Obsolescència programada d’un model?

obsolescencia programadaA voltes és interessant visitar les fires turístiques, perquè, malgrat que només estiguis disposat a gaudir per distracció, sempre acabes aprenent alguna cosa. Així, en una de medieval a Ripoll, mentre els meus fills gaudien de la representació d’una molt realista baralla de taverna medieval entre quatre enormes actors eslovacs –enormes, no per l’actuació sinó perquè feien un metre cinquanta d’espatlla a espatlla- que movien espases de dos metres d’acer massís amb molts clings i clangs, jo em vaig dedicar a observar una filadora que convertia la borra d’ovella en un fil, només amb el moviment constant de l’índex i el polze. Després l’anava embolicant en un boixí, que s’havia d’estirar i compactar, per, un cop trenat amb d’altres fils, obtenir el fil base que anava al trenat del teler de pedals, d’on en sortia el pam diari de roba que es podia teixir, com a màxim, en un dia d’intensa activitat.

Aleshores vaig entendre el trist destí dels monjos del carrer d’Espolsasacs, que duien una peça de roba fins que només en quedava un fil… Amb aquests costos de producció, i comptant que, a més, s’havia de llaurar, plantar, recollir, cuinar, rentar, cuidar, etc, la roba havia d’anar a un preu que els va obligar a convertir l’obligació en virtut.

Des d’aquest passat primitiu, hem multiplicat la productivitat, a base de substituir l’energia humana o animal per energies externes, primer renovables -hidràulica, vent- i després no renovables -carbó, petroli, urani, etc.- El que ens ha permès produir cada cop més coses perquè més gent les consumeixi i donar, així, feina a cada cop més gent.

Vist així, l’obsolescència programada és més un símptoma de la fi d’un model que no la malaltia mateixa.

Si ho valorem, aquesta obsolescència ens ha permès ocupar quasi dos mil milions de treballadors que, d’una altra manera, mai no haurien pogut treballar i, de fet, existir. El cost ha estat saquejar recursos naturals, energia, matèries primeres, convertir en terres de conreu espais de biodiversitat que han desaparegut i, molts cops, són irrecuperables.

Ha estat dolent? No ho sé encara… També ha estat un model que, durant cinc-cents anys i, sobretot, en els darrers setanta, ens ha deixat també l’accelerador de partícules del Cern, l’estació espacial, la genètica i, per què no dir-ho, les pel·lícules de la Guerra de les Galàxies, amb l’afegit de quatre mil milions d’éssers humans alfabetitzats i, per a quasi tres mil milions, un nivell de salut, alimentació, cultura, lleure i seguretat que ni els reis ni els nobles tenien per a ells mateixos fa tres-cents anys.

Ara bé, a aquest model, quan ja es va veure esgotat a la primera crisi del petroli, se li va donar una embranzida final dissenyada per la senyora Thatcher i el senyor Reagan, que ens ha dut a endeutar els nostres fills per mantenir el nostre nivell de benestar, sense haver ni de redistribuir la riquesa via impostos ni assumir les responsabilitats polítiques i de defensa dels drets ciutadans que hem delegat en un Estat massa protector, a qui hem cedit el monitoratge de les nostres obligacions.

La sortida de l’exacerbació d’aquest model de consum cada cop més ràpid i d’obsolescència programada dels aparells electrònics, de les tendències de la moda o, simplement, dels productes culturals, pot venir de concentrar en una minoria, cada cop més reduïda, el poc nivell disponible de recursos naturals, cada cop més escassos, el consum de productes més rars, cars i classistes… O canviar el model… Però com?

Primer, reconèixer les limitacions del sistema de producció del qual ens hem dotat, un sistema basat en la fagocitació de modes de producció anteriors, com la solidaritat familiar per a l’educació, la reproducció i l’atenció als dependents, i l’ús del medi, aigua, terra, mar i aire, com si fossin béns infinits i, doncs, inesgotables, i passar a un nou mode de producció que reconegui, valori, pagui i gestioni totes les externalitats… És a dir, que no deixi costos de cap tipus als nostres descendents.

Aquesta valoració de les externalitats, a la qual els rics es resisteixen ferotgement perquè vol dir redistribuir la riquesa, limitar els seus privilegis i retallar el seu poder, implicaria una millor gestió del temps i de l’energia i d’altres recursos cada cop més escassos, i reconèixer que els drets humans no són un principi abstracte absolut, sinó un privilegi del qual els humans ens hem dotat, amb uns beneficis extraordinaris, però que tenen un cost i que aquest s’ha de pagar.

I això vol dir, també, que cada ciutadà assumeixi les seves obligacions, les civils, però també les econòmiques. Només l’economia social de possessió social -que no estatal- del mitjans de producció pot dur-nos cap a aquests resultats.

Això implica canvis profunds en tots els àmbits de l’acció humana, perquè, finalment, no pot ser lluitar per la jornada de vuit hores i els caps de setmana lliures per a la família, i acabar invertint el temps en la contemplació passiva de la televisió, obviant tot procés de formació i millora que permeti una gestió mes intel·ligent del nostre medi i, en definitiva, del temps que ens és donat. Perquè, finalment, d’això es tracta. Fa setanta anys va arrencar el procés que va dur a les seves darreres conseqüències un sistema de producció basat en un consum cada cop més massiu, que ha generat el que ha generat, i ha produït el que ha produït, però que ha arribat al seu límit, i l’obsolescència és un més dels molts símptomes de la malaltia.

ComparteixShare on Facebook14Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0