Lluís Permanyer

lluis permanyerLluís Permanyer, periodista, escriptor, cronista de Barcelona —cronista “no oficial”, com ell puntualitza— neix a Barcelona el 1939. Llicenciat en Dret —confessa que no li interessava gaire la carrera— ben aviat es dedica al periodisme i a l’aprofundiment en el coneixement —i l’amor— per la seva ciutat. Ha realitzat la majoria de la seva feina periodística al diari La Vanguardia, i ha publicat una nombrosa obra d’assaig i recull de la vida barcelonina, del món de l’art i de la literatura. Entre els seus molts llibres podem destacar No la saps aquesta?, Sagarra vist pels seus íntims, Brossa per Brossa. Records —és patró de la Fundació Joan Brossa, nomenat pel mateix poeta—, Un amor a l’ombra de la pedra blava, Vides privades de la Barcelona burgesa, Història de l’Eixample…

Permanyer és un home polit en les formes i alhora cordial i proper, estima Barcelona i la camina amb l’ull atent del “masover” que pateix i vigila el bon estat de la finca. La seva erudició flueix sense escarafalls, sense la pesantor enciclopèdica del saberut, ben al contrari, ell va d’una banda a l’altra de la història barcelonina i la salpebra amb dades i anècdotes d’una manera lleugera i amable. Així són els seus llibres, interessants i escrits amb l’estil necessari per fer-nos sentir el caràcter d’un escriptor que no vol un excés de protagonisme, perquè aquest pertany a la ciutat que ell ens explica: Barcelona.

En Lluís Permanyer ens rep a la redacció de La Vanguardia. Parlem d’allò que és i del què vol ser la Fundació Ferrer i Guàrdia, del conjunt d’entitats amb les quals treballa i es compromet, i d’aquesta revista en particular. És per això que comencem comentant-li l’interès que ens va suscitar un article seu, de l’any 1989, en el que es plantejava la relació entre l’edifici de la nostra seu al carrer Avinyó de Barcelona i el quadre de Picasso, “Les senyoretes d’Avinyó”…

Sí, precisament tot això ho he refrescat perquè, fa uns dies, vaig assistir a una sessió de la Fundació Palau i Fabre sobre aquest quadre… I varen comentar-se algunes coses que recordo que ja m’havia explicat en Joaquim Ventalló, polític i periodista, com el fet que ell mateix, d’estudiant, havia anat algun cop al bordell que hi havia al carrer Avinyó, cap allà al número 40, em sembla… Però, és clar, això no volia que es digués per si no li agradava a la seva dona…!

També se sabia que hi havia un bordell, que donava al carrer Carabassa, just darrera del nostre edifici, amb la “carassa” corresponent…

Home, en aquesta mateixa època n’hi havia quatre-cents d’“oficials” a Barcelona… Constituïa una vella tradició medieval, pròpia d’un port important… Hi havia la “Madame Petit” que estava a l’Arc del Teatre, molt a prop de la Rambla, que tenia una gran pissarra, a l’entrada, amb la cotització de les principals monedes del món…

lluis permanyer

La nostra seu, per tant, té una vinculació ben barcelonina… encara que la seva edificació fou encarregada per una família genovesa, els Villavecchia… Ara, però, et voldríem demanar que ens fessis un diagnòstic de la Barcelona del present.

La veig molt ben encarada cap al segle XXI, que és un segle molt complicat, perquè no sabem què és el que ens reserva, perquè tot canvia a una velocitat tan extraordinària i impensable que has d’estar preparat perquè no t’agafi d’esquena… Per exemple, aquesta relació amb el congrés mundial de mòbils, les tecnologies, vol dir que no és una ciutat que visqui d’històries del passat, com pot succeir a moltes altres ciutats significatives —Florència, per exemple—. Barcelona, d’ençà dels Jocs Olímpics, s’ha sabut orientar per mantenir la imatge de gran història clàssica, amb el gòtic i el modernisme, per exemple, però amb una gran atenció a la modernitat. Però això ha estat sempre bastant present, no és una alteració dins la història de la nostra ciutat. Jo penso que és fruit del nostre cosmopolitisme, del fet de tractar-se d’una terra que no és rica en recursos naturals, però que sempre ha tingut la porta que ens ha obert la Mediterrània —que era el món— i això ens permetia veure què passava en altres llocs on es pensava diferent, on es parlava diferent, on es vivia diferent, on hi havia idees i novetats que podíem aprendre i portar-les cap aquí. Aquest ha estat sempre el nostre signe. Hi ha un cas claríssim: en el moment de l’esclat del modernisme, en què Espanya es troba en un estat de depressió, mirant-se el melic, per la pèrdua de les colònies, nosaltres estem mirant a Europa i fem una mica el que jo en dic —amb segles de retard— el nostre Renaixement. I això encara segueix. Potser no som capdavanters en investigació –ep!, en algunes coses sí, eh?, per exemple, en el món de la medicina— però estem atents a allò que passa a fora. És una actitud, aquí, normal i, per exemple, molt diferent a la de la societat basca…

I amb l’esclat d’aquesta Barcelona olímpica i postolímpica, aquesta turistificació, aquesta comercialització, aquesta massificació de la Rambla, per exemple, ¿no ha anat en detriment de la qualitat de vida dels ciutadans?

És inevitable. Ara, però, estan intentant fer-la més amable, rectificant una sèrie d’errors que es van cometre, perquè la Rambla, que en àrab vol dir sorral, a conseqüència de recollida d’aigües, des de mitjans del segle XVIII va passar a recollir vianants… Tots els obstacles que dificulten la “recollida de vianants” són problemàtics. Jo mateix, des de fa anys, estic en contra de les estàtues humanes, no per elles mateixes, sinó per l’impediment que suposen per al passeig. Això no costa ni un duro canviar-ho. No costa ni un dia. Han passat anys i, finalment, les han col·locat en determinats llocs i és molt més amable passar-hi… Les terrasses —la més antiga s’hi va posar al 1961, per tant no és un fet històric que hi hagi terrasses a la Rambla— potser no haurien de ser tan amples. S’ha arreglat una mica, però quedaven només dos metres i mig o tres per passar. Hi ha coses d’aquestes que s’han d’anar corregint, però, és clar, n’hi ha que diuen que el turisme aporta un 14% del PIB, d’altres diuen que fins el 21%… En moments de crisi, com ara, potser la gent no rondina tant com abans. Hi havia, fins i tot, un pèl de xenofòbia en algunes crítiques, també periodístiques, sobre això. És com si es volgués dir, d’alguna manera, que hi ha coses que un mateix sí que pot fer, però els altres no…
Hi ha hagut, també, mancances de regulació, per part dels diferents governs, és clar. No podia ser, per exemple, que els que vivien a prop del Parc Güell no poguessin arribar a casa seva amb autobús, perquè havien de baixar abans i pujar a peu ja que la zona estava ocupada per autocars turístics… Tot això també requereix la participació de persones i entitats afectades. Ara, per exemple, l’Associació d’Amics de la Rambla sembla que saben bé el que volen…

lluis permanyerTambé és significatiu —i sovint molest— el fet de la ubicació d’hotels i terrasses en indrets habitats, sense escapatòria del soroll a qualsevol hora del matí o de la nit…

És clar, abans els patis d’estiu es reconvertien en salons d’hivern, on es sopava i es prenien copes, sense tant de brogit. Però, certament, ara això també és qüestió de sort, dels vidres que tinguis, de la insonorització, dels veïns que et toquin… La ciutat de vegades és una mica complicada… És això la ciutat, la complexitat… Però el camp també, eh? Jo tinc un cunyat que té una torre a Sant Cugat i els veïns del costat tenen un lloro, i a les sis del matí aquest lloro es fot a fer uns crits descomunals… És clar, no agafaràs l’escopeta per matar l’amo!

Sí, clar, perquè el lloro no en té cap culpa…
Què vol dir això de ser cronista de Barcelona? És un càrrec que atorga l’Ajuntament?

No, no… No és un càrrec municipal, sinó un gènere periodístic. Jo vaig rebutjar que em fessin cronista oficial, he volgut mantenir sempre, amb plenitud, una total autonomia de criteri. I això que es tracta d’un càrrec sense cap remuneració oficial, no pas com algun company s’havia pensat… –“Passaràs a cobrar un sou de l’Ajuntament, no?”. Malament, doncs, vaig pensar, si no ho sap algú que ho havia de saber…!

I no vaig acceptar. No és, però, un càrrec nou… En Víctor Balaguer ho va ser, per això l’Ajuntament li va encarregar de batejar els carrers de l’Eixample, cosa que va fer molt bé. L’últim que hi ha hagut ha estat en Sempronio.

O sigui que d’en Sempronio fins ara, el càrrec és vacant, tot i que hi ha força autors que han escrit sobre Barcelona, com en Huertas, en Fabra…

Aquest darrer, en saber que jo ho vaig rebutjar, ell també ho va rebutjar. Jo no ho he acceptat, però podria fer-ho algú altre, perquè, com he dit abans, la crònica de la ciutat és un gènere periodístic, com l’entrevista o el reportatge. Si fas crònica de Barcelona, passes a ser cronista, encara que no cronista “oficial”. És un gènere periodístic que existeix no tan sols a Barcelona, és clar. I tampoc no és que escriure de Barcelona sigui una exclusiva dels cronistes. En Sobrequés, historiador, ha escrit sobre Barcelona, i no per això és cronista. Com en Carandell, que bàsicament havia escrit llibres. Els cronistes han de ser periodistes habituals i publicar a la premsa… Si no, series un cronista sense “crònica”.

Mai no he intentat ser objectiu —això és una impossibilitat humana, fins i tot física—, així que intento ser el més subjectiu possible. Vull, aferrissadament, donar la imatge d’independent, sense estar lligat a cap partit, ni a cap tendència. També, per això, he rebutjat la medalla d’or de la ciutat.

lluis permanyerD’ençà del 92 s’han publicat molts llibres sobre la ciutat. Què en penses del llibre Barcelona d’en Robert Hugues?

Bé, està bé, però amb alguns errors considerables. Ara, el fet d’haver escrit a Time, el seu gran prestigi, ens ha permès fer-nos conèixer pel públic nordamericà, al qual no hi teníem, fins llavors, gaire accés, sobretot entre intel·lectuals. Que un crític tan “temut” faci aquesta professió de fe envers la ciutat —tot i que va repartir garrotades, eh?— va causar, certament, un gran efecte. Es va difondre molt als Estats Units.

Tornant a en Carandell, ell estava molt interessat en els símbols maçònics repartits per la ciutat…

Exageradament interessat, la veritat, ni n’hi ha tants ni cal exagerar… Fins i tot és una mena d’obsessió que va tenir, per exemple, en l’últim llibre sobre Gaudí. Entra una mica en el món de l’esoterisme, i de la fe d’un altre estil… Perquè hi ha algunes afirmacions que no se sostenen gaire…

És el que té el món dels símbols…

Sí, sí, però una persona com ell, que era bastant equilibrada i raonable, doncs, en aquest sentit, li va agafar una dèria… Està molt bé, en aquest llibre, el desmuntatge de la imatge de Gaudí, que en la primera part de la seva vida va ser, més aviat, anticlerical, amb els germans Llimona, tota la penya del Cafè Pelai… Ara, el problema, sovint, dels conversos és que passen a ser fanàtics.

I parlant de símbols amagats, algú com tu que té la ciutat tan apamada… N’hi ha molts?

Sí, perquè és una ciutat que, a diferència d’altres —París, per exemple, on totes les cases són iguals, a les façanes no hi ha pràcticament res—, aquí totes les façanes són diferents, que és una mica aquest toc anarquista d’una certa burgesia, amb elements ornamentals. Aleshores, en els elements ornamentals sí que hi ha simbologia. Pot ser simbologia de l’amo, per exemple, un indiano que li diu al picapedrer que hi posi símbols de l’Amèrica del sud, o símbols d’intenció religiosa, o alguns símbols maçònics… Hi ha un llibret d’un company periodista, en Xavi Casinos, que va investigar una mica tot això… Li vaig dir, per cert, una cosa que no sabia, que era que en Cerdà era maçó. En el seu dietari, manuscrit, hi ha un moment, estant ell sol a la ciutat, en què diu que la seva lògia ha estat el cafè de França, a la plaça Reial. En un moment d’una gran soledat professional i afectiva sembla que allà hi trobava l’escalf. I ho diu així: “la meva lògia”…

En això de les façanes hi ha una cosa bastant curiosa amb els símbols, és a la casa Berenguer del carrer Diputació, banda mar, entre Rambla Catalunya i Balmes, una casa modernista espectacular, i a l’alçada del primer pis hi ha un relleu on es veu un nen i una nena a peu de teler… Això remet a la mentalitat de la burgesia, que no els feia res d’exhibir el treball infantil, amb aquelles jornades de deu o dotze hores treballant, i segur que devien dir que encara tenien sort de portar un jornal a casa… De vegades interpretes coses amb la mentalitat d’altres èpoques i has de pretendre entendre-ho —no defensar-ho— amb la mentalitat del moment, perquè algú que posa això ho fa per presumir.

lluis permanyerVas començar a treballar a Destino, una revista amb un record mític, per on hi va passar molta gent…

Era la revista més important d’Espanya. Jo vaig entrar-hi l’any 1962 i encara vaig trobar tota la gent, d’una certa edat, que venien del gran periodisme d’abans de la guerra, de Mirador, per exemple. Era emocionant trobar-los, quan venien a portar l’article i feien una mica de tertúlia. Entre això i que em vaig empescar fer el qüestionari Proust, que era una trampa per poder entrevistar la gent que jo admirava, sense patir, sense gaire perills. Allà vaig començar a aprendre tímidament; penseu que a mi, de petit, em suspenien de redacció a col·legi…

I allà et va picar el cuquet del barcelonisme…?

No, no… Això va ser cosa del meu pare. El meu pare era un barceloní curiós i informat. Els diumenges, després de comprar els dolços, anàvem a veure exposicions… Ell dibuixava, li agradava conèixer els artistes. A part, a la immediata postguerra, quan està prohibit el català, la manera de fer catalanisme era fer barcelonisme. A casa compraven tot el que es publicava, i quan jo vaig deixar de llegir el que en deien tebeos vaig començar a llegir tot això, que encara tinc, llibres que es publicaven als anys quaranta i cinquanta, del cronista “oficial” de la ciutat, Joaquim Mª Nadal, d’en Carles Soldevila… I a partir d’aquí, i de passejos amb el meu pare, que em deia què era cada casa significativa…

Aquest barcelonisme el vaig recuperar quan a La Vanguardia em van dir si volia anar de corresponsal a París —jo, abans, col·laborava a El Correo Catalán— Bé, els vaig dir que jo havia fet cultura, no pas política, i aquí —a La Vanguardia— em van dir: és igual, no té cap importància; et llegeixes una biografia d’en De Gaulle i les cròniques polítiques de La Vanguardia i en tindràs prou…!. Els vaig dir que no era el meu estil, que volia estar uns mesos a la secció, per aprendre… I quan va arribar el moment ja n’hi havia un altre, és clar!. Llavors, em vaig passar vint-i-dos anys fent política internacional, aquí a la redacció… I va arribar un moment que vaig pensar que potser seria més útil parlar de Barcelona que del Vietnam… Era quan els Ajuntaments democràtics ja començaven a fer feina i veies que la gent tornava a tenir un lligam amb la ciutat, que no vol dir que no hi hagués reivindicacions de les associacions de veïns, contra l’herència del porciolisme i tot això, però ja es començava a viure l’aventura dels Jocs Olímpics. Em van servir molt, per tot això, totes aquelles velles lectures, aquells llibres…

Fins llavors, la veritat, s’havia escrit molt poc… Per exemple, no hi havia cap llibre sobre l’Eixample… Hi havia alguns quaderns, de divulgació històrica, molt ben documentats, que transcrivien emissions de Ràdio Barcelona dels anys quaranta, d’aquell barcelonisme de l’època…

A més dels cronistes també són importants els fotògrafs, els fotocronistes de la ciutat…

I tant! Comença en Frederic Ballell, l’any 1907, que es dedica durant un any a fotografiar sistemàticament el món del treball només a la Rambla, amb tots els oficis que s’hi feien o que hi passaven. A l’Arxiu fotogràfic de Barcelona hi ha aquesta col·lecció, que és espectacular, amb més d’un centenar de fotografies. Altres feien fotos d’edificis o d’algun acte oficial, però no del poble treballant. Després en vénen d’altres, però no és fins als anys trenta que La Vanguardia fa el suplement de fotogravat, perquè les dificultats tècniques d’impressió feien que, fins aleshores, els diaris s’il·lustressin amb la feina dels dibuixants. Per això, abans, a les guerres i conflictes hi anaven els dibuixants, no pas els fotògrafs. Però jo sempre he considerat que la imatge és una ciència auxiliar de la història i, per això, des de l’any 1987, quan vaig començar a fer la secció de Barcelona, cada setmana publico una foto i la comento, i si saps llegir la foto —parlo de fotos, òbviament, sense cap trucatge— et dóna molta informació. Això et permet anar al detall, perquè, de vegades, algun cronista fa només literatura i s’oblida de la concreció informativa. Una foto que em va tornar boig és la dels porxos d’en Xifré, que és la primera foto feta a Catalunya —és d’un col·leccionista particular de Tarragona— i no vaig parar fins que vaig descobrir, mirant i remirant, que la foto estava a l’inrevés!. És clar, no coincidia la cantonada… És una foto del 1840, feta per un anglès.

Abans t’has referit a la capacitat de Barcelona per sortir-se’n, amb una imatge de to optimista… Però podem parlar de diferents realitats de la ciutat, com deia Vázquez Montalbán, de Barcelones?

Hi ha Barcelones, òbviament. Una ciutat tan gran és molt diversa, físicament i intel·lectualment. La Barcelona cultural és diferent de la física, perquè la física són els barris, i la Barcelona del treball…

I aquesta Barcelona tan diversa tindrà capacitat de sortir-se’n en els moments actuals?

Jo crec que tots els desafiaments i exigències del segle XXI ens portaran cap a una línia que nosaltres estem preparats per seguir, i d’altres ciutats no.

DSC_0182

Però aquesta Barcelona també és la del centenar de desnonaments al dia…

Sí, però això passa a tot arreu. I segurament a Barcelona n’hi ha menys que a Madrid, per exemple, perquè el terme municipal és més petit, i la ciutat està construïda i acabada. No hi ha terrenys per construir. S’ha rehabilitat, però s’ha construït menys que a altres ciutats.

Hem viscut alguna vegada una situació econòmica i social similar a la d’ara?

Home, la immediata postguerra, als anys quaranta. Era terrible! Per altres motius, però amb un patiment humà insuportable, si hi afegim les persecucions per raons polítiques, a més a més dels problemes socials.

I aquella Barcelona obrera, revolucionària, utòpica…?

En un del meus llibres sobre Barcelona cito un article de Marx i Engels en el que expressen la seva admiració per la ciutat, on diuen que és on amb més rapidesa es fan barricades enmig del carrer… Amb la reconversió de Ciutat Vella es fan desaparèixer les llambordes, i per això vaig demanar a l’Ajuntament, fa bastants anys, que havien de preservar un espai en el que s’hi conservessin. Vaig aconseguir salvar les del passeig del Born. Era fascinant veure com treballaven els que les col·locaven, fent tota la preparació de la sorra on hi anaven assentades… És clar, per això aquella pintada del Maig del 68 a París: “Sous les pavés il y a la plage”. Després, amb unes barres de ferro, feien moviments per encaixar-les i que fos difícil poder treure’n una. Explicava en Joaquim Mª Nadal que, quan les vagues universitàries de començaments de segle, el que era difícil era treure la primera llamborda, que de vegades ho feien amb la punxa del paraigües, però un cop treta la primera, en cinc minuts tenies una barricada.

L’Eixample és una de les grans obres de la burgesia, tot i que no arriba a ser com la va imaginar Cerdà…

En certa manera sí i no. Com que en Cerdà és imposat per Madrid, aquí se li posen de cul i, com que és un avantguardista, la gent no l’entén. Molts burgesos protestaven quan els expropiaven una part de les finques per fer-hi el traçat, i deien que fer uns carrers tan amples no serviria de res… Ell ja sabia que pel carrer Aragó, per exemple, hi hauria de passar el tren, i ningú no el va creure, i vint anys després, quan va passar el tren, tothom es va posar les mans al cap.

I l’Ajuntament va anar retocant el pla original a cop d’ordenança municipal, tot i que, per sort, no van tocar ni l’amplada ni l’ortogonalitat… I això fa una ciutat ordenada, és l’única del món que té xamfrans! N’hi ha alguna amb alguns barris de certa ortogonalitat, Sabadell, Sant Sebastià, a Sudamèrica, però l’única que té xamfrans és Barcelona. Això donava bona visibilitat: quan jo era petit no s’hi podia aparcar, i havent-hi menys semàfors, és clar, també menys circulació, era una certa garantia… Això és copiat dels campaments romans. Com que es muntaven les tendes a llocs diferents, l’ortogonalitat fa que et puguis adaptar a totes les orografies, i que sàpigues ubicar-te amb rapidesa en cas d’urgència, d’atacs i tot això.

Quan va haver de passar el tren l’Ajuntament va proclamar que la rasa que calia fer la paguessin els propietaris, amb el conflicte corresponent, fins que un mediador —un “home bo” que en deien— que va ser l’Echegaray, el premi Nobel, que era enginyer de camins, canals i ports, va dictaminar que calia fer la rasa i que l’havia de pagar l’Ajuntament. Imagineu la mentalitat de la burgesia, que per estalviar-se el pagament haguessin fet passar el tren per la superfície del carrer Aragó, quan ja es tenia l’experiència del tren de Sarrià, que matava gent al carrer Balmes!. Què hauria passat al passeig de Gràcia?. Tant se’ls en fotia!. Pagar nosaltres, no! deien… El mateix Cerdà ja va fer alguna reforma, com tancar les illes de cases, que gràcies a això hi ha menys soroll. Van permetre construir des de peu de carrer cap a l’interior, i així és com despatxos i magatzems van anar ocupant allò que hagués hagut de ser un espai verd.

I com hi encaixa el carril-bici amb tot això?

Home, en Cerdà no ho veuria gaire clar… Perquè les bicicletes ocupen massa voreres de vianants: les han de treure, igual que les motos, ho diuen molts experts d’arreu del món. Aquesta ciutat és admirada pels de Madrid perquè sempre ens diuen que aquesta és una ciutat per passejar, cosa que Madrid no ho és, i això és referit precisament a l’Eixample, perquè el Cerdà fa carrers que són per a vianants i per a vehicles, i els vianants hem estat expulsats per les terrasses, aparcaments de motos, bicicletes, faristols i propaganda dels comerços… Jo mateix vaig fer una denúncia a la síndica de Barcelona, quan vaig veure, al carrer Llúria, com una mare, amb cotxet de criatura, no podia passar a causa de les taules d’un bar.

Ara que has fet esment de Madrid, com veus la comparació clàssica Barcelona-Madrid, com veus la relació entre les dues ciutats?

Doncs cada vegada pitjor. I el que trobo molt preocupant i inquietant és que, a l’època de la República, va haver-hi aquells moviments d’intel·lectuals catalans i castellans, que s’entenien, i ara tothom va a la seva, tant se’ls en dóna tot… I, és clar, al món dels polítics hi ha molts disbarats.

lluis permanyerPerò estem cada vegada més allunyats?

Sí, sí… La gent ha arribat un moment que s’ha emprenyat, i el català emprenyat és perillós, eh?. Hi ha moments d’equilibri i hi ha moments de desequilibri, i de vegades la rauxa et fa fer coses que caldria tenir una mica en compte… Jo, més que separatista em sento separat. De vegades penses que potser el separatisme és l’única solució, perquè els hem proposat tot i no hi ha manera. Ja ho va intentar en Cambó, en Pujol, i des d’en Prim i Pi i Margall, allà, per ser català, no hi ha manera.

“Gran encisera” i “Rosa de foc” són conceptes amb identitat forta? Són simples metàfores…?

Una és literària, l’altra té molta força perquè té a veure amb la realitat… Quan vénen els estrangers i els he d’explicar l’Eixample, per exemple, pregunten: quin rei, o quin govern ha construït això?. No, no! Els dic: la societat civil, amb gran potència… És clar, això és la cara… El que passa és que, degut al marxisme, va arribar un moment en què la culpa de tot era de la burgesia —que també va fer coses bones—. Ara, era una època en què a causa de l’absència de legislació i de regulacions, hi havia tota una part, la “massa” treballadora, que patia les conseqüències d’aquest enriquiment ràpid i brutal que tenia la burgesia. En aquesta ciutat, aquests dos mons eren més clars que en altres llocs, que a Madrid, per exemple, perquè aquí hi havia estructura industrial. Llavors, aquesta capacitat de lluita i de revolta contra la injustícia, aquí, té un estil també cosmopolita i cultural, a diferència, per exemple, d’Andalusia. Aquí hi ha hagut sempre impremtes, el món dels tipògrafs, tot això vol dir un altre nivell de revolta, d’un estil diferent dels camperols que només coneixen la família i uns quants més del camp i volen matar l’amo que els està tiranitzant. Llavors aquí, el món de la revolta, lligat amb Europa, ha tingut sempre unes característiques molt típiques d’aquesta ciutat, amb els ateneus llibertaris, que tenien sempre un component cultural d’un cert nivell… Hi ha una anècdota divertida de l’any 1939: ocupada Barcelona, al cap de pocs dies, el Govern militar convoca els impressors per donar instruccions del que no es podia imprimir i tot això, i un que hi era em va explicar que hi va anar la policia perquè es pensaven que, en comptes d’una reunió, era una manifestació, de tanta gent que hi havia, tres o quatre mil…

Parlant d’un altre aspecte del teu treball, tu has escrit sobre artistes de Barcelona, com Miró, Tàpies… la biografia d’en Sagarra…

Per no parlar sempre del Vietnam, en relació amb aquells llibres del pare, em va sortir aquesta tendència al món de l’art. La biografia d’en Sagarra és reivindicativa, perquè vaig viure el que va patir aquest home, per males interpretacions que van haver-hi a l’època del franquisme, explicant coses que si no les hagués explicat jo, un altre biògraf no les hauria sabut explicar, perquè era el que deia la vídua, el fill… Jo hi vaig jugar al bridge, aprenent més coses que no pas a la Facultat, que no m’interessava gens… Mentre feia el llibre vaig tenir la sensació de la pel·lícula Fahrenheit 451, perquè alguns —bastants— poemes, la poesia satírica en bona part, no havien estat publicats mai i només existien a la memòria d’algunes persones que me’ls van recitar. Jo pensava que, si no estigués fent això, allò desapareixeria.

Finalment, quines lectures recomanaries als nostres lectors joves? Per exemple, un llibre d’algú altre i un de teu…

Sobre Barcelona, una cosa de ficció, la Vida privada del Sagarra, i de meu, doncs La història de l’Eixample.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0