Una reflexió sobre la laïcitat, pensant en Espanya

Un dia, un periodista va preguntar a Einstein: “Professor, creu vostè en Déu?”. Einstein li va contestar: “expliqui’m el que vostè entén per Déu i, llavors, li diré si hi crec o no”. He trobat aquesta anècdota en un llibre que recull una apassionant controvèrsia pública entre André Comte-Sponville, un gran filòsof ateu, i Henri Cazelle, Degà de Filosofia de l’Institut Catòlic de París, titulat, en traducció del francès, “Existeix Déu, encara?”.

El llibre té perles com quan el filòsof ateu Comte-Sponville diu que “preferiria que Déu existís”, donant a entendre que així viuria en la seguretat (il·lusa) de tenir respostes a tot, a la qual cosa respon el filòsof catòlic que “de vegades ell preferiria exactament el contrari: la meva vida seria molt més fàcil, no hauria de defensar, de vegades molt penosament, la credibilitat del Déu misteriós”.

Tot això em va venir al cap escoltant recentment l’oratori Elies de Mendelssohn, quan Elies desemparat reclamava  “veure la cara del Senyor” i el cor canta: “Un vent poderós que trencava les muntanyes i trencava les pedres va passar, però el Senyor no estava en el vent. La terra va tremolar i el mar va rugir, però el Senyor no estava en el terratrèmol. Després del terratrèmol va venir un foc, però el Senyor no hi era, en el foc. I després del foc va venir un lleuger i suau xiuxiueig. I en el xiuxiueig va venir el Senyor “. (De Reis 1, 19/10-13).

I si els creients acceptéssim que Déu es manifestés, no amb llamps i trons, terratrèmols i focs? És a dir, no a la manera de grans tractats ni en fórmules peremptòries, menys encara impositives, sinó en la insinuació (“a Déu mai ningú l’ha vist” dirà el teòleg i filòsof Bellet, recordant Joan, l’evangelista), com un xiuxiueig, “brisa tènue”, tal com tradueix Schökel en el text de dalt.

En aquestes disputes entre creients i no creients, personalment em trobo còmode amb Comte-Sponville quan diu que “Cazelle i jo no estem separats més que pel que ignorem: ni ell ni jo sabem si Déu existeix… encara que ell cregui en Déu i jo no. Però estaríem bojos si concedíssim més importància al que ignorem, i ens separa, que al que ja sabem, tant ell com jo, i que ens reuneix (…) això és, la fidelitat comú al millor que la humanitat ha produït o rebut “.

En aquesta “fidelitat comú” (comú a creients i no creients) “al millor que la humanitat ha produït o rebut” jo rellegeixo, en el segle XXI, el xiuxiueig del Senyor a l’Elies de Mendelssohn. Crec que Einstein estaria còmode davant aquest xiuxiueig. Invisible xiuxiueig. En el qual molts creients diem que habita Déu, “a qui ningú ha vist mai”.

En aquest context m’agradaria que pogués situar-se, a Espanya, la confrontació entre creients i ateus a l’hora de parlar d’adscripcions religioses. Però potser, breument algunes precisions des de les quals llegeixo la laïcitat, ja que tots som fills de la nostra història i de la nostra formació. La meva, lovaniense, on vaig anar a la universitat, i més pròxima a la cultura francòfona que anglòfona és tributària dels Aubert (el meu professor a Lovaina), Poulat (un intel·lectual de primera fila pràcticament desconegut a Espanya que rellegeixo sempre amb profit), Comte-Sponville, Bauberot etc. Seguint parcialment aquest últim en la seva recent publicació amb Milot, Laïcité sans Frontieres (Seuil. París 2011) considero que cal aclarir el concepte bàsic de ‘laïcitat’ alhora que és fonamental analitzar-lo, en la seva concreció, en les seves implicacions històrico-sociològiques concretes.

Del concepte de ‘laïcitat’, seguint Bauderot-Milot, destacaria quatre principis bàsics relacionats dos amb la seva finalitat i dos, amb els seus mitjans.

Respecte de la finalitat de la laïcitat assenyalaria, d’una banda, la garantia de la llibertat de consciència, i, de l’altra, la igualtat i la no discriminació de les persones en raó de les opcions que, en pro d’aquesta llibertat de consciència hagin adoptat.

Respecte dels mitjans, assenyalaria d’una banda la separació del que és polític i religiós i, de l’altra, la neutralitat de l’Estat respecte de les diferents creences.

La garantia de la llibertat de consciència només és possible en un estat de laïcitat, és a dir, en un estat laic, mentre que entenc que això no és possible ni en un estat confessionalment religiós o teocràtic com, tampoc, en un altre que sigui confessionalment ateu o laïcista en el sentit que entengui que cal emancipar-se del fet religiós per a ser un bon ciutadà.

L’estat laic i la laïcitat poden tenir diferents resultants en diferents contextos històrics i geogràfics concrets. Tipus ideals seguint la clàssica denominació de Max Weber que els autors Bauberot i Milot resumeixen en sis no necessàriament superposables ja que són accentuacions d’aquesta o aquella dimensió, accentuacions que poden arribar a ser criticables i que jo trasllado, amb els meus propis subratllats, de la manera següent:

Laïcitat separatista (quan la separació entre la religió i la política de medi es converteix en fi), laïcitat autoritària, laïcitat anticlerical, laïcitat de fe cívica (exigència d’uns valors universals exigibles a tots els ciutadans), laïcitat de reconeixement (de l’autonomia moral de la consciència individual en un context de justícia social), laïcitat de col·laboració (amb organismes religiosos, sempre en la independència, separació i autonomia de les seves decisions). Personalment comparteixo aquestes tres últimes accentuacions de laïcitat.

L’autoadscripció religiosa dels espanyols ha sofert una clara evolució cap a un descens en els que s’anomenen -segons unes o altres enquestes- “religiosos” o “catòlics”, així com un increment entre els que s’inscriuen com a “no creients” o “ateus” (no confondre). D’acord amb les Enquestes Europees de Valors en la seva aplicació a Espanya (enquestes de 1981, 1990, 1999 i 2008) si, l’any 1981, el 63% de les persones majors de 18 anys es consideraven persones religioses i el 4%, atees (la resta adscrivint-se com a “persones no religioses”), l’any 2008 aquests percentatges eren del 52% i 11%, respectivament. Segons les dades del CIS, si l’any 1980 el 91% dels espanyols s’adscriuen com a “catòlics”, la xifra descendeix en el baròmetre de gener de 2011 al 74%, en un descens lent i constant, amb escassos alts i baixos. La proporció dels que aquest últim b aròmetre de 2011 es diuen “no creients” se situa en el 14% i el dels ateus, en el 8%.

Altres indicadors rellevants ens parlen d’una pràctica religiosa setmanal del 34% el 1980 i del 15% segons el Baròmetre de gener passat. La confiança (molta + bastant) en l’Esglèsia catòlica era del 49% l’any 1980 i baixa amb prou feines al 43% l’any 2006, i s’incrementa una mica al final de la primera dècada del segle actual, amb la qual cosa es mostra la polarització de la societat espanyola cap a l’Església catòlica. No obstant això, la capacitat de l’Església catòlica per respondre a les demandes morals i espirituals, a penes satisfeia el 19% dels ciutadans espanyols l’any 2006, xifra que era del 38% l’any 1980.

Excepte ignorància per part meva, tot just tenim prou base estadística per mesurar la presència, pes i influència de les adscripcions a les altres confessions religioses a Espanya amb la significativa excepció de Catalunya.

La meva conclusió és que a Espanya la “marca” catòlic segueix tenint vigència en l’univers cultural d’una gran massa de ciutadans. En major proporció i força que la dels ciutadans que manifesten tenir confiança en l’Església (on la polarització continua essent excessivament crispada, al meu parer) i molt més encara dels que estimen que aquesta Església respon “a les seves necessitats morals i espirituals” .

Segons aquestes dades i la sociologia i la història recent d’Espanya, advocaria per avançar cap a un Estat laic on la imprescindible separació de l’Estat, (amb sobirania legislativa en els diferents parlaments de l’Espanya autonòmica) respecte de les normes i pronunciaments de les Esglésies, especialment -atès el seu pes- de la catòlica, no comporti una privatització de les manifestacions religioses, recloses en els seus temples, centres educatius, d’oci, treball o del que sigui. Sempre en el respecte a les conviccions dels altres. Però no em sembla raonable que un xaval pugui portar al trau de la seva jaqueta la insígnia del Barça o l’Athletic i no una creu o una mitja lluna, per exemple.

Mai hi haurà normes perfectes. Menys encara definitives. Les normes i els valors els anem construint dia i dia. Massa vegades amb imposicions. De signe divers. La història d’Espanya n’és fidel testimoni. Potser anem aprenent la virtut de la tolerància activa, la que veu en l’altre més que un individu, més que un ciutadà: una persona amb una autonomia de consciència inalienable. Que només pot expressar (i ha de ser defensada) en un Estat laic.

 

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2011.
Barcelona, febrer 2011.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0