La mort en acte de servei i la litúrgia civil del seu

funeral-civilUna breu reflexió sobre el significat actual de les forces armades i dels cossos de policia pot ajudar, sobradament, a llançar una mica de llum al tema de la meva contribució a l’Anuari. El militar o el policia és avui un funcionari que vesteix, normalment, d’uniforme i que presta un servei públic indispensable associat a un alt risc, que pot comportar la pèrdua de la seva vida. Per a la resta dels funcionaris i per a la resta dels treballadors, l’accident laboral és una eventualitat que les lleis i les bones pràctiques tracten d’eradicar. Per als nostres conciutadans uniformats, fins i tot havent de prendre precaucions i gaudint d’un bon entrenament, l’accident laboral forma part del seu ofici i la pèrdua de la vida és, desgraciadament, un element indissociable de la professió que exerceixen al servei dels altres.

Permeti-se’m un breu parèntesi: Considero completament superades totes les concepcions de la milícia com a sacrifici pel rei, com a adoració de la mort, com a culte a la violència, com a ofrena a déu, com a salvació de la pàtria o com a guardià de ràncies essències. És en el marc de totes aquestes idees errònies, encara que molt vigents al llarg de la Història, que s’han barrejat l’exèrcit i la policia amb la religió, que s’han il·luminat vicariats castrenses o que el propi Papa-Rei encapçalava amb cavall i armadura a les seves tropes per la península itàlica. En quantes guerres cada bàndol contendent invocava a un déu com el seu valedor! Molt sovint, al mateix déu, de qui calia suposar un il·limitat grau d’estupor! El grau quart del Ritu Escocès de la Maçoneria Universal dramatitza aquestes contradiccions nascudes de l’estupidesa humana. Tanco el parèntesi.

L’exèrcit i la policia estan constituïts pels únics funcionaris que poden exercir la violència sobre les persones i sobre les coses, un monopoli de la violència controlat pels poders públics democràtics –i segueixo en aquest punt el pensament del professor Joan-Francesc Pont- que té com a objectius l’eradicació de qualsevol classe de violència, la seguretat concebuda com la protecció de la vida i de la llibertat i la ingerència humanitària en els supòsits en els quals el nom persisteix a ser un llop per a l’home.

Durant molt temps continuarem convivint amb aquestes formes de violència necessària la funció de la qual és evitar qualsevol altra manifestació de violència, des de la violència masclista –l’anomenin com l’anomenin, tràgicament present en les nostres vides com un reflex de la prevalença de la dimensió animal sobre la racional, en alguns elements del gènere masculí borratxos de la seva força física que actua com a substitut de la seva absència de capacitat intel·lectual i afectiva- fins als crims d’Estat –amb independència del lloc en el qual esdevinguin-. I l’exercici de la violència necessària continuarà produint la mort d’homes i de dones en acte de servei, una tragèdia individual en cada ocasió en la qual es produeix, que els humanistes lliurepensadors vivim amb un dolor irrefrenable, amb un agraïment no formulari i amb una solidaritat fraternal cap als sers estimats de qui ha aconseguit abruptament el límit de la seva vida.

En aquest moment, en el moment en què aquest funcionari mor per servir a l’interès general, es converteix, més que mai, en un dels nostres, amb independència del seu lloc de naixement (sovint a un altre país), de les seves conviccions o de les seves creences. Van a acomiadar-se’n, en primer lloc, els seus companys, els qui han compartit amb ella o amb ell fins a l’últim segon d’aquest límit de la vida que és la mort. Va a acomiadar-se’n, també, la branca de l’Administració (civil o militar) para la que treballava. I va a acomiadar-se’n, en els supòsits més notoris, la societat en el seu conjunt, sobretot, quan la mort s’ha produït en escenaris llunyans o quan és el resultat d’un acte terrorista. En qualsevol cas, una societat sana ha de caracteritzar-se per saber acompanyar als seus servidors públics morts i als seus familiars, perquè aquests percebin la proximitat afectiva dels ciutadans per als qui treballava el mort.

Aquest primer comiat no pot ser més que civil, perquè és l’expressió de duel de la Ciutat, entesa aquí com la societat bona que és agraïda i respectuosa amb el dolor per la pèrdua d’un ésser humà i que recorda a qui se n’’ha anat a aquest viatge absurd que és sempre l’últim viatge per permetre la continuïtat del nostre caminar individual i col·lectiu per la vida. Davant la mort d’un funcionari en acte de servei no hi ha més comiat que el nostre, el dels ciutadans, i aquest comiat ha de vertebrar-se, conformement al principi de laïcitat en un espai i en una litúrgia comuns a tots els ciutadans.

Hi ha, certament, un segon comiat, el de la intimitat familiar i el de la sociabilitat religiosa o filosòfica del mort. Aquest moment correspon, amb naturalitat, al temple, a l’àgora o a la solitud, segons les tradicions i els desitjos de l’entorn més proper al mort. Amb tot respecte per les diferents tradicions. Però no és aquest el tema que m’ha portat a escriure aquest treball. El segon comiat ha de ser facilitat pels poders públics amb delicadesa i eficàcia. Però el primer comiat ha de ser organitzat pels poders públics.

La mort d’un dels nostres conciutadans compromès amb la seguretat i amb la pau mereix sempre un acte públic de reconeixement de quant ha fet servint a la societat i d’expressió col·lectiva d’un dolor que ha d’impregnar-ho tot de forma austera i solemne. Com és notori, aquesta és una assignatura pendent en el si de les forces armades i dels cossos de policia, on l’Església Catòlica Romana –com un residu de la seva antiga posició de religió d’Estat, una condició perduda de iure en 1978- segueix monopolitzant els funerals, mostrant-se la pròpia Església i els poders públics incapaços de modificar aquesta situació, insensibles davant les conviccions o les creences del mort o dels seus familiars o de tots quants lamenten el fet luctuós, el coneguessin o no.

El comiat d’un funcionari mort en acte de servei –insisteixo, em refereixo exclusivament al comiat primer- només pot ser civil, no només ni especialment per respecte a la llibertat de cultes, sinó per la mera acceptació que la seva mort ha estat pel conjunt de la societat, per la qual cosa la ciència política flama la república, i no per un sector, per una divinitat o per una idea. És urgent, per tant, que els nostres poders públics assumeixin la responsabilitat que tenen i deixin d’alienar-la-hi, abandonant-la en mans de la religió. Una litúrgia civil, laica, basada en els valors espirituals compartits per tots, ha de marcar el trànsit des de la vida de servei públic truncada per la mort a les honres fúnebres que li rendeixin al mort la seva família i amics.

 

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2012.
Barcelona, febrer 2012.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0