Partit país, país partit

Sí, d’acord, és reiteratiu. Però per això serveix una mica de perspectiva històrica, no? Quan algú invoca l’interès general del país, i proposa fer, davant d’un determinat procés electoral, una “llista de país”, deixant de banda els suposats interessos de partit, tornem a trobar-nos amb la pitjor ferum del vell nacionalisme que voldria ser identitari: una opció que el que vol és, com sempre, un sol partit, que, això sí, diu que representa “el país”. Sense impedir que n’hi pugui haver d’altres, és clar! Que som, al capdavall, al segle XXI. Però reduint-los a la tenebra exterior d’aquells que, segons ells, no són els que representen la seva concepció del “país”.

Vet aquí l’unanimisme, el conformisme passiu amb el pensament únic prefabricat per les elits que detenten els poders econòmic i mediàtic, la no gens desitjable experiència de la dictadura blanca, que el president Tarradellas ja sospitava en la insospitada llarga herència del pujolisme…

Una “llista de país”, el partit del país, és a dir, el país partit entre aquells que s’autoanomenen representants idonis del conjunt de la ciutadania i els ciutadans i ciutadanes que tan sols es representen, lògicament, a ells mateixos. O és que, potser, el país no vol pas dir la ciutadania?

No només, però també, ens trobem amb el resultat de la versió del país pròpia de la cultura política del pujolisme, malgrat l’aparent i actual desprestigi de la seva primigènia font d’inspiració. Cultura que ha aconseguit provocar la resignació sacrificial de les esquerres, per decapitació i ensopiment, per haver assumit, en bona part, el melanconiós regust semàntic –de vegades, fins i tot sociològic- del pujolisme. Entre aquestes esquerres, per cert, hi ha una fracció que més valdria que renunciés a l’abús de mantenir unes sigles històricament dignes, un cop demostrat el seu grau de fidelitat al govern conservador, més evident que no pas l’observació d’aquesta fidelitat quan formaven part d’un altre govern, nominalment d’esquerres.

L’ombra de les llistes de país pretén anul·lar les diferències de classe, d’inquietuds, d’interessos i, finalment, de valors ètics, entre la ciutadania, fent-nos combregar amb rodes de molí, com si existís, o hagués existit, en algun moment històric, cap unanimitat nacional. Afortunadament, això no passa, ni ha passat. Unanimitat nacional! Uf, quin escarafall, I quin mal regust!

No, no tots els ciutadans de Catalunya som a la mateixa trinxera, ni ara ni fa tres-cents anys, ni en la defensa de la República contra el feixisme, en la guerra civil, ni en la resistència contra la dictadura. Els ciutadans de Catalunya som diferents, diversos, plurals, no ens podem sentir tots identificats amb el mot d’ordre dels totalitarismes, de la completa i mistificada identificació entre societat, nació i règim, que auspicien uns mitjans públics de comunicació controlats per la més barroera d’aquestes herències, i uns mitjans privats sucosament subvencionats per fer de No-Do.

El comunitarisme unanimista impedeix el respecte a la diferència i, per tant, resulta limitador del dret al dissens i a l’exercici del conjunt de les llibertats civils, ja prou limitades pel retrocés dels drets socials impulsats per bona part dels impulsors de l’anomenat “procés” i dels inspiradors de la llista de país… Tot i que adoptin tons lleugers, entre familiaristes i postmoderns, sota l’ombra tèrbola d’unes quantes tietes de mal caràcter i esperit agre.

El valor de la ciutadania, a uns quants, si més no, ens fa sentir-nos ciutadans, molt més que no pas simples connacionals, ens fa valorar la racionalitat del pacte republicà de la democràcia com a vincle fundacional d’una societat lliure, a més a més –i, probablement, més- de ser veïns d’un territori i usuaris d’unes mateixes llengües…

Un país, diversos partits… Una “llista de país”, amb un país ple de banderes, això sí, però sense especificar gaire idees polítiques, econòmiques, socials i culturals, o bé un país de diferents partits, amb moltes idees diferents sobre com organitzar-lo, i amb ben poquetes banderes.

Un país, més partits. Més idees que no pas banderes. Quin somni!

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0