Cap a on anem?

encerclem la caixaEl passat 11 de setembre, mentre centenars de milers de persones d’arreu del país es posaven una samarreta groga, la meva xicota i un servidor ens vestíem de vermell. Durant el transcurs d’aquell matí, mentre desenes d’autocars carregats de segarrencs prenien rumb a les Terres de l’Ebre, nosaltres sortíem de Cervera per dirigir-nos a Barcelona. Al minut 17.14 de la tarda, mentre més d’un milió i mig de catalans i catalanes formaven una colossal cadena humana que travessava Catalunya de nord a sud, dos cerverins -i potser algun més- es donaven les mans per encerclar la seu central de La Caixa.

No es que preferim la roba vermella a la groga, ni que ens agradi més la capital del Barcelonès que les comarques tarragonines, ni, molt menys, que no compartim les tesis de l’Assemblea Nacional Catalana. El nostre distanciament de la tònica dominant, rau en la idea de que és absolutament necessari que la lluita per la independència de Catalunya vagi molt més enllà de la simple i estricta separació d’Espanya.

Cap a on anem? La resposta a aquesta pregunta és tant o més important que la mateixa emancipació. A nosaltres no ens interessa un estat propi on els representants públics segueixin rendint comptes als partits polítics, que no són res més que empreses privades, enlloc d’estar subjectes al control dels ciutadans que els han elegit. Tampoc entenem de què ens servirà desempallegar-nos de l’opressió de Madrid, si continuem sotmesos als perversos mandats dels arquitectes d’una política que ajuda a les entitats financeres, mentre deixa a l’estacada als més dèbils i indefensos de la societat. En altres paraules, ens resulta totalment inútil i incomprensible la lluita per un nou país que reprodueixi les xacres, les inèrcies i els problemes de l’Estat que volem deixar enrere.

Quin sentit tindrà la independència si, a la pràctica, tot segueix igual? La transició nacional és la millor oportunitat per canviar de dalt a baix les nefastes dinàmiques que ens han conduit fins a una situació marcada per la desafecció, la corrupció i la injustícia. Si vinculem la llibertat de Catalunya a un reset general del sistema dominant, la reivindicació sobiranista adquirirà una nova dimensió política, econòmica i social que, d’una banda, multiplicarà exponencialment els arguments que la legitimen, i, de l’altra, atraurà la simpatia de tots aquells que, malgrat no sentir-se identificats amb el catalanisme, són víctimes de les desgraciades conseqüències de la crisi.

Per totes aquestes raons, el darrer 11 de setembre vam participar, en qualitat de coordinadors, en la mobilització organitzada pel Procés Constituent, la qual va consistir en la formació d’una cadena humana que encerclava les torres de La Caixa de Barcelona, connectant en dos punts amb la Via Catalana cap a la Independència. Es tractava d’assenyalar els principals culpables de la crisi i, al mateix temps, sumar-nos a la reivindicació de l’ANC, amb l’objectiu d’unir la defensa dels drets nacionals amb els socials.

Finalment, no seria just acabar aquest text sense reconèixer la feinada realitzada pels organitzadors de la Via, aquells que han treballat desinteressadament i des de l’anonimat per fer realitat allò que semblava impossible: una renglera de catalans i catalanes que unís La Jonquera amb Alcanar, ocupant una extensió de més de 400 quilòmetres. Així mateix, des d’aquestes línies també vull homenatjar a tota la gent de les comarques de Lleida que, malgrat la decepció provocada pel fet que la Via no passés per les seves terres, es van mobilitzar -assumint un elevat cost per les llargues distàncies que van haver de recórrer- per defensar els seus ideals. Senyors, enhorabona!

ComparteixShare on Facebook32Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0