Un mar de realitats esbiaixades

No sé si dec ser una mica estrany, pateixo algun trastorn de la personalitat o sóc víctima d’un fenomen paranormal, però, d’un temps ençà, em passa el següent: d’una banda, quan trobo algú que defensa, de manera punyent i categòrica, postulats ideològics de dretes, em faig més d’esquerres; de l’altra, quan coincideixo amb persones que sostenen, de forma contundent i decisiva, creences de l’esquerra, em decanto cap a la dreta.

L’anomalia no s’acaba aquí, ja que també afecta altres qüestions, com ara la nacional: quan estic rodejat de catalanistes esvalotats, d’aquells que es posen nerviosos quan veuen a un castellà, o acostumen a titllar de gandul i aprofitat a l’andalús, esdevinc més pròxim als sentiments espanyols; tanmateix, quan ensopego amb espanyolistes intransigents, dels que no reconeixen la plurinacionalitat d’Espanya, o menyspreen la cultura, la llengua i les tradicions de Catalunya, em desplaço cap a posicions fonamentalment catalanistes.

No ho puc controlar. El subconscient m’allunya, una vegada rere una altra, de les actituds que defensen, caparrudament, una perspectiva excloent de la realitat. Potser perquè sóc un individu de pensament fluctuant, que varia en funció de les circumstàncies, o perquè em regeixo per una màxima que assevera que “les persones són una conseqüència de les experiències viscudes”, rebutjo, sense poder-ho evitar, les visions absolutes de l’univers.

Tornant a les relacions entre Catalunya i Espanya, tema estrella de l’agenda pública del moment, em fascina -i al mateix temps em repugna- la perversa destresa que tenen alguns líders polítics i socials per explicar, tan sols, aquella parcel·la de la realitat que més els hi interessa. Des del flanc independentista, es proclama que amb l’Estat propi Catalunya esdevindrà un país més ric, consegüentment, les condicions de vida dels catalans milloraran. Segurament, és veritat. Però no diuen -o sols xiuxiuegen- que construir un estat des de zero implica la creació d’una sèrie d’estructures que, sens dubte, ens costaran un ull de la cara.

Al mateix temps, des del flanc unionista, es denuncia que el govern d’Artur Mas posa els funcionaris i els diners públics al servei del sobiranisme. Probablement, també és veritat. Però obvien, intencionadament, que el govern de Madrid, que es finança amb diners procedents de Catalunya, està duent a terme una vigorosa campanya per denigrar la causa catalana i aigualir les aspiracions independentistes.

Mentrestant, un servidor navega per un mar de realitats esbiaixades, balancejant-se de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, vacil·lant entre la panacea d’una Catalunya independent i les bondats d’una Espanya agermanada, rastrejant la veritat que els interessos d’uns i altres s’escarrassen a ocultar.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0