Amb el Concordat hem topat

LaicismoEl conjunt de cinc acords que Espanya manté vigents amb la Santa Seu, ​​i que configuren el marc o estatut concordatari espanyol, segueix sent el principal distorsionant del nostre ordenament jurídic en matèria de respecte a la pluralitat d’opcions de consciència. I de forma més concreta, el règim jurídic del pluralisme religiós, que basat en l’art. 16 de la Constitució preconitza com a principi general bàsica la no confessionalitat i neutralitat de l’Estat, es veu tensionat de manera insistent i constant pel privilegiat i excepcional estatut que aquests acords concordataris s’estableixen per a l’Església catòlica a Espanya.

El punt de partida obligatori per analitzar l’activitat dels òrgans judicials en defensa del pluralisme de consciència i la llibertat religiosa a Espanya durant l’any 2011 és l’establir amb claredat l’efecte distorsionant i d’excepcionalitat jurídica permanent que suposen els acords concordataris. Sintetitzant idees desenvolupades més àmpliament en altres treballs[1], quatre són les línies de tensió jurídica que es plantegen:

  1. La naturalesa internacional dels Acords, quan la matèria regulada, l’exercici dels de drets a la llibertat religiosa i de culte per l’Església catòlica a Espanya, no té internacionalitat, tractant d’un assumpte essencialment de la jurisdicció interna de l’Estat, però aconseguint , amb aquesta “fingida” internacionalitat sostreure de la sobirania popular i de la capacitat normativa de les cambres legislatives i del poder executiu, tot el referit a l’estatus jurídic de l’Església a Espanya, impossibilitant que cap norma pot modificar allò que té naturalesa de tractat internacional, i fent que tan sols un nou acord amb la Santa Seu pugui variar la situació.
  2. La fractura, al nostre entendre, del principi d’igualtat jurídica constitucionalment proclama Estat, i pressupost bàsic de tot construcció d’un estat democràtic i de dret, en ser l’Església catòlica l’única confessió i entitat jurídica que gaudeix del benefici de tenir “congelat” seu règim jurídic i els seus privilegis en un conjunt d’acords internacionals d’abast tan ampli, variat i substancial.
  3. la pre-constitucionalitat d’aquests acords, un d’ells de 1976, i els quatre materials de 3 de gener de 1979, formalment als pocs dies d’entrada en vigor de la Constitució, el que demostra un procés de negociació, adopció i autenticació del text -fases materials bàsiques en la conclusió dels tractats internacionals-previs a l’existència i vigència de la norma constitucional.
  4. El contingut material d’aquests acords, que en diverses de les seves disposicions posen en dubte la aconfessionalitat de l’estat espanyol i els drets a la llibertat de consciència dels ciutadans, obligant com veurem al recurs a mecanismes de garantia jurisdiccional dels seus drets fonamentals per intentar obtenir satisfacció als seus drets.

Al nostre entendre, la fingida internacionalitat, la desigualtat de tracte i jurídica, la preconstitucionalitat i la inconstitucionalitat sobrevinguda d’algunes de les seves disposicions, condicionen el normal desenvolupament de la neutralitat i aconfessionalitat de l’Estat, i amb això dels drets de llibertat ideològica i de consciència, de llibertat religiosa i de culte.

Aquesta situació ha propiciat un nefast raonament jurídic polític que tendeix a dotar d’autonomia al principi recollit en l’article 16.3 de la Constitució espanyola de 1978, referit al deure de col · laboració de l’Estat amb les confessions religioses. Ja és política i jurídicament rebutjable la declaració de catolicisme sociològic que realitza aquest article, com per a més, interpretar-ho com autònom i no sotmès al principi lògicament superior d’aconfessionalitat jurídica de l’Estat. Al nostre entendre, el mandat constitucional de col · laboració estatal amb les confessions religioses, només té sentit com a derivat i lògicament restringit pel superior principi de neutralitat i aconfessionalitat en cas contrari, una norma subsidiària, com passa, devora i desarticula un principi fonamental.

I és en aquest context, on hem d’avaluar críticament les sentències que atenen el recurs contra la normativa del govern balear destinada a assenyalar com a hores d’estudi lliure de l’alumne el temps que per mandat del concordat, els alumnes que així els han escollit ells o els seus famílies-cursen l’assignatura d’adoctrinament catòlic en el centre escolar. La nul · litat d’aquesta normativa pels tribunals tracta de garantir que l’existència d’una alternativa a l’assignatura de religió catòlica eviti que els nens que no cursen catequesi puguin realitzar durant aquest temps cap activitat beneficiosa per a la seva formació-inclòs com veiem l’estudi lliure- , per evitar qualsevol desincentivació a l’assignatura de catequesi. Així, realment, l’alternativa a la religió només és alternativa per als catòlics, que podran triar entre catequesi o la seva alternativa. Els no-catòlics només podran triar l’anomenada “alternativa” que no tindrà cap alternativa. A més, una vegada, i amb una interpretació rigorosíssima del concordat sobre assumptes educatius i culturals, el tribunal suprem, un cop es preocupa més de garantir que els catòlics hagin de catequesi i no opten per la “alternativa”, forçant que l’alternativa sigui alguna cosa insubstancial i de poc valor afegit, oblidant així la merescuda protecció que mereixen també els nens i les famílies que decideixen ús de la seva llibertat de consciència, no cursar religió catòlica.

En aquesta mateixa línia cal interpretar les sentències en què es declaren nuls els acomiadaments de professors de religió per decisió unilateral de l’autoritat eclesiàstica, basada en el comportament moral dels mateixos, obligant a l’Estat a quantioses indemnitzacions davant la impossibilitat tècnica de la readmissió . L’Estat esdevé així culpable d’una violació de drets fonamentals en els que l’Església ha participat com a cooperador necessari i única responsable, sobre la base de nou a una interpretació de l’acord concordatari realitzada a la penombra del text constitucional. Aquesta és segurament la matèria, que si segueix la correcta evolució jurisprudencial d’òrgans jurisdiccionals territorials, acabarà portant a qüestionar de forma àmplia davant les instàncies jurisdiccionals de cassació o el mateix Tribunal Constitucional la constitucionalitat dels acords concordataris-llàstima que Serra més de 33 anys després de adoptada la Constitució-.

Finalment, cal felicitar el tractament rigorós donat pels tribunals als intents de desbaratar l’ensenyament ètica dels valors del pluralisme democràtic per mitjà de l’assignatura d’educació per la ciutadania, evitant una mala fonamentació del dret a l’objecció de consciència, que limitarà l’existència d’un currículum escolar els continguts responguin a una concepció moderna de la formació i l’educació

 

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2012.
Barcelona, febrer 2012.
www.ferrerguardia.org


[1] Vid. En este sentido, por ejemplo, CASTELLÀ SURRIBAS, Santiago: Els acords concordataris entre l’estat Espanyol i la Santa seu, Ed. Claret, Barcelona, 2008

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0