El microones de l’àvia

microones de l'àviaFa uns mesos la meva àvia, d’uns 70 anys, es va disgustar amb l’electrodomèstic més utilitzat per excel·lència, el microones.

Uns 20 anys enrere en va comprar un perquè el seu fill petit es pogués escalfar la llet sense utilitzar el foc, mentre ella treballava. Aquest aparell va tenir una vida d’uns 20 anys, i va decidir jubilar-lo, cansada de sentir com ningú, a part d’ella mateixa, era capaç d’obrir la porta (amb els anys havia desenvolupat una nova tècnica manual que només ella sabia fer anar). El mateix fill per al qui havia comprat la màquina n’hi va oferir un de més nou, que no volia endur-se al nou pis.

Va acceptar, amargament, pensant que no li calia, perquè l’altre encara funcionava… I el destí va acabar de donar-li la raó. El nou microones es va morir amb 2 anys de vida. Ara, a casa de l’àvia, hem tornat al mètode tradicional del cassó petit i el foc. Aquest mètode encara no té data de caducitat!

Aquesta és una breu introducció per posar-nos en situació del que representa això de l’obsolescència programada per als més grans i savis de la família, i he de dir que a la meva generació ja ens comença a tocar la moral, també. No ens ajuda pagar lloguers descomunals, treballar per quatre sous i, a més, anar canviant els aparells que, per a nosaltres, són insubstituïbles o amb els que hem nascut.

Fent recerca per internet d’aquest nou món de les dates de caducitat avançades he trobat un munt d’iniciatives que reforcen la reutilització dels aparells, i la reencarnació d’altres objectes i productes. No parlo només dels aparells electrònics, perquè personalment no tinc la formació ni les inquietuds que calen per reparar aquestes màquines ni per parlar-ne… De fet, em centraré en la importància de recuperar hàbits de reciclatge i reaprofitament dels objectes.

Poso un exemple: Feia molt de temps que no veia cap infant amb un pegat als texans, i ara ja n’hi torno a veure!!! I reconec que em fa il·lusió i que aniria felicitant cada família que veiés que posa un pegat al colze del jersei o al genoll dels pantalons. Em sembla fantàstic que ja no llencem peces de roba a tort i a dret i que puguem estirar-los la vida un temps més.

I què me’n dieu de les melmelades? Cada vegada que ma mare em porta confitura de figa li faria un monument!! Ja hi torna a haver gent que fa melmelades i conserves amb els tomàquets picats! Fascinant!!!

De debò, potser semblo una mica sonada i exagerada, però reconec que m’apassiona veure que els adults hem recuperat aquell toc de cordura i de replantejament que semblava que unes generacions havien perdut… Ara, moltes famílies, per força, han d’assegurar-se de recuperar aquella capacitat de quan eren menuts: La imaginació! La imaginació per fer intercanvi de mobiliari enlloc de comprar-ne de nou, la imaginació per reconvertir el pa dur en pa ratllat, per aprofitar l’aigua al màxim, per regalar una bicicleta repintada de verd per reis, per fer pantalons curts dels que ja estan esgarrinxats, imaginació per demanar la carmanyola amb el que no ens hem pogut empassar del restaurant….

I com que jo sóc de les que penso (com el Capità Enciam) que els petits canvis són poderosos… Estic segura que si comencem pel nostre entorn i recuperem aquests hàbits de reaprofitament, cadascú en el seu àmbit anirà millorant fins el dia que, a Ghana, desapareixerà la gran deixalleria mundial d’electrodomèstics.

Això, o tots estem destinats a estudiar electrònica i començar a fabricar-nos i a reparar els nostres propis aparells per deixar de ser estafats…

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0