La separació de l’església i l’estat

separacion iglesia estadoCom tots sabem, des de la Il·lustració el centre de l’atenció filosòfica i jurídica s’ha anat desplaçant dels col·lectius a les persones, de les institucions als ciutadans.

Durant l’il·lusionant període de mitjan segle XIX a mitjans del XX els lliurepensadors tenien –teníem- la percepció que es podia implantar una societat més justa, més fraternal, més igualitària, en què les persones poguéssim sentir-nos més lliures, més ben tractades, en què es reconegués el nostre valor i no la nostra força o la nostra riquesa.

Durant aquest temps la filosofia de la Il·lustració va avançar en la societat, les persones van tenir per primera vegada en la història drets individuals… Reconeguem els antecedents de la revolució francesa i la seva primera declaració dels drets de l’home i recordem l’oposició de les religions cristianes a la llibertat de consciència, a la democràcia i als avenços socials.

Però aquest segle també va ser molt convuls: guerres internes, guerres colonials, guerres imperialistes, guerres mundials…. Revolucions alliberadores i cops feixistes.

En aquest espai de temps els lliurepensadors, en la nostra bona fe, vam creure que es consolidava un canvi de mentalitat en els éssers humans, però el fons de la qüestió seguia igual. Un exemple el tenim en la Rússia actual… Durant decennis les religions no van rebre suport estatal, però en enfonsar-se el sistema, qüestió que no entrarem a analitzar, els ortodoxos van recuperar amb escreix el temps perdut tant econòmicament com en influència social i política.

Com vostès ja saben, els lliurepensadors es van organitzar a partir de 1848 i es van agrupar a l’Associació Internacional del Lliure Pensament el 1880. Durant aquests anys, i els següents, l’opinió pública va acollir de grat els seus plantejaments. El procés va obtenir importants èxits, i la màxima expressió dels seus triomfs va ser la Llei de Separació francesa*, per això se l’ha anomenat “l’edat d’or del lliure pensament”. A partir d’aquí la realitat va superar les possibilitats i expectatives… L’avenç de les organitzacions obreres, amb la consegüent lluita insurreccional i la reacció en contra, el conflicte d’interessos que porta a la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències van fer llanguir les organitzacions lliurepensadores i van anar desapareixent, alhora que l’associació internacional.

Quins errors es van cometre? Quines van ser les causes?

Crec que no es va fer una correcta anàlisi de la realitat, ni es van defensar els èxits aconseguits en nom de la “concòrdia”, és a dir, per no enfrontar-nos als nostres eterns enemics: el dogmatisme i el fonamentalisme, fenòmens que s’han donat tant a les files de la dreta social com de l’anomenada esquerra. I un altre aspecte que a mi em preocupa molt, de llavors, i per descomptat d’ara, és la dispersió de plantejaments, que provoquen enfrontaments entre els pròxims, en lloc d’unificar, sense uniformitzar, per enfrontar-nos a les temibles forces que s’oposen al progrés de la humanitat. Potser l’ordre dels errors no sempre ha estat com l’exposo, potser primer van existir els enfrontaments entre nosaltres, després es van buscar aliances il·legítimes en el camp contrari i, finalment, es van tergiversar les anàlisis per fer-les coincidir amb els interessos, vés a saber!

Ens vam creure les cíniques declaracions que els conservadors, amb les seves esglésies al capdavant, s’havien tornat demòcrates, lliurepensadors, tolerants, respectuosos i ens vam deixar arrossegar cap estats anomenats liberals, quan en realitat han estat simples comparses d’una línia argumental dictada pel capital financer amb el suport no incondicional de les religions, que a canvi de mantenir el seu status venen la seva ànima al diable.

Amb la velocitat accelerada de la societat, les religions, durant el període esmentat, es van quedar una mica noquejades per la revolució cientifico-tècnica, i la revolució ideològica iniciada amb la Il·lustració. Però el gran negoci que suposaven els va fer posar en marxa la seva pròpia revolució burgesa i passar d’un plantejament medieval a un altre capitalista, el que ha permès a les religions del llibre -cristianes, musulmanes i jueves- adonar-se que la nostra autocomplaença ens estava desarmant. L’esquerra històrica s’estava adaptant al sistema, abandonant els plantejaments revolucionaris de la Il·lustració i les seves conseqüències històriques. Els lliurepensadors, els progressistes ens vam veure arrossegats per aquesta adaptació.

Les religions, en canvi, han renovat les seves tècniques, les seves estructures, els seus mètodes, fins i tot els seus continguts. A més, dins de les grans s’han diversificat els corrents, perdent la batalla els grups més socials, més pacífics, escombrats pels grups més fonamentalistes, més propers a les posicions bel·licistes i del capitalisme liberal financer.

Avui veiem com en determinats països les religions han recuperat el poder polític, de manera directa com a l’Iran, o bé a través de polítics interposats, com Espanya, Itàlia, i bastants d’Amèrica, suposant que alguna vegada l’haguessin abandonat. En aquest sentit m’agradaria recordar el magnífic treball de Jacques Lafouge llegit al Congrés d’Oslo on es detallava la situació en molts països. Poden trobar aquest article a la web de l’AILP

Els nostres pares i avis van guanyar algunes batalles sobre la base del desvergonyiment dels grups dominants i les seves cobertures ideològiques, però no van ser capaços de canviar la mentalitat de la majoria dels ciutadans i les ciutadanes, amb l’afegitó que se’ls van colar alguns pocavergonyes que han arruïnat el prestigi dels plantejaments progressistes. Veiem amb pena que els atacs a la Il·lustració estan calant en la societat.

Com hem d’abordar el futur? És una pregunta que no té resposta fàcil. En primer lloc, seguim amb els mateixos objectius que fa segles: Aconseguir un estat laic, on un dels aspectes rellevants és la separació de l’església i l’estat. Podem actualitzar els continguts, utilitzar un llenguatge més d’acord amb aquests temps, però les idees segueixen sent les mateixes. Però hem de millorar alguns aspectes de les nostres actuacions:

1. Fer una tasca educativa profunda i sense fissures explicant què signifiquen cadascun dels elements de la nostra proposta: estat laic, separació església-estat, llibertat de consciència (en oposició a la llibertat religiosa)

2. Implicar els ciutadans i ciutadanes en l’elaboració de les estratègies i en la seva execució. Només si la majoria social està amb nosaltres les nostres tesis sortiran triomfants. Obviar tot recurs a la violència, encara que no oblidem que els nostres contrincants estan disposats a utilitzar-la sense escrúpols si veuen perillar el seu “modus vivendi”.

3. Mantenir els objectius de promocionar la cultura, defensar la llibertat, impulsar la laïcitat, fomentar el progrés humà i promoure l’educació pública, laica, gratuïta i no discriminatòria.

4. Mai donar per aconseguit un objectiu. La llibertat, la democràcia, el laïcisme, si no es defensen cada dia són atacats sense pietat pels autoritaris.

5. Hem de seguir criticant el fons i la forma de les religions, seguint la màxima que “les persones són respectables, les idees sempre són criticables”, sabent que ens atacaran per això amb el famós delicte de blasfèmia, al qual acabem de dedicar una campanya internacional .

La recuperació de l’Associació Internacional del Lliure Pensament es justifica per la necessitat d’abordar els objectius esmentats, però, a més, ha d’exercir una tasca de concreció dels elements bàsics del lliure pensament i confrontar-los amb els d’altres organitzacions, buscant les fórmules de col·laboració, i organitzant tant els treballs culturals en el camp de les idees, com les accions en pro dels nostres objectius de manera conjunta. Trobarem ressò a les nostres idees i recollirem les experiències de les organitzacions que lluiten per la laïcitat, les d’ateus i agnòstics, aquelles que defensen la llibertat de consciència i altres ciutadanes que, sense ser el lliure pensament seu objectiu principal, sí que comparteixen els nostres ideals. Des del meu punt de vista és convenient no identificar-nos amb una tendència política concreta encara que buscarem la col·laboració d’aquelles que simpatitzen amb les nostres idees.

En el camí d’avançar en els propers anys proposo continuar amb la campanya contra el delicte de blasfèmia en què estem ja compromesos, iniciar la campanya proposta a Oslo per l’australià Max Wallace sobre les esglésies i els diners públics, i reprendre el tema històric dels lliurepensadors -com del meu conciutadà Francesc Ferrer i Guàrdia-: l’avenç cap a un ensenyament laic, públic, sense adoctrinaments ni dogmes. Finalment proposo que impulsem una campanya per la separació dels estats i les esglésies, o dit d’una altra manera, per la laïcitat, si bé afegiria que aquesta campanya, al mateix temps, ha de lluitar en defensa de la llibertat de consciència.

*Llei de 1905 de Separació de l’església i l’estat

ComparteixShare on Facebook4Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0