Referents per a la renovació educativa: el moviment de l’Escola Nova i la seva influència

escola novaÉs pertinent, avui, quan estem vivint moments convulsos en tots els ordres socials, recuperar el pensament i les propostes de persones i institucions que van assentar les bases per a la millora de l’educació. Aquests són els referents que hauríem de mantenir vius pel seu caràcter humanista i la seva atenció a la infància, davant les potents influències involucionistes que estem rebent actualment. La millora de l’educació no pot passar per reformes que endureixen i tanquen les estructures curriculars, sinó que ha d’emergir de les relacions personals i de l’estructuració de les intervencions educatives des de les bases. D’aquí, la necessitat de retrobar els principis que ajudin a les mestres i els mestres a construir sòlidament les seves accions pedagògiques, perquè ells són els responsables de l’educació dels infants, més enllà de les prescripcions administratives.

Entre els diversos autors i corrents pedagògics podem destacar el corrent de l’Escola Nova (també anomenat Escola Activa i molt pròxima al concepte d’Escola Progressiva de Dewey).

El moviment d’Escola Nova (de la mateixa manera que tothom que va treballar per a la millora de l’educació) ha de considerar-se com la reacció antagònica respecte d’allò que ha vingut a anomenar-se escola tradicional. Com és sabut, l’escola tradicional es caracteritza per la separació del món real (el model fóra l’internat emmurallat); la vigilància quasi policial i el control de l’alumne a qui es considera pervers per naturalesa; un món escolar fictici amb mètodes competitius (romans i cartaginesos) basats en el memorisme, el verbalisme i l’educació llibresca; la transmissió dels aspectes més conservadors de la cultura erudita establerta; un mestrecentrisme, un mestre distant que ostentava tota l’autoritat (autoritat intel·lectual, autoritat acadèmica, autoritat moral); un uniformisme, que abocava els alumnes a l’anonimat, basat en la disciplina externa, en l’esforç per l’esforç, en l’obediència absurda, la submissió i el càstig…

Si considerem aquests trets com a propis de l’escola tradicional només cal cercar les antinòmies per establir els trets que caracteritzen el corrent de l’Escola Nova.

Per entendre aquest corrent cal situar-lo en el moment històric en què apareix i en el seu desenvolupament. Com a moviment es gesta a finals del s. XIX. El 1899 es constitueix el Bureau International d’École Nouvelle (BIEN) que recull les experiències innovadores que ja es realitzaven. Hom pot pensar que és un corrent que es correspon amb el pensament romàntic, que pondera les llibertats personals i entén un món solidari, fraternal. Es correspon, també, amb les transformacions socials, econòmiques i polítiques que esdevenen a Europa des de 1789 (o abans: la Il·lustració és un punt de partida : renovar l’humanisme, el poder del coneixement, la raó /v/ la tradició, el pensament lògic /v/ el pensament màgic).

Ordre econòmic

Liberalisme

Industrialització

Producció: secundari

Ordre social

Ciutats industrials

Masses

Obrerisme

Lluita de classes

Ordre polític

Estats democràtics

Liberalismes

Socialismes

Nacionalismes

Ordre filosòfic

Emancipació del concepte d’home

Dialèctica

Materialisme

Drets individuals

Identitats col·lectives

Universalisme

Postmodernitat

Un altre factor, relacionat amb l’anterior, és l’impuls que experimenten en aquest període les ciències socials i les ciències humanes (especialment la psicologia i la sociologia) de tal manera que es comença a construir les bases d’una ciència de l’educació sobre l’anàlisi de les accions educatives.

El corrent de l’Escola Nova no es defineix per una línia metodològica ni per una determinada teoria. Més aviat ve a ser un conglomerat de teories, d’intuïcions, d’experimentacions i de mètodes el factor comú dels quals és la transformació de l’escola, a partir de determinades premisses ideològiques, socials i pedagògiques. Així, és un moviment ampli en el que podem trobar, fins i tot, antagonismes en les fonamentacions pedagògiques (Montessori /v/ Decroly, mètodes analítics /v/ mètodes globals).

Respecte de les fonts, dins del camp de l’educació, el precursor més evident és Rousseau (altres autors més allunyats també són de consideració:.Rabelais, Montaigne, Locke…) que comença a qüestionar el paper del mestre i de l’infant en l’educació, tot considerant la infantesa com un estat genuí i evolutiu des delque cal construir la intervenció educativa. “Conèixer l’infant”, “l’infant aprèn tot fent”, “l’educació solament es pot basar en els interessos espontanis de l’infant”… són frases que apareixen a l’Emili (1762). El desplaçament del protagonisme del mestre i la consideració de l’infant com a centre de l’educació és una de les bases de l’Escola Nova (per això, Claparède parla d’una “revolució copernicana de l’educació”). Com a conseqüència, la infantesa no es concep com una etapa imperfecta i que no té sentit sinó en funció de l’edat adulta; en canvi, es pensa que la infantesa té sentit en ella mateixa i és la base i el punt de partida del seu propi desenvolupament. D’aquesta manera, la funció de l’escola no és solament preparar per a la vida, sinó que és la vida mateixa. El paper del mestre es presenta com a guia i observador, i l’escola es converteix en un laboratori de pedagogia on tant els mestres com els infants realitzen els seus experiments. Al mestre se li confereix una funció reflexiva i tècnica.

Comparació Escola Tradicional / Escola Nova

ESCOLA TRADICIONAL ESCOLA NOVA

Educador com a transmissor

Educador com a guia d’aprenentatge

L’assignatura, centre de l’acció

L’alumne, centre de l’acció

Alumne absorbidor de coneixements

Alumne actiu constructor de coneixement

Memorització

Experimentació, comparació, comprovació, generalització

Imitació i còpia

Expressió personal

Horaris rígids

Flexibilitat d’horaris

Moral heterònoma

Desenvolupament del judici crític

Disciplina externa basada en la por i el càstig

Disciplina autònoma basada en l’acceptació, la llibertat i la corresponsabilitat

Uniformisme

Personalització. Grup participatiu

S’han considerat diverses etapes en la configuració del moviment:

  • Etapa inicial: Fins a principis del s. XX. Recull diverses experiències a diferents llocs d’Europa i d’Estats Units (Tolstoi, Key, Reddie, Badley, Dewey, Lietz, Desmolins) i que inclouria la creació del BIEN. Dues figures apareixen significativament: Dewey i Ferriére.
  • Una segona etapa (fins a finalitzar la Guerra Europea), caracteritzada per una gran activitat reflexiva i d’experimentació i per la creació d’importants mètodes d’ensenyament:Kerschensteiner, Montessori, Decroly, Washburne, Parkhurst, Kilpatrick. També s’ha d’assenyalar la creació de l’Institut J. J. Rousseau a Ginebra.
  • Una tercera etapa es pot considerar el període entre guerres en què es contempla l’expansió dels postulats del moviment, amb una certa tendència a les consideracions grupals, i coincideix amb diferents reformes del sistema educatiu de diversos estats europeus (Alemanya, Àustria, França, Espanya, Bèlgica) que donen suport a aquests postulats. És un moment en què l’Escola Nova es veu reforçada per un sentiment generalitzat de pacifisme, després de l’hecatombe de la guerra del 14, de solidaritat universal que es tradueix en considerar l’educació com el factor essencialper a la construcció d’una societat progressista, pacífica, pacifista, igualitària, solidària i democràtica. Tanmateix, el decurs de la Història ha demostrat la fragilitat dels plantejaments, puix que, en aquest període, es registra la gran crisi econòmica del 29, la creació dels feixismes, la guerra civil espanyola, la segona guerra mundial… En aquesta època es poden situar Cousinet, Piaget, Freinet, la creació de la Lliga Internacional d’Escola Nova, la redacció dels 30 punts…

Durant el s. XX hi va haver diferents corrents pedagògics, d’acord amb posicionaments ideològics; així es pot parlar de corrents llibertaris, del corrent marxista, de la pedagogia institucional… Tanmateix, encara que existeixen elements distintius, és difícil establir una frontera a partir de les diferents propostes didàctiques, en les que hi ha elements comuns i, sens dubte, el procés innovador de l’Escola Nova hi és present en tots ells: el coneixement de l’infant, l’acció i l’experiència com a mecanismes d’aprenentatge, la crítica a l’escola tradicional… Per això, si resulta relativament fàcil parlar dels orígens de l’Escola Nova, resulta difícil establir-ne el final. Podria pensar-se que el moviment s’ha anat diluint en propostes més modernes, el denominador comú de les quals seria la renovació educativa.

En aquest sentit, cal recordar els principis fonamentals que inspiren l’Escola Nova i que són d’una gran vigència:

  • Psicologisme: Conèixer l’infant, saber com aprèn, disposar de bases psicològiques sobre les quals construir les propostes d’intervenció educativa.
  • Paidocentrisme: L’infant és el centre de l’acció pedagògica.
  • Activisme: els infants aprenen a partir de la seva activitat, de l’acció, de la seva capacitat d’experimentació, de la seva interacció amb el medi.
  • Integralitat: S’ha de contemplar l’educació integrada de totes les capacitats humanes; tant les intel·lectuals com les físiques, les morals, les emocionals, les socials. No hi ha educació veritablement si no es disposa amablement de l’exercici significatiu de totes les capacitats humanes.
  • Funcionalisme: Els aprenentatges han de servir d’alguna cosa; han de ser útils per als infants i així han de ser reconeguts. És alguna cosa així com: no serveix allò que no em serveix: “sóc capaç d’invertir el meu temps en allò que realment m’interessa”. La funció dels aprenentatges no ha d’estar en funció del més enllà: ha de cobrir les necessitats immediates i ha d’establir bases de coneixement; bases de conèixer i de situar-se al món.

A Catalunya apareixen les primeres propostes de renovació educativa en un context social que es caracteritza per un procés important d’industrialització, amb l’existència d’una burgesia liberal i una massa proletària que s’organitza.

Sobre la base de les primeres iniciatives innovadores en el camp de l’educació (L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, el Col·legi Mont d’Or de Palau i Vera, l’Escola Horaciana de Pau Vila, les Converses Pedagògiques, l’Escola de Mestres de Bardina, les Escoles Catalanes del Districte VI, l’Escola Vallparadís de Galí, etc.), el govern de la Mancomunitat de Catalunya impulsa una política educativa d’acord amb els seus objectius de reconstrucció nacional, tot considerant que les propostes de l’Escola Nova constitueixen un mitjà per a la transformació, la modernització i la integració de la societat catalana. Així, es crea el Consell d’Investigació Pedagògica (després, Consell de Pedagogia), s’instauren les Escoles d’Estiu (Homs), s’inicia un programa de construcció i dignificació dels edificis escolars (d’especial menció l’obra de l’Ajuntament de Barcelona), s’introdueixen els nous mètodes (especialment Montessori, més tard, mètodes globals), s’organitzen les colònies i les cantines escolars…

Després de la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, amb la Segona República, el moviment innovador pren noves energies que culminen amb el Consell de l’Escola Nova Unificada.

A partir de 1939, durant l’època franquista, les innovacions educatives adquireixen un caràcter de renovació, de recuperació, en àmbits privats, clandestins. En aquest sentit, cal considerar la creació de diverses escoles que pretenen connectar amb els postulats anteriors. La fundació de Rosa Sensat (primer com a escola de mestres i posteriorment com a associació de mestres), l’any 1965, és el fenomen emblemàtic de la persistència del pensament de l’Escola Nova, que encara avui és de clara evidència.

ComparteixShare on Facebook18Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0