Sobre les inmatriculacions efectuades a Navarra per l’Arquebisbat des de 1998

garisoainIntroducció

Tot i que els Registres de la Propietat ja havien estat testimonis de no poques immatriculacions diocesanes durant el passat s. XX, el monumental escàndol protagonitzat per l’Església catòlica a Navarra, amb la immatriculació d’almenys, 1087 béns immobles – 851 llocs de culte i 236 de diversa índole (cases, locals, cementiris, finques, pastures, vinyes, etc.) neix amb la modificació de l’Article 5 del Reglament Hipotecari duta a terme mitjançant el Reial decret 1867/1998 de 4 de Setembre (durant la primera legislatura del Sr. Aznar, que va desaprofitar, inexplicadament? una magnífica oportunitat per modificar els articles 206 de la Llei Hipotecària i 304 del seu Reglament, clarament preconstitucionals, i que són els que faculten als Diocesans per dur a terme tals inscripcions). Ningú va semblar assabentar-se’n. Va ser a la primavera del 2007 quan es va tenir la primera notícia, per casualitat. Va saltar l’alarma immediatament. Què havia passat? Com havia pogut ser? Quina era la quantia i la destinació de l’arrabassat? Era tard per reaccionar? A la recerca de respostes, es va constituir la Plataforma de Defensa del Patrimoni Navarrès / Nafarroako Ondasunaren Defentsarako Plataforma. Perquè una cosa sí va ser, des del principi absolutament inqüestionable: No es tractava d’un episodi més, d’entre els múltiples avatars de la Història. Ens trobàvem davant un fet gravíssim. Teníem consciència de la magnitud de l’espoli comès i del bé patrimonial que se’ns havia arrabassat i ens disposàvem  a lluitar per la seva recuperació.

Principis fonamentals

La raó adduïda pel representant diocesà per a la immatriculació dels béns en qüestió, ha estat que ja li pertanyien a l’Església “des de temps immemorial”, per la qual cosa les immatriculacions només eren la manera de donar una formalitat jurídica al fet previ de la seva propietat.

Una pretensió així, segons el parer de la nostra Plataforma, és una simple petició de principi, doncs resulta palès, en una anàlisi històrica rigorosa, que les esglésies parroquials, basíliques, ermites i catedrals han estat construïdes pels pobles i mantingudes per ells al llarg dels segles. N’hi ha prou amb apropar-se a qualsevol poble navarrès per contemplar la repetida imatge que forma, en un entorn de muntanyes i camps de cultiu, un caseriu que es va compactant cap a un centre urbà, on un grup de cases envolta i sosté la figura alçada de l’església al capdamunt. Pura expressió que tot el que aquesta comunitat ha anat extraient de la terra al llarg dels segles, ho ha anat acumulant en aquest espai – que ara anomenen dotacional – on l’orgull local, les creences i les necessitats s’han fet arquitectura i art. I com la comunitat obliga, tot ha estat pagat, de grat o per força, durant generacions, per tots els veïns que exercien el patronatge d’aquests edificis i el seu funcionament per mitjà dels seus Ajuntaments.

Els llibres d’actes ho ratifiquen. I qualsevol que s’apropa als arxius municipals, parroquials i notarials, descobreix immediatament qui i com va decidir aixecar aquesta església, ermita, cementiri o casa del capellà. Apareix quant va costar, com es va recaptar els diners, a qui es va pagar la torre, el retaule, la campana, el tern, la imatge del patró o de la Verge. Evidentment, ni els bisbes, ni el clergat han tingut un sistema de producció capaç de generar i justificar la construcció i manteniment de tots aquests edificis. Prou en tenien amb la percepció dels delmes i les primícies dels veïns. Els treballs es feien en auzolan (treball en comú de tot el veïnat). L’argamassa que subjecta aquestes pedres medievals és la barreja de la suor dels nostres avantpassats. El manteniment al llarg dels segles per superar la deterioració de voltes, torres, campanars i teulades, té les mateixes empremtes digitals de les mans encallides no solament dels nostres avis, sinó dels nostres pares, germans i amics d’avui dia.

Molts d’aquests llocs, contenen infinitat d’obres artístiques – retaules, talles, pintures – d’incalculable valor material, artístic i patrimonial, des dels retaules de Juan de Antxieta fins als esmalts del retaule romànic de San Miguel d’Aralar. La gairebé totalitat de les seves factures estan acreditades en els seus arxius corresponents.

Els diferents avatars polítics (constitucions liberals, desamortització, repúbliques, franquisme….) no van modificar pràcticament aquesta espècie de llimbs jurídic en què es trobaven aquests béns públics, col·lectius, de Navarra, com tants altres. A qui se li anava a ocórrer registrar la Casa Consistorial, la plaça, el frontó, el cementiri… o l’església? Doncs heus aquí que per la irrisòria quantitat d’entre 20 i 30€ – segons els casos –, l’Arquebisbat navarrès ha procedit a immatricular-lo pràcticament tot, des de senzilles ermites fins a Sta. María la Real de Uxue, Sant Saturnino de Artaxona, o les Catedrals de Tudela i Iruñea / Pamplona, adduint contra l’evidència històrica, que li pertanyia “des de temps immemorial”. No és cert.

La pretensió del dret de propietat de l’Església per la destinació al culte catòlic de determinats edificis, és una fal·làcia. Les consagracions episcopals per sacralitzar uns espais amb la finalitat de celebrar el culte religiós, així com les benediccions apostòliques o les butlles papals atorgades en alguns casos, són expressions de rang i significat eclesiàstic, però no constitueixen cap títol de propietat.

Pel que fa a la “justificació” de les immatriculacions per garantir la celebració del culte a les esglésies, resulta una altra basta fal·làcia.

En primer lloc, que el culte constitueix una activitat prioritària a les esglésies és alguna cosa sabuda i consuetudinària. Ni des dels pobles, ni des de la Plataforma es qüestiona tal extrem. Per contra, en l’au­diència prèvia del plet sobre l’ermita del Pilar a Garisoain, l’Arquebisbat va refusar l’oferta del poble de garantir a perpetuïtat l’ús de l’ermita per a la celebració religiosa de sempre, però sense reclamar la seva possessió, i es va reafirmar en l’exigència de la seva titularitat, demostrant que el que de debò li interes­sava era la propietat, no el culte.

En segon lloc, les esglésies sempre han tingut usos civils múltiples al llarg dels segles. La Catedral va ser lloc de reunió de les Corts de Regne i de la Diputació sempre sostinguda per fons públics. Moltes parets i torres merletades delaten el seu caràcter defensiu militar. Les seves campanes eren un centre de comunicacions que avisaven, convocaven, informaven, etc. a la comunitat ciutadana per a assumptes tant civils (naixements, morts, foc, tempestes, tancament de les portes de la ciutat, horaris laborals i socials, etc.), en molts llocs fins a mitjan segle XX. I això era així perquè les esglésies eren patrimoni públic. Allí se celebraven els batzarres (assemblees veïnals), s’enterrava als morts, i eren lloc de protecció (“acollir-se a allò sagrat”) enfront de l’autoritat laica. Campaners, almoiners, sagristans i clergues eren triats pel poble, com es constata en infinitat d’acords municipals.

I la resta de béns que no són llocs de culte, també immatriculats des de 1998, amén dels anteriors a aquesta data? Es pot saber a quina raó litúrgico-ritual obeeix?

La Plataforma entén el patrimoni com una mica més allà d’uns béns materials, objectes fora de l’esdevenir humà. El patrimoni, en la seva veu basca Ondasuna, transmet un concepte molt més ric i profund, és alguna cosa sistèmica, un conjunt de béns materials i immaterials, que mereixen conservar-se i desenvolupar-se, en permanent evolució. Entén la Plataforma que defensar el patrimoni és, per tant, deure de tot ciutadà que ho rep, cuida, desenvolupa i transmet a la posteritat.

Aquí no hi ha atacs que valguin contra l’Església catòlica, ni contra ningú. Aquí hi ha només defensa, això sí, ferma i tenaç, responsable i a consciència, d’un patrimoni recentment arrabassat per la jerarquia eclesiàstica que esperem recuperar en l’empara de la Justícia.

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2012.
Barcelona, febrer 2012.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0