Declaració Universal dels Drets Humans

Eleanor Roosevelt Declaració dels Drets HumansI
Tots hauríem de llegir i rellegir la Declaració Universal dels Drets Humans, per sentir-nos confortats, per omplir el nostre clarejar amb el convenciment que val la pena seguir lluitant a favor dels grans valors ètics que han d’inspirar el nostre comportament quotidià. Perquè ens advertim que “estem dotats de raó” per remeiar la temptació de la força.

Tots (“nos-altres”!) solidaris amb el proïsme, con-viure i des-viure’ns per ell “fraternalment”, com proclama l’article primer. Tots iguals en dignitat: siguin quins siguin el color de pell, el gènere, la creença que professem, la ideologia… Tots –com indica la pròpia Declaració en el seu començament– estudiant i recordant la lletra i l’esperit dels Drets Humans, en els centres docents en els seus diversos graus i modalitats, en els mitjans de comunicació, als parlaments, en els consells municipals, en totes les instàncies de govern, en les ONGs, en els organismes internacionals… “sense distinció fundada en la condició política dels països o dels territoris”.

És urgent aquesta “lectura activa” perquè no s’estan rectificant els rumbs. No s’està anant decididament de la plutocràcia al multilateralisme. No s’està acabant d’una vegada amb els paradisos fiscals, que fan possibles els tràfics de tota índole (drogues, armes, persones!…). No s’està regulant l’especulació ni l’economia irresponsable. No s’està contrarestant l’excessiva concentració del poder mediàtic. No s’estan iniciant els passos conduents a un nou model productiu de desenvolupament global sostenible. Com abans de la crisi, l’única cosa important és negociar, vendre… produir el més barat possible, mitjançant una deslocalització cap a l’Est que no té en compte com viuen els “productors” d’aquests països ni si s’observen els seus drets humans… Més del mateix… i la societat encara callada, silenciosa, mirant cap a un altre costat.

Les institucions “públiques” com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, així com institucions privades de dubtosa imparcialitat estan –quan no van saber preveure ni prevenir la crisi– actuant de forma interessada en favor dels mateixos que van originar la greu situació present. I què fan les comunitats científica, acadèmica, artística…? Segueixen observant. En general, són espectadors distrets, que no reflexionen suficientment sobre els grans problemes ni actuen en conseqüència.

II
“La veu / que va poder ser remei / i per por / no va ser res”.

Ha arribat el moment de reaccionar enfront dels qui pretenen que el món sigui, simplement, un immens mercat i els habitants de la terra tan sols consumidors. Ha arribat el moment d’aplicar el patrimoni del coneixement disponible per encarar els desafiaments de la naturalesa enfuriada.

Cal sobreposar-se a l’apatia, al temor. Diu així el primer paràgraf del Preàmbul de la Declaració Universal: “Considerant que la llibertat, la justícia i la pau al món tenen per base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana; considerant… que s’ha proclamat, com a aspiració més elevada de l’home, l’adveniment d’un món en el qual els éssers humans, alliberats de la por i de la misèria, gaudeixin de la llibertat de paraula i de la llibertat de creença…”.

Des de sempre, l’existència humana ha discorregut en espais molt limitats, territorial i anímicament, de tal manera que, amb l’excepció de grans pensadors capaços de sobrevolar el seu confinament, vivien temorosos de llunyans déus iracunds i inmisericordes que els amenaçaven amb el foc etern, i de senyors més propers als quals havien d’obeir sense protestar i, quan així ho decidien, oferir les seves vides. S’ha fet secularment tot el possible perquè els ciutadans no poguessin abandonar la seva condició de vassalls. L’educació s’ha limitat sempre –fins a la dècada dels noranta del segle passat– a l’alfabetització i formació bàsica per part dels països colonials, i els sistemes autoritaris han propiciat l’adoctrinament, la dependència, la pertinença sense discrepàncies. La ignorància –no hi ha major ignorància que la de l’home encerclat i el “pensament segrestat”, en expressió de Susan George– condueix a la superstició, a la paüra al càstig que es mereix no només per les obres, sinó per les omissions, per la imaginació, pel record… I així es genera el fanatisme, el dogmatisme, l’obcecació, l’acovardament.

III
Quan per fi hi ha els qui aconsegueixen ser “educats”, és a dir, “ser ells mateixos”, ciutadans participatius que manifesten les seves preferències i opinions… quan s’és a punt de no ser només explicat en els comicis electorals sinó explicar i ser tinguts en compte,… llavors es despleguen les immenses ales del poder mediàtic que els redueix a espectadors impassibles, a testimonis indiferents a els qui s’activa i desactiva com amb la famosa campana de Pavlov. Fins que un dia, després d’anys i anys de democràcies fràgils i maniobreres, arriba, amb la moderna tecnologia de la comunicació, la possibilitat de construir en el ciberespai el que fins ara s’ha pogut evitar en la “vida real”. Avui és ja possible modificar amb la telefonia mòbil, Internet, etc. la realitat tossudament encunyada, sempre impertorbable; mobilitzar als milions d’éssers humans que poden, per fi, unir les seves veus i anhels; i dur a terme la revolta, pacífica però ferma, que els guardians de la inèrcia i dels privilegis, dels armaris de rebost del passat, no ens deixaven ni tan sols esbossar.

I és que desconeixien el proper paràgraf del Preàmbul de la Declaració Universal: “Considerant essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de Dret, a fi que l’home no es vegi compel·lit al suprem recurs a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió…”. Tot allò que jutgi i redueixi als éssers humans s’ha d’eliminar per evitar la justa reacció popular dels qui tant han patit, tant pateixen.

IV
Però passar de receptors innocus a emissors actius era molt difícil i, amb freqüència, arriscat. A part –i no sempre– de les urnes, altres formes d’expressió mancaven d’influència i es trobaven amb freqüència trucades. Però amb la participació no presencial, el panorama de l’emancipació ciutadana en relació al poder canviarà radicalment en molt pocs anys i s’establiran –per “Nosaltres, els pobles…”– un sistema multilateral eficient a escala mundial i unes democràcies ben regulades i expressives de la voluntat del poble a escala local i regional.
D’aquesta manera, en menys temps del que molts calculen, el segle XXI serà –ja era hora! – el segle de la gent, el segle de la força de la raó i mai més de la raó de la força, el segle del principi de la cultura de pau en lloc de la cultura de guerra, de la història a l’altura de les facultats que distingeixen a tot ésser humà únic, acabant d’aquesta manera la història descrita per Fukuyama, que tant ha entelat la dignitat de la humanitat des de l’origen dels temps. D’aquesta manera es portarà a efecte l’últim “Considerant” del preàmbul de la Declaració que he volgut comentar en aquest article: “Considerant que els pobles de les Nacions Unides han reafirmat en la Carta la seva fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona i en la igualtat de drets d’homes i dones, i s’han declarat resolts a promoure el progrés social i a elevar el nivell de vida dins d’un concepte més ampli de la llibertat”…

Aquest concepte més ampli de la llibertat, que van saber veure de forma tan clarivident els qui van redactar la Declaració enmig de la terrible aflicció pròpia dels anys que van seguir a la Segona Guerra Mundial, està ara al nostre abast. Deslliguem serenament, valentament, tants lligams i desemmordassem tantes veus contingudes. Les previsions de la Declaració Universal no trigaran a complir-se. Aconsello a tothom que les llegeixi. Especialment als polítics i als parlamentaris. I, més especialment encara, a els qui tantes vegades citen els Drets Humans però s’endevina que no han llegit la Declaració. O que no ho han fet detingudament.

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2012.
Barcelona, febrer 2012.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0