La laïcitat més enllà de les institucions

tunisie-photoLa laïcitat es comporta en la seva dimensió política com un principi procedimental. És un mètode, una arquitectura de la convivència, un dels pilars de la república, i per tal de ser plenament efectiva ha de ser concretada en llenguatge jurídic i convertida en dret positiu. El concepte de laïcitat no sorgeix d’un exercici especulatiu d’una sola intel·ligència, no és el resultat d’un treball purament teòric. És el resultat d’una llarga història d’enfrontaments i aliances entre poder civil i poder religiós; una història amarga, tan antiga com la Ciutat. El llarg conflicte pel poder absolut es juga, fins a ben entrada la modernitat, entre els extrems de la teocràcia i al cesaropapisme, amb diferents solucions a cada moment. El resultat d’aquest enfrontament té com a principals víctimes la llibertat de consciència i la tolerància, i en moltes ocasions, la pròpia vida.

Aquesta llarga disputa pel poder, un poder absolut, té els seus episodis més dramàtics en les guerres de religió que assolen l’Europa del s. XVII. La violència deslligada en la Guerra Civil anglesa i en la Guerra dels Trenta Anys no té precedents coneguts i té un fortíssim impacte al món occidental. Ja no són exèrcits professionals els que s’enfronten en el camp de batalla per dirimir pugnes territorials d’ordre dinàstic. Les massacres se succeeixen entre fidels d’una i una altra religió en un grau d’acarnissament mai vist fins llavors, devastant àmplies zones d’Europa. Des d’aquest moment s’instal·la en la consciència col·lectiva un interrogant: com refrenar i posar límit al poder de les religions per garantir la pervivència de la vida i de la societat política. No serà fins a entrada la modernitat que les nocions de llibertat de consciència i tolerància seran identificades i reconegudes com a baluards del bé suprem: la vida.

Així, la laïcitat política té una funció clara: garantir la llibertat de consciència, garantir ciutadans amb capacitat de judici moral independent, capaços de construir una república pròspera i en pau. Per a això es proposa superar el conflicte entre poder religiós i poder civil sense que cap dels dos s’imposi a l’altre. En paraules d’Émile Poulat, emancipar la noció de debò de la noció de llibertat. Impedir el monopoli de la veritat mitjançant la garantia de la llibertat d’expressió, eludint l’Estat intervenir i legislar en qüestions d’opinió. I oferint una protecció especial a la llibertat de culte i religió que té la seva simetria en unes limitacions severes a aquests drets.

La laïcitat política se cenyeix a aquesta funció i les condicions perquè la seva existència són clarament identificables: defensa de la llibertat de consciència, igualtat entre els ciutadans independentment de les seves opcions religioses o filosòfiques i neutralitat dels poders públics en qüestions metafísiques. Des de principis de s. XX aquests principis no han variat. Òbviament persisteix el repte de la seva extensió i aplicació, però la fórmula és coneguda. Evidentment és una proposta que té enemics poderosos i la seva concreció en cada context està naturalment sotmesa a debat, però no hi ha un procés de revisió a fons dels fonaments de la laïcitat política.

Però la incubació de la idea d’un ciutadà dotat de judici propi, constructor d’un Estat que promou la llibertat de consciència i garanteix la convivència fèrtil entre diferents comunitats religioses i opcions filosòfiques ens remet a Spinoza i a Locke, passa per la Il·lustració i cristal·litza amb les lleis d’educació de la III República francesa i la llei de 1905. És un camí tortuós, amb anades i vingudes, avanços i reculades, il·luminat pels debats filosòfics i polítics sobre l’autonomia moral i la idea de progrés de la humanitat en la seva aventura existencial. Existeix, per tant, una dimensió filosòfica de la laïcitat, un debat que no es completa amb un arranjament sobre l’Estat, sinó que té el seu centre de gravetat en l’home.

Així doncs són dos camins, els de la laïcitat política i la laïcitat filosòfica, que s’escindeixen i convergeixen al llarg de la història, i que expressen la pulsió iniciada per la Il·lustració de l’home que pensa per si mateix i sobre si mateix, interrogant-se: quin home per a quina societat? Si hem escollit el camí de la llibertat i el dret, el de la justícia i la convivència, aquest no pot ser transitat amb l’únic bagatge de la llei. Més encara: és impossible construir unes institucions laiques sense una societat que valori la llibertat de consciència i la tolerància. Hi ha d’haver un canvi íntim a l’interior de cada individu en harmonia amb les lleis que regeixen la vida en comú.

De manera que la laïcitat filosòfica va més enllà de la laïcitat política. No s’oposa només a la religió com a mecanisme de control de les consciències, sinó a qualsevol altra institució que pretengui eliminar o soscavar l’autonomia moral. No pretén únicament aixecar un mur de separació entre l’església i l’Estat. Es proposa impulsar l’autonomia moral superant les barreres externes i internes, imposades i autoimposades, i estimular la consecució d’una societat que comparteixi i fomenti valors humanistes. Aspira a il·luminar un home nou, lliure de tuteles, major d’edat en la seva accepció més kantiana.

Per això el moviment laic dóna tanta importància a l’educació. Només l’educació garanteix, en últim terme, la capacitat individual de sobreposar-se a les noves i incansables inquisicions de les quals parlava Camus. Només a través de l’educació es pot calibrar la balança de la tolerància i destriar entre la necessària indiferència davant les opcions lliurement acceptades per una ciutadania que inventa noves formes de viure i conviure i la imprescindible indignació davant les cadenes imposades per institucions o individus amb excessives ànsies de poder. I això va més enllà de disposar d’unes institucions laiques. La laïcitat de la república és una condició necessària però no suficient, ha d’entrar en ressonància amb els valors de la ciutadania.

Així, de la mateixa manera que seria un error estendre la laïcitat política més enllà de la seva funció d’aixecar un mur de separació entre les religions i la república, seria un error limitar la laïcitat filosòfica a impedir els monopolis morals d’origen religiós. Un aspecte poc destacat (sovint ocultat) de la laïcitat política és que correspon a l’Estat promoure la llibertat de consciència. No és només una garantia merament cosmètica, el matís és important. La república, per sobreviure, requereix ciutadans amb judici propi, no pot sorgir ni sostenir-se en una societat d’idiotes morals. La noció moderna de laïcitat és il·luminada en els debats sobre educació de la III República francesa a la fi del s. XIX i només posteriorment queda consagrada en la llei de 1905. Té tota la lògica que l’educació pública estigui en l’origen del concepte de laïcitat. La laïcitat de les institucions només se sosté si és acompanyada per l’educació, per una escola pública igualment laica, que es preocupi de formar ciutadans lliures. També per una educació popular laica, coeducativa, interclassista, que construeixi projectes pedagògics que seran el germen d’una nova societat que no pretengui eliminar les diferències i si les desigualtats. No pretén eliminar les diferències perquè requereix de diferents aproximacions a la realitat i a la veritat per, mitjançant un debat sincer i un acord democràtic, escollir noves opcions de futur. Però aspira a la igualtat d’oportunitats, en l’accés a l’espai públic i en l’ordre material, garantint el benestar de tots.

Actualment, les forces socials compromeses amb la laïcitat filosòfica enfronten un desafiament enorme amb el naixement de la nova societat de la informació. Si el repte en segles precedents era recaptar informació i apropar-la al poble, ara aquesta funció està parcialment superada, ja no podem justificar la ignorància sobre la base de la falta d’informació. Fins i tot hem encunyat un terme per descriure la sobreabundància d’informació: infoxicació. De manera que no és un problema d’escassetat el que enfrontem, per molt que es mantinguin esquemes depassats (el podem veure diàriament amb totes les normes antidescàrregues que inútilment intenten promoure els governs). És un problema de sobreabundància d’informació, injectada a tal velocitat i en tal quantitat que resulta impossible processar-la, la qual cosa genera por i ens allunya de la idea d’una consciència lliure i no coaccionada.

El repte actual és el d’oferir eines per discriminar aquesta informació. Hem de dotar-nos de nous criteris racionals, científics i ètics per facilitar la vida en llibertat a un ciutadà soterrat per les dades. Això implica refer debats, reprendre velles discussions, tornar a forjar antigues aliances desgastades pel temps i les modes intel·lectuals irracionalistes que van abundar en el s. XX. També hem d’evitar l’escissió de la societat en comunitats enfrontades. La capacitat de grans grups mediàtics de construir noves realitats porta a l’escissió de la societat en comunitats separades incapaces de dialogar entre elles, sense possibilitat tan si més no d’establir un terreny moral comú, tan sol empeses a reforçar les seves pròpies pulsions. Podem comprovar aquest fenomen diàriament en els mitjans de comunicació. Els mateixos fets justifiquen discursos oposats, i si els fets no concorden es manipulen i es tergiversen recolzant-se en una potència de foc mediàtic aclaparador, fracturant la societat. Es destrueix així tota possibilitat d’universalisme i se soscava la base que sustenta les institucions laiques. Una societat fragmentada en grups irreconciliables és incompatible amb tot enunciat de paraules com pau o justícia. Només existeix un soroll continu que exagera les diferències entre el nosaltres i l’ells, categoritzats com el bé i el mal, un mal que ha de ser exterminat. L’odi a l’estrany no és, doncs, monopoli de les religions. Mai ho ha estat.

El perill de la intolerància que ens aguaita, doncs, no prové tan sols de les velles religions. Encara més en una societat espanyola es secularitza a gran velocitat, tal com demostren nombrosos estudis, alguns d’ells realitzats per institucions religioses com la Fundación Santa María. Actualment podem afirmar que una majoria de la ciutadania no accepta dogmes ni tuteles morals d’origen religiós. Tot i mantenir una identificació i una vinculació amb l’Església Catòlica, amb la seva tradició i els seus ritus, una majoria social no compleix els preceptes morals en matèria de sexualitat, política, valors, etc. Dit d’una altra manera, cada vegada més gent confia en la seva capacitat per arribar a les seves pròpies nocions morals íntimes.

L’auge dels llibres sobre neurociència (l’extraordinari èxit editorial i mediàtic d’Eduard Punset, per exemple) és la demostració que hi ha un interès massiu per buscar fonaments científics, racionals, a les nocions morals a les quals, intuïtivament, està arribant una majoria de la societat espanyola. La divulgació científica, i més vulgarment els llibres i programes d’autoajuda, actuen de suport a aquest fenomen. Aquest col·lectiu, el de divulgadors científics i autors de llibres d’autoajuda acumula en aquests moments un poder que desconeix i del que no es fa responsable. Amb l’agreujant que està desconnectat dels col·lectius humanistes, probablement per la inacció d’aquests últims. Pres amb perspectiva històrica, és sorprenent la poca connexió que existeix entre els sectors més avançats de la ciència, l’art, la cultura, el pensament i la política. Potser per la mala experiència amb les autodenominades avantguardes, potser per la ruptura postmoderna amb la noció de progrés humà (l’únic vincle possible en llibertat entre aquests sectors), potser per les modes intel·lectuals de final del s.XX abans citades. En qualsevol cas sorprèn comparar com a principis del s.XX existien unes connexions que actualment no només s’han trencat, sinó que a més s’han oblidat. El resultat és que els defensors de la llibertat de consciència dediquem molt temps a discutir què és la llibertat, però si ens preguntessin què és la consciència, la raó o el pensament, respondríem amb una definició antiquada, precisament en el moment en què majors avanços científics s’estan produint al respecte. Hi ha un enorme camp de trobada i treball en comú que estem malgastant. També en el camp de la bioètica es troba a faltar major tensió intel·lectual i militant des de l’humanisme laic.

El risc evident és que, raonablement preocupats pel poder institucional i social de les religions i alertats per la seva demostrada capacitat de controlar les consciències, oblidem que el món s’ha enriquit amb nous matisos que desconeixem i dels quals podem aprendre molt. Sense caure en l’optimisme de Cándido, però no podem permetre’ns el luxe de desconnectar-nos dels sectors més dinàmics de la societat. El món està canviant a gran velocitat i ens exigeix una mirada neta, despulla d’apriorismes d’arrel emocional. Tant l’excés d’optimisme tecnòfil com el fatalisme ens perjudicarien en aquest repte de aprehendre la realitat nua.

De manera que la societat es secularitza i les nocions de realitat i veritat es transformen. En aquest context, el propi concepte d’identitat està diversificant-se i modificant-se. Noves identitats (també digitals) se superposen a les velles. No és només una ruptura de la identificació monolítica amb una nació, una religió o una ideologia. Això no seria nou, sempre han existit vincles múltiples, més enllà de la filiació o la pertinença més primària a un grup. Al llarg de la història les identitats sempre han competit entre elles, entrecreuant-se. El que és nou és que una mateixa persona pot ostentar diferents identitats simultànies amb total normalitat. En qualsevol cas, és raonable plantejar algunes idees al respecte. En primer lloc, que les identitats (múltiples) s’emancipen de les conclusions metafísiques de cadascú. En segon lloc, que en un context canviant i plural, es produeix un replegament de la identitat cap a la vella fortalesa de la consciència (la irreductible consciència) per reivindicar la seva dignitat en un món complex. Si es destrueixen fins i tot les identitats de gènere, potser les més antigues, la dignitat de cada ésser humà buscarà la seva justificació en la consciència. En tercer lloc, que necessàriament haurà d’emergir un concepte que defineixi en positiu els qui s’identifiquen amb la idea d’una vida i un pensament lliures de lligams.

Aquesta noció, que podem denominar lliurepensament, és encara poc reconeguda. La gent es declara no-practicant, no-creient, atea o agnòstica. S’autodefineix per negació. És a dir que existeix una secularització silenciosa, oculta, anònima (perquè no té nom). És un repte de primera magnitud per als moviments lliurepensadors dotar de conceptes i autoestima aquest procés social. Un desafiament enorme, però, no ho era l’opció per la laïcitat a l’Espanya posterior a la Dictadura? Si en trenta anys s’ha aconseguit situar la laïcitat en el vocabulari polític, també es pot plantejar que en una, dos, o tres dècades, una majoria de ciutadans s’autodefinirà com a lliurepensador amb total normalitat. Aquest exercici haurà d’anar acompanyat d’un esforç per reconstruir ritus civils dignes. Actualment les noces civils tenen la mateixa qualitat simbòlica que les noces religioses, gràcies a l’esforç dels edils. Però altres ritus com els batejos civils o els funerals són molt escassos. Sabem que pocs serveis funeraris (públics!) ofereixen aquest servei al seu catàleg. En moments durs com és la pèrdua d’un ésser estimat, moltes famílies recorren a els ritus catòlics sense que el mort ni els seus familiars es considerin fidels a aquesta religió. Per a molta gent, cada vegada més, és un moment d’extrema violència espiritual. Probablement a causa del tabú de la mort, desconeixem en quina mesura s’estan celebrant ritus de comiat laics i en quines condicions es produeixen. No sabem com es programen, qui els oficia i perquè, ni com és l’experiència dels qui opten per aquesta forma a l’hora d’enterrar als seus familiars, ni la vivència de les persones que hi assisteixen. Tot indica que encara persisteix una inèrcia que a moltes famílies els costa trencar, ja sigui per un major prestigi de la litúrgia catòlica, per desconeixement de les alternatives existents o per incapacitat de produir-los.

Una societat en trànsit cap a la secularització haurà de recuperar, reinventar, repensar, la qual cosa significa la desaparició d’una persona benvolguda i construir una nova litúrgia, suficientment lliure de motlles com per servir a l’objectiu de la satisfacció íntima de les persones que la convoquin, adaptant-la a la seva cosmovisió i a la de l’absent, i suficientment establerta com per complir la funció de cohesió social que els ritus humans tenen.

Actualment, no obstant això, aquesta tasca de reapropiar-nos dels ritus es fa sense referències, sense suport, amb unes dosis d’imaginació i coratge inassumibles per a moltes persones que, en uns moments tan dolorosos, prefereixen la seguretat d’allò convencional, encara que sigui menys honest, que el risc d’allò autònom i lliurement acceptat.

Podem concloure que el moviment laic té per davant un futur apassionant. Un futur que presenta desafiaments enormes, però que ens exigeix que mantinguem una actitud il·lusionada, creativa, afirmativa. Sense descurar la necessària pulsió militant en favor de la laïcitat de les institucions, el ventall de possibles camps de desenvolupament de la laïcitat s’eixampla i enriqueix amb nous matisos culturals i pedagògics. La laïcitat és un humanisme i un compromís a favor de la vida. Sempre ho ha estat i ara ha d’adaptar-se al seu temps. Potser no sigui un exercici nou en termes històrics. I no obstant això, és radicalment nou si ho mesurem des de la perspectiva de les nostres vides. Que són les que vivim.

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2012.
Barcelona, febrer 2012.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0