L’empoderament de la ciutadania

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquest concepte, va ser en una classe on m’explicaven que les noves tecnologies de la informació i la comunicació, permetien que qualsevol ciutadà esdevingués un potencial comunicador de masses. Es posava especial èmfasi en l’ increment exponencial del nombre de canals alternatius, a través dels quals els ciutadans poden obtenir i transmetre informació, esquivant la censura dels mitjans tradicionals. La segona vegada, em trobava a la presentació del llibre titulat “Revolució sense enemics”, escrit per Daniel Gabarró i Jaume López. Els autors esperonaven als assistents a percebre el potencial que cadascun de nosaltres tenim al nostre interior per lluitar, mitjançant la implicació i el compromís, per una societat més justa. Asseguraven, amb gran convenciment, que el canvi és possible.
Admeto que, malgrat que el vocable en qüestió em resultava una mica barroer, el seu significat em va cridar poderosament l’atenció. Què és l’empoderament de la ciutadania? Provinent dels camps de l’educació popular i de la participació, es refereix al procés a través del qual els ciutadans prenem consciència de l’extraordinària capacitat que posseïm per decidir, valorar, oposar-nos, regular i opinar sobre tots aquells afers que ens afecten d’una manera o altra. En altres paraules, consisteix en adonar-se de la prodigiosa fortalesa espiritual, política, social i econòmica que tenim els individus per transformar la realitat que ens rodeja.

Val la pena empoderar-se? La resposta és un sí rotund. Un sistema que permet que el 2% dels adults més rics del món posseeixin més de la meitat de la riquesa global, és un sistema injust. Una classe dirigent que obliga als més pobres a pagar les conseqüències d’una crisi provocada per la irresponsabilitat dels grans especuladors, és una classe indigna de la posició que ocupa. Una societat que situa els diners al centre del seu interès i oblida que la prioritat és el benestar de les persones, és una societat malalta. Una món que produeix suficient menjar com per alimentar gairebé tres vegades el total de la seva població, però on cada dia moren de gana més de 40.000 persones, és un món que ha perdut l’enteniment.

Malgrat que la situació descrita no és del grat de la immensa majoria, què fem la generalitat de nosaltres al respecte? Bàsicament, queixar-nos des de l’absoluta passivitat.

Estic cansat de presenciar com gairebé totes les persones del meu entorn, entre les quals, partint del valuós principi d’autocrítica, m’hi incloc, es lamenten des de l’atordiment de les malaurades circumstàncies que ens està tocant viure. Hem de tenir l’ímpetu necessari per prendre la iniciativa i abandonar les actituds derrotistes que tan sols condueixen a una perpetuació de la situació actual. Ens hem d’adonar de que som suficientment poderosos per impulsar canvis positius al nostre àmbit més proper i, mica en mica, construir un món diferent.

Si no estem d’acord amb la forma d’actuar de la banca privada convencional, podem recórrer a les diverses alternatives de banca ètica que es regeixen pel principi de justícia social. Si no ens agrada que les grans multinacionals explotin als infants dels països del sud, podem boicotejar els seus productes i centrar les nostres compres en els establiments de comerç just i de roba neta (aquells que no es lucren de la situació d’indefensió que pateixen els més pobres). Si no ens satisfan les regles del joc del sistema polític i econòmic imperant, podem vincular-nos als nous moviments socials i populars que reivindiquen la necessitat de tornar a començar de zero.

S’acostuma a titllar d’ingenus als que es despengen de la dinàmica dominant i es posen a lluitar en solitari per convertir el nostre planeta en un indret més amable. En el meu parer, no tenen ni un bri d’innocència, sinó tot el contrari: són idealistes ben informats que s’oposen a una circumstància que és imposada o injusta. Alguns exemples d’aquests dissidents són els responsables de la banca sostenible de Triodos Bank, els voluntaris de SETEM que coordinen la campanya de roba neta a l’estat espanyol o els col·laboradors del projecte polític anomenat Procés Constituent, encapçalats per l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. Són persones de conviccions robustes, que un dia van decidir presentar batalla al pervers modus operandi de la majoria.

El canvi tan sols és possible si els ciutadans decidim empoderar-nos i adoptar una actitud crítica envers les circumstàncies que ens envolten, renunciant al còmode immobilisme i passant a l’acció. Hem de prendre consciència de l’increïble poder que posseïm com a individus, ja que la suma de milions de petites accions han alterat, en múltiples ocasions, el transcurs de la història. Tal i com afirmava el mestre Gandhi, nosaltres hem de ser el canvi que volem veure en aquest món.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0