…– on ser informador és una professió més que perillosa.

L’Estat espanyol, però, també dóna suport a altres iniciatives de caràcter internacional que igualment suposen greus amenaces als drets i llibertats de les persones. I, en aquest cas, no ho fa només el PP en solitari com en el cas de l’LPSC, sinó que hi té el suport del PSOE i de CiU. Es tracta de les converses que estan duent a terme la Unió Europea i els Estats Units sobre el Tractat de Lliure Comerç (TTIP, en les seves sigles en anglès). M’hi referia tot just fa un mes en aquest mateix blog: els textos de l’avantprojecte que fins ara es coneixen revelen que el tractat no permetria als governs aprovar lleis per a la regulació de sectors econòmics estratègics com la banca, les assegurances, serveis postals o telecomunicacions. Si es produís qualsevol expropiació les empreses podrien demandar als Estats exigint la devolució de la seva inversió més compensacions i interessos. Això afecta fins i tot al món de la comunicació perquè els governs no podrien aprovar lleis limitant la propietat en els mitjans per impedir la creació d’imperis mediàtics com, per exemple, el de Murdoch. I ja és conegut que l’efecte principal de la concentració mediàtica és la reducció del pluralisme informatiu, una de les amenaces principals a la qualitat democràtica d’un país.

Per tant, l’atemptat a Charlie Hebdo és gravíssim per les conseqüències humanes que ha tingut. Ha estat perpetrat per col·lectius particularment esbojarrats. Vaig ser a la concentració davant el consolat de França a Barcelona per també dir Je suis Charlie. L’Avi deia en el citat debat que per les seves circumstàncies de buscar unes víctimes prèviament triades, els fets de Paris li recordaven força l’atemptat contra uns advocats laboralistes de CCOO, realitzat a Madrid, al carrer d’Atocha, el mes de gener de 1977 per l’extrema dreta espanyola. Però la llibertat de premsa i d’expressió té més amenaces de les que provenen d’aquests grups fanàtics. Des d’altres àmbits, amb altres ideologies, amb mètodes més refinats, també volen limitar el que estableix l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948: «Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres».

En els darrers dies han aparegut informacions sobre les propostes que diferents governs europeus han plantejat per intentar evitar nous atemptats. La majoria reforcen el control de les informacions i la lliure comunicació entre les persones. Des de, per exemple, poder intervenir en les aplicacions de missatgeria instantània fins a la prohibició del popular WhatsApp. L’expert en internet Enrique Dans apunta en el seu blog que el que s’hauria de fer és tot el contrari. Defensa que «tots hem de tenir el dret a actuar anònimament sempre que, per la raó que sigui, desitgem fer-ho. Que aquest mateix anonimat pugui ser utilitzat per a activitats delictives no és més que un efecte secundari l’existència del qual no pot ser utilitzada per invalidar l’ús legítim d’aquest dret a l’anonimat. Evitar l’anonimat a la xarxa és tècnicament impossible, i sota aquesta base purament tecnològica hem de tractar d’organitzar-nos tan bé com sigui possible per respectar certs drets i tractar de posar fre a certes conductes delictives.» I si l’anonimat ha de ser possible, encara més l’activisme a cara descoberta, sense ser perseguit ni investigat per fer-ho.

Francesc Ràfols

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0