Oriol Illa

Oriol Illa (Barcelona, 1973) és el director de la Fundació Ferrer i Guàrdia, una entitat sense afany de lucre que des de 1987 treballa en l’àmbit de la joventut, l’educació, la participació democràtica, la ciutadania europea i les polítiques públiques. Llicenciat en Ciències Polítiques, Illa ha publicat recentment el llibre Idees perilloses (Edicions Els Llums), en que defensa els conceptes de progrés, laïcitat i democràcia enfront del discurs hegemònic neoliberal.

El seu llibre es titula Idees perilloses i, bàsicament, es refereix a progrés, laïcitat i democràcia. Per què són idees perilloses?

Perquè són idees que no interessen al poder. Que algú reclami laïcitat en un context en que augmenten els fonamentalismes, que algú reclami progrés enmig d’un context de corrupció molt clar i d’enriquiment d’uns pocs, i que algú reclami democràcia (que vol dir més transparència) en una democràcia cada cop més feble no interessa. Són idees perilloses pel discurs hegemònic que defensa que no hi ha alternativa a les retallades, a la situació actual, contra les desigualtats… Però hi ha necessitats que en un context com l’actual són molt evidents i el progrés és una d’elles. El progrés és redistribuir. Com que no es pot dir que no interessa la democràcia, què fa el mercat? Doncs, dir que no hi ha alternativa, que no hi ha cap altre camí possible a l’imposat.

Posi algun exemple.

Se’ns diu que tornar el deute és prioritari. Que hem de tornar el deute perquè ens hem endeutat massa. La majoria es creu aquest discurs. Però no sempre ha estat tan evident. L’any 1953, a Londres, 25 països es van reunir per condonar el deute que havia contret Alemanya durant les guerres mundials i el període d’entreguerres. Si no li perdonaven, Alemanya quedaria hipotecada de per vida i mai podria desenvolupar-se.  Per això, se li va fer una quita del 62% del deute contret. Un d’aquest països creedors era Grècia. El 38% restant del deute alemany es va acabar de pagar l’any 2010, mentre s’estaven aplicant les polítiques d’austeritat que indicava l’FMI i que Grècia no podia assumir. Per què crèiem ara, a fe cega, que el deute s’ha de retornar encara que el preu a pagar sigui més alt que el de buscar alternatives? Idees perilloses el que vol és donar un toc d’alerta. No ens podem creure tot el que ens diuen. Hem de tenir pensament crític. Ni el mercat vol democràcia, ni el poder conservador vol progrés. Les idees de que parlo es volen marginar clarament del debat públic i situar-les com a utopies irracionals.

Fundacio-Ferrer-Guardia-Enric-Catala_EDIIMA20140411_0203_14

Foto: Enric Català.

Què és progrés?

La idea de progrés és tant vigent com ho pot ser la idea de democràcia. Progrés és l’equivalent de situar a l’individu en una posició de dignitat. Ara, l’individu, està supeditat a altres interessos espuris, com el creixement econòmic. Per això, el progrés sempre s’ha de relacionar amb el benestar de l’individu. Es pot progressar des d’un punt de vista humà (és tot allò que fa referència amb el desenvolupament i la dignitat de la persona), des d’un punt de vista material (alimentació o habitatge) o des d’un punt de vista social (a partir de la qualitat democràtica de les nostres institucions, és a dir segons el nivell de la sanitat, l’educació, els serveis socials o la llibertat de premsa). Tots aquests elements, que mesuren el progrés de la nostra societat, són perfectament quantificables. El progrés és la forma que tenim de saber si avancem com a societat. Però avui anem en sentit contrari i estem en una etapa d’involució. El progrés és situar l’individu al centre del debat polític i veure, amb paràmetres objectius i científics, si anem endavant o anem enrere. I ara mateix, no solament anem cap enrere, sinó que a més hi ha un discurs hegemònic neoliberal que ens fa creure que és normal, positiu i inqüestionable anar enrere.

Com es pot revertir aquest involucionisme?

Canviant el plantejament, els hàbits, els costums que tenim com a ciutadans. Cal, primer de tot, un canvi mental. El sistema capitalista no canviarà fins que no tinguem consciència que l’hem de canviar. Cal que el nostre simple gest de consumir sigui també un gest militant i activista. Es tracta de donar responsabilitat a totes i cadascuna de les nostres accions. Un ciutadà lliure és el que acaba decidint el que vol fer, no el que acaba fent o consumint per imperatiu explícit o subtil. Ens hem preguntat mai si tot allò que consumim és necessari o ho fem per què ens veiem culturalment o socialment empesos a fer-ho?

En el seu llibre parla que el treball no hauria de ser obligatori.

Òbviament. Per què ha de ser el treball la nostra activitat principal? En la negativa a garantir una renda universal bàsica hi ha molta més ideologia que no pas dificultat tècnica o econòmica. Garantir unes condicions mínimes de subsistència per a tots els espanyols o catalans no té un cost molt elevat si el comparem amb el cost dels monopolis energètics o els rescats bancaris. Amb Marx es pot estar d’acord o en desacord, però mai ningú com ell ha explicat com funciona el sistema econòmic capitalista. Com pot ser que el capitalisme hagi estat capaç de generar més riquesa que qualsevol altre sistema i no hagi tingut la mateixa capacitat per redistribuir uns mínims per a tothom que ens permetés excloure la misèria i la pobresa a les nostres societats? Perquè no ha interessat. I amb el debat del treball passa el mateix. Com pot ser que amb els avenços tecnològics i productius que hem estat capaços de construir no tinguem la capacitat de situar al treball en la seva justa mesura? Doncs, perquè tampoc no ha interessat. Per què el treball ha d’ocupar la meva activitat principal del dia a dia? Per què no podem donar a les persones un nivell de vida digna treballant, només, tres o quatre hores al dia? No interessa perquè el capitalisme necessita mà d’obra en quantitat i a costos baixos per a generar excedents. Si s’articulessin mecanismes fiscals o tributaris per promoure aquest tipus de funcionament laboral, estic convençut que molta gent s’ho replantejaria.

Però, això que planteja, no ho veu utòpic?

No. Per mi és més utòpic continuar amb la tendència actual, en la que les 85 persones més riques del món tenen els mateixos recursos econòmics que els 3.570 milions de persones més pobres. Això és insostenible, a més de profundament injust. El que està més clar en el sistema capitalista és que les crisis, cada cop més, és succeeixen amb més freqüència i duren més temps. Crec que és utòpic pensar que aquest sistema pot continuar molt de temps més així. Un filòsof eslovè, Slavoj Zizek, diu que de tot el que ha passat en la crisi que patim, l’únic que l’ha sorprès és que ens hagin fet creure que allò ocorregut era impredictible. Però si el capitalisme en els últims 200 anys ha evolucionat a base de generar crisis, exclusió i pobresa. Aquesta és la veritable història del capitalisme europeu.

I sembla que tornem a cometre els mateixos errors. Em refereixo a l’entorn més immediat, al Barcelona World, a l’especulació entorn a l’habitatge que hi torna a haver en alguns barris de Barcelona amb els pisos turístics…

Absolutament. Per això, és absolutament imprescindible una veritable proposta política d’esquerres.

Però en el sentit tradicional del sistema de partits o hi ha d’haver més implicació ciutadana?

El sistema de partits no funciona per canviar de model econòmic i ho estem veient a diari. Els partits que encara funcionen amb els paradigmes polítics del segle XX, de democràcia representativa, no tenen futur. Això no vol dir que la democràcia representativa hagi d’acabar-se i que tornem a les àgores i les assemblees de la Grècia clàssica, però cal persistir amb la implicació i la participació en la cosa pública. Per exemple, les primàries del PSC per escollir l’alcaldable per Barcelona no han funcionat. No perquè fossin unes eleccions primàries, sinó perquè hi ha hagut tics de control per part del partit. No ha estat realment un procés obert. Però el problema no han estat les primàries. El problema és que hi ha hagut un intent de control. I quan s’intenta controlar en una societat híperconnectada i intentes fer determinades maniobres de partit antic, el resultat a ulls de la ciutadania és insatisfactori.

I del Barcelona Word, què n’opina?

Considero que és un enorme error que reprodueix el model que ens ha dut on som ara. El miler escàs de treballs temporals que acabarà generant el Barcelona World per la gent de les comarques de Tarragona no justifica fer una aposta d’aquest tipus que desertitzarà teixit productiu i atraurà activitats no vinculades al territori, a la cultura o a la innovació (per posar tres àmbits d’activitat econòmica positius). No s’hi val crear ocupació a qualsevol preu, perquè sinó acabarem justificant les zones franques o el model de lliure mercat xinès. No val situar el lloc de treball en el centre per justificar-ho tot.

Foto: Enric Català.

Foto: Enric Català.

Vostè veu canvis en l’horitzó polític en els propers anys?

En el sistema de partits, segur. Crec que estan sortint expressions alternatives al que hem viscut fins ara. Si aquests moviments acabaran cristal·litzant en una majoria política, encara és massa d’hora per a dir-ho. A nivell ciutadà, s’estan començant a fer coses d’una manera diferent a com es feien, però no a nivell d’institucions, que viuen en la inèrcia pròpia de les grans organitzacions. Les institucions només comencen a canviar quan és palès que tota la societat ha canviat.

Vostè diu en el seu llibre que la democràcia espanyola és un sistema afeblit. Per què?

Vivim una involució democràtica molt clara com mai abans en els darrers 32 anys. Es poden posar molts exemples i tots recents: la Llei de seguretat ciutadana, la Llei Wert, la Llei de l’avortament. Tot això ens retorna a una Espanya en blanc i negre. Quan parlo d’involució no solament em refereixo a Espanya. Hi ha hagut certa involució a Hongria, Grècia o Portugal. Al sud d’Europa està havent-hi un esperit de contrareforma alimentat per una dreta reaccionària quan no totalitària. Tornant a Espanya, José María Aznar va dir que l’estat del benestar o el sistema de pensions eren insostenibles. Creure’ns aquesta afirmació és renunciar a drets i llibertats aconseguits després de molts anys de lluita. Si ens creiem el discurs que l’estat del benestar és un luxe que no ens podem permetre, o que les pensions no es podran pagar, estem renunciant a la nostra pròpia llibertat.

Però sembla que aquest discurs està quallant?

Molt. Molta gent se’l creu. Per això és imprescindible afirmar que si accepten això estan renunciant a la seva llibertat i als seus drets. Tothom és lliure de votar qui vulgui, però qui pot votar en contra de les seves llibertats? Qui diu que no es pot mantenir l’estat del benestar? Espanya és el país europeu en què els multimilionaris han crescut més durant l’any 2013. Se’ns vol fer creure que a Espanya no hi ha capacitat per generar riquesa? Sí, que n’hi ha. El que no hi ha és la voluntat per redistribuir-la. I l’estat del benestar és un instrument irrepetible per redistribuir aquesta riquesa de forma equitativa. L’Administració recapta impostos i els acaba redistribuint en forma de serveis universals bàsics. Aquesta hauria de ser la funció de l’Estat. Dic que és un estat afeblit perquè està renunciant a tot això, amb un discurs profundament de contrareforma i negant qualsevol moviment de contestació ciutadana. Acceptant la Llei de l’avortament, per exemple, estem retrocedint 40 anys. Dic que l’Estat espanyol està afeblit perquè hi ha unes institucions i un sistema de partits absolutament allunyats del moment en què viu la societat i sobretot de les seves necessitats. El que es busca, a partir de la influència de determinats grups de pressió –ó poders fàctics– es mantenir l’estatus quo i anar abolint les llibertats aconseguides durant 30 anys.

L’església creu que també està molt allunyada de la societat o creu que el nou Papa pot canviar quelcom?

Estic convençut que el Papa Francesc és més obert que el seu antecessor. Si això és suficient per reformar tota la institució catòlica, ja és una altra cosa. L’actual president de la Conferència Episcopal, Ricardo Blázquez, ideològicament no és gaire diferent del seu antecessor, Antonio María Rouco Varela. I només cal seguir les afirmacions tan antiprogressistes que fa. Hi ha afirmacions que fa la jerarquia catòlica que ens retornen a la Inquisició. Estic convençut que un discurs tan reaccionari no representa a la majoria social de catòlics espanyols.

Diu vostè que la laïcitat és necessària per evitar el control social i polític de les persones a través de la moral. Expliqui-ho.

La laïcitat és un principi rector de les societats modernes que aposta  per la tolerància i la convivència. Sempre ho ha estat. La laïcitat és l’únic plantejament político-social que permet la convivència entre religions diferents. Si no som conscients que necessitem unes administracions laiques i neutrals enfront del fenomen religiós, el que provocarem és injustícia i garantir privilegis d’unes en detriment de les altres. La Constitució espanyola diu que Espanya és un estat aconfessional i que s’establiran relacions de cooperació amb l’església catòlica. Ara bé, quan una comunitat de 12.000 musulmans de les comarques de Girona estan demanant que els seus fills aprenguin l’islam a l’escola pública, com s’ha de procedir? Si actuem des d’una perspectiva neutra, perquè la legislació vigent diu que som neutres davant de les altres religions, hauríem d’acceptar que un pare que volgués educar el seu fill en una altra religió tingués els mateixos drets d’aquell que vol  l‘educació catòlica.

L’escola és, segurament, l’espai on s’ha d’anar més en compte amb la religió. És el més sensible.

L’escola ha de quedar al marge de plantejaments dogmàtics o religiosos. Però si algú considera que s’han de mantenir els privilegis per l’església catòlica, s’hauria de preguntar  si està disposat a respectar els mateixos drets per a qualsevol altra confessió. I, per tant, des d’una perspectiva d’una societat plural, amb diferents creences, la gestió d’aquesta pluralitat només és possible a partir del principi de laïcitat. En un moment en què els fonamentalismes creixen, una veritat absoluta pot arribar a ser totalitzant. Una creença organitzada, dogmàtica, amb una veritat absoluta, acaba sent totalitzant i, per tant, antidemocràtica. I des d’una perspectiva d’espai públic el que s’ha de garantir és la neutralitat. Cap religió ha de tenir privilegis sobre una altra. I això és perfectament compatible amb la llibertat religiosa. Espanya, que es defineix com un estat aconfessional, continua sent un estat que atorga privilegis a la religió catòlica. Una societat democràtica, en un context de pluralitat, ha de ser laica. No pot ser de cap altra forma.

Seguint amb l’educació, vostè recorda que Espanya té el fracàs escolar més elevat d’Europa i assegura que les lleis educatives es fan des de la confrontació política.

Les lleis educatives a Espanya s’han fet pensant en un projecte ideològic de l’educació, però no en les necessitats de l’infant o del jove. Es pensa quin objectiu polític es vol aconseguir, en la concepció de la naturalesa ideològica de l’estat, i es legisla. Però no es pensa en educar individus feliços i lliures. Cap llei educativa de les set que s’han fet des de l’inici de la democràcia ha pensat en aquest fet fonamental. El resultat és que la majoria d’informes ens situen a la cua d’Europa.

Cap a on s’hauria d’anar per fer bé les coses?

La societat ha canviat i, per tant, l’educació ha canviat. El nostre sistema educatiu hauria de poder preparar els infants per entorns molt canviants, que són els entorns del futur, i en entorns on els infants tinguin la capacitat per decidir, per escollir. I aquests capacitats o habilitats no es promouen, només, des de les lleis educatives. Hi ha escoles públiques que funcionen excel·lentment bé perquè tenen unes dinàmiques de treball, unes metodologies i unes apostes interessants adaptades a les noves necessitats, sobretot dirigides a explotar les capacitats i interessos dels infants. Però des del marc general, des de la Llei Wert, no es promou cap mena de capacitat de decisió o l’adaptació a medis canviants entre els infants, sinó el contrari. Es reforça l’educació sistemàtica, disciplinària i moralista. Per això, es recupera l’assignatura de religió. Quina utilitat té recuperar l’any 2014 l’assignatura de religió i en canvi eliminar la filosofia o la història del pensament? Què volem? Volem nens perfectament espanyols que coneguin el catecisme o volem ciutadans que puguin desenvolupar-se aquí o arreu del món, tinguin capacitat d’escollir què volen fer, i que el que facin, ho puguin decidir des de la seva voluntat i llibertat?

Foto: Enric Català.

Foto: Enric Català.

Hi ha escoles que funcionen molt diferents unes de les altres. No hi hauria d’haver plantejaments més comuns?

Insisteixo que en una societat tan canviant i ràpida com la nostra és difícil afirmar que un model educatiu homogeni acabi sent un model d’èxit. Per això moltes lleis educatives acaben fracassant. L’educació hauria de ser quelcom més obert. No podem pensar que cada infant és igual que un altre i que se’ls pot exigir el mateix i sobre el mateix. L’altre dia van venir a parlar amb nosaltres, a la Fundació Ferrer i Guàrdia, uns pares de Premià de Mar (Barcelona) que tenen un projecte per fer una escola lliure, inspirada en l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Una escola lliure és aquella en la que l’infant decideix què vol fer en tot moment, explotant al màxim les seves habilitats i les seves capacitats. Sense imposicions. Sense premis, però també sense càstigs. Hi ha pedagogs que defensen aquesta opció. Es tracta d’explotar les virtuts que té el nen, les actituds que demostra. El model tradicional d’educació és coaccionar i reproduir les necessitats que té el sistema productiu actual perquè la mà d’obra del futur hi doni resposta. Jo crec que l’escola pública és l’instrument imprescindible per formar generacions de ciutadans lliures, amb la capacitat per barrejar infants amb orígens, llengües i procedències diverses. Només podrem reduir el fracàs escolar si som capaços de treure el millor de cada infant i cada jove.

El fracàs escolar condemna a centenars de nens a no tenir futur. Estem al voltant del 30%.

No ho podem acceptar. Amb el 32% de fracàs escolar, el que estem afirmant és que un de cada tres nens de Catalunya no tindrà cap mena de futur i els empenyem cap aquesta dramàtica realitat. No és el nen o la nena qui falla. Aquests infants tenen moltes coses per oferir, però és l’entorn o la societat la que és incapaç de fer que aquestes aflorin. No podem acceptar ni ens podem permetre pensar o dir que aquests nens no serveixen. Cap societat democràtica s’ho pot permetre.

Estaria d’acord que la pobresa és una de les principals causes del fracàs escolar?

Clarament. Tot el que afecta a l’educació és molt important. Els pares entreguem el nen a l’escola. Però el nen s’educa des de que s’aixeca fins que se’n va dormir. No es pot delegar aquesta responsabilitat. Per què no donem als nens, amb menys possibilitats econòmiques, accés a activitats formatives no formals, per exemple un esplai, un agrupament escolta o qualsevol altre entorn d’educació en valors col·lectius de respecte i solidaritat entre individus? Per què no es promou més aquest tipus d’activitats per part de l’Administració? Fer-ho costa molt pocs diners. Aquests nens que viuen en entorns més complicats o famílies amb dificultats econòmiques tenen molt poques possibilitats de desenvolupar-se en entorns diferents perquè no tenen accés a activitats educatives extraescolars. Normalment, si la família té dificultats econòmiques, té altres prioritats, i passen els anys i, cada any que passa, aquest infant perd oportunitats que ja no recuperarà mai més. Des d’una perspectiva progressista s’ha de donar oportunitats a tothom. I en els entorns de pobresa i nova pobresa –que és un fenomen nou i preocupant–, es perden moltes oportunitats. Fora de l’escola també s’ha de garantir que aquests infants tinguin accés a altres tipus d’activitats. La nova pobresa –que és molt més invisible que la pobresa tradicional—està ja avui excloent en el futur a molts ciutadans del nostre país i suposen una hipoteca que pagarem cara d’aquí uns anys.

Aquest article és una reproducció de l’article publicat a Catalunyaplural.cat (16/04/2014):Veure l’article a Catalunyaplural.cat

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0