Nacionalisme contra autodeterminació

autodeterminacióNo faltaria més! I tant! I tant si podem! Amb un mínim de coherència democràtica –i laica- podem autodeterminar-nos sempre.

El laïcisme, tan sols des de la raó, o, si voleu, des d’un mínim plantejament de racionalitat, i molt lluny del mite, considera que l’autodeterminació no és més que el procés ineludible –ineludible, lògicament, si es respecten els drets a la llibertat del conjunt de la ciutadania i es respecten els acords als quals aquests, lliurement, puguin arribar- d’afirmació universal del dret a la sobirania dels individus. Perquè són els individus, les persones, els únics subjectes de drets –del Dret- en tant que ciutadans, no en tant que membres d’una determinada comunitat.

La ciutadania, doncs, els individus, han de poder adoptar (o no adoptar) lliurement qualsevol tipus de pacte –polític- amb els altres individus. I, òbviament, és més factible, per més imminent, fer-ho amb aquells amb els que es comparteix un espai determinat. Espai que, democràticament, ha de ser un espai dels drets: el topos –el lloc- on els drets s’exerceixen, i no pas on els drets es neguen o es limiten al·legant estranyes mistificacions o incertes mitificacions.

Una perspectiva laica situa l’exercici del dret a la sobirania de les persones en l’àmbit general del dret universal –del dret de tots i de cadascun- a la pròpia sobirania, a la lliure determinació, procedent d’una reflexió autònoma i no d’una imposició heterònoma… El dret, per tant, a l’autodeterminació. Ras i curt, sense problema. És un dret que pot exercir-se, en més gran mesura, allà on les característiques del tipus de vincle que existeixi en un espai concret així ho facilitin. Allà, doncs, on aquestes característiques afavoreixin la republicanitat de les relacions, dels lligams entre les persones, i no pas la seva mitificació metafísica o jurídica. La republicanitat seria, així, la garantia de l’autodeterminació de les persones, molt per damunt de teleologismes –processos de submissió de l’individu a una finalitat històrica, a un suposat “destí col·lectiu” ideològic o religiós- o de fatalismes identitaris, ètnics o culturals. L’exercici d’aquest dret a la sobirania de les persones, a l’autonomia de les consciències, a l’autodeterminació dels individus, per tant, nega la mitificació simbòlica i teològica de la idea de pàtria ahistòrica, tel·lúrica, atemporal, aliena a la voluntat dels individus.

I nega tots els seus possibles substrats simbòlis que no expressin, directament, la voluntat democràtica.
Nega, és clar, que cap fonament de cap comunitat pugui trobar-se en referents heterònoms, que no són triats i que modulen els individus en funció d’uns determinats senyals d’identitat que procedeixen de designis aliens, de l’adscripció a codis genètics, de l’acumulació de casualitats naturals que acaben per descriure tipologies antropològiques diferenciades, o de la simple acumulació de temps, és a dir, de la tradició que sembla consagrar com a norma generalitzable allò que no és més que una conseqüència de l’hàbit, dels usos socials i de les contradiccions històriques. Quan aquestes concepcions s’han embolcallat en el dogmatisme més primari, o en la il·luminació profètica, tenim el camp adobat per a la intolerància, per a la legitimació de l’exclusió, per al rebuig dels “altres”. No és cap mena de metàfora afirmar que el laïcisme, a l’inrevés, és garantia de pau i de respecte a la convivència ciutadana, perquè es fonamenta, precisament, en l’absència de prejudicis de valor respecte a les preteses bondats o maldats, naturals o instintives, que resideixen en allò que no sigui l’ús crític i lliure de la raó. Per damunt de la raó no hi ha déus ni pàtries. Però d’ella se’n deriva un dels drets humans: el de l’autodeterminació.

Nega, també, una versió aparentment històrica –però igualment aliena a la voluntat dels individus afectats- de la pàtria com a comunitat entesa en tant que destí comú, forjat al llarg del temps per mitjà de decisions preses mitjançant pactes entre dinasties monàrquiques o feudals, o en funció de fets que tan sols podien afectar l’interès patrimonial d’alguna de les famílies que les podien representar. Sovint, els nacionalismes, de qualsevol signe, es basen en fonamentacions que escapen també al lliure ús de la raó activa, representada per la voluntat sobirana de les persones que poden voler -o no- compartir els llaços forjats per esdeveniments suposadament històrics i plasmats en acords suposadament jurídics. En la majoria dels casos, l’estructuració en comunitats nacionals respon a capricis i interessos dels sobirans d’un territori, al marge de la determinació de les persones. No hi hauria, ni tan sols, la possibilitat teòrica d’anomenar “nacions” les entitats sorgides d’aquesta manera, si assumim una actitud de mínim respecte als drets democràtics que, per al cas, podríem resumir en l’afirmació d’Ernest Renan: “la nació és un plebiscit quotidià”.

La nació com a plebiscit, com a resultat de l’acord de les lliures voluntats dels qui conviuen en un àmbit determinat –territorial o no- no seria més que una concreció del contracte social rousseaunià, que agrupa els que se senten identificats per fets, caràcters i interessos que els duen a establir en comú vincles polítics i jurídics. Tan sols les comunitats sorgides d’aquesta plasmació republicana de drets –de la concreció en res publica de la lliure voluntat dels seus veïns- es fonamentarien en un contracte apte per justificar -si és que això fes falta per a alguna cosa- el dret de la comunitat així formada a denominar-se –o no- “nació”.

Es tracta d’una sola i certa justificació: la crida permanent a l’expressió de la sobirania de les persones, que, com deia Renan, no es configura per la voluntat divina, ni pels designis de la naturalesa, ni pels antecedents tradicionals històrics o culturals, ni pels factors ètnics, ni per la llengua. Sí, i plenament, per la llibertat.

Es pot, des de la perspectiva laica, dubtar de la fonamentació tradicional dels nacionalismes europeus, d’arrel eminentment germànica, que, havent begut sobretot en Herder i en la interpretació romàntica de la història, han fet derivar la idea mateixa de nació –i l’emanació dels seus possibles drets- del procés d’acumulació de trets identitaris de caràcter ètnic, cultural i lingüístic que la naturalesa fa coincidir en un espai delimitat geogràficament. Aquesta ha estat, amb poquíssimes excepcions, la visió de la comunitat nacional compartida per la gran majoria dels nacionalismes a Europa, ja siguin estatals o reivindicatius i irredentistes. En ells, la nació mai no és fruit de cap plebiscit. És una dada de la naturalesa, posada aquí per alguna força superior a la consciència humana, que no es tria sinó que s’assumeix al marge de la raó crítica… I que, per descomptat, no es traeix sense conseqüències, més o menys tràgiques, per a l’individu –el desarrelament, l’absència de referents, el mite de l’apàtrida errant, l’expulsió abrupta de la comunitat… Els nacionalismes han estat essencialment antiautodeterministes.

La perspectiva laica en relació amb el dret que tenen les persones –si volen- d’establir –o no- vincles polítics amb els seus veïns immediats –perquè la interdepèndencia pel que fa als veïns, mediats o immediats, és una evidència constatable- afavoreix el recorregut del camí que va del mite al logos, en termes de fonamentació del dret de sobirania política, en la mesura que aquest dret resideix en la raó, en la consciència, molt per damunt de les teòriques caracterologies de pertinença o dels comunitarismes. Perquè els drets són de les persones, recordem-ho, i no dels territoris on habiten.

Per això no hi haurà veritable nació sense igualtat efectiva de drets, com ja sabia Pi i Margall. I perquè puguin existir ciutadans lliures, és a dir, capaços d’autodeterminar-se –fonament de qualsevol altra decisió- cal que existeixi el grau d’autonomia moral de cada individu que tan sols pot donar-se en un marc de laïcitat, d’absència de pressions i d’ingerències per part de preteses autoritats heterònomes, suposades fonts de legitimació, que predeterminin la consciència personal.

Perquè, en condicions d’exercici real dels drets, existeix el dret a l’autodeterminació, com a dret que afecta tots els habitants de totes les comunitats, siguin les que siguin, sense limitacions geogràfiques, culturals o de cap tipus. I l’exercici d’un dret –com aquest- no pressuposa, en absolut, cap conseqüència predeterminada en un sentit o un altre: autodeterminació no és sinònim de nova concreció estatal Autodeterminació sempre que es vulgui, sense més especificitats que el lliure desenvolupament de la voluntat democràtica i sobirana de les persones. I això ha de ser vàlid a tot arreu on hi pugui haver consciència d’aquesta voluntat, a Hostafrancs, a Sant Andreu, a la Trinitat Vella, a la Vall d’Aran, al Baix Ebre… Sense bromes. Perquè som les persones les que exercim l’autodeterminació, perquè així es pot construir una societat basada en les relacions lliures entre iguals. I només així les relacions poden ser fraternes.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0