Més enllà de la indignació (II): cap a on volem anar?

A la primera part d’aquest article (1) es van exposar els límits als que ha arribat la societat capitalista, els quals l’impedeixen superar la crisi actual, i l’han portat a la seva fallida i mort.

Una societat està “viva” (funciona) -al marge de si es comparteixen o no els seus “valors” i objectius…- quan la seva “activitat positiva”, la que afavoreix i fomenta (impulsa) la part de la potencialitat i creativitat individual i col·lectiva, d’acord amb els seus “valors” i objectius, és superior a la seva “activitat negativa”, la que restringeix o destrueix la part de la potencialitat i creativitat que no pot assimilar degut als “valors” i objectius en els quals es fonamenta.

Una societat està “morta” quan succeeix l’invers, quan la seva “activitat negativa” supera la “positiva”, la qual disminueix fins pràcticament desaparèixer.

Que una societat estigui “morta” no vol dir que desaparegui immediatament, per donar pas a una nova societat, sinó que significa que cada vegada és més incapaç de crear vida, d’autoreproduir-se i que, per no desaparèixer, s’alimenta devorant el que encara queda de viu -o que neix al marge d’ella- com una espècie de zombi.

Una societat “morta” no desapareix fins que en sorgeix una altra, amb uns valors, paràmetres i objectius diferents, i que acumula les forces suficients per néixer i substituir-la.

Cal, per tant, ja des d’ara, avançar cap a la construcció d’una nova societat que sigui millor que l’actual -el contrari també és possible-, cap a una societat més lliure, més justa, més rica, més fraternal, més harmònica… Cap a una societat que faciliti el desenvolupament més ampli possible -en tots els seus aspectes- dels homes i dones de carn i ossos.

I, per això, és necessari que cadascú, des de la seva pròpia autonomia, des de l’exercici de la seva llibertat, repensi amb esperit crític els valors, conceptes i paràmetres en que es fonamenta l’actual societat. I que ho posi en comú, defensant amb fermesa, però sense dogmatisme, el propi criteri, estant alhora obert a enriquir-se amb les aportacions dels altres, mitjançant un debat col·lectiu i permanent que, tot preservant l’autonomia individual, ens faci avançar col·lectivament en la construcció d’una nova societat.

Alguns dels trets principals que han de configurar la nova societat són, al meu entendre -i exposats esquemàticament- els següents:

1) L’assumpció individual i el predomini social d’una sèrie de valors orientats a aconseguir el major desenvolupament global -pluridimensional-, el benestar -basat en el fruir i no pas en el consumir- i la felicitat dels homes i dones que poblen la Terra, tals com:

-El binomi llibertat-igualtat: no és possible l’una sense l’altra, ja que els homes no poden ser lliures si no són iguals en capacitat i poder de decisió, i no poden ser iguals si no són lliures, doncs uns estarien sotmesos als altres.

-El coratge necessari per ser lliure i actuar d’acord amb les pròpies conviccions.

-La justícia i la fraternitat com a base de les relacions socials, junt amb la cooperació i l’ajut mutu.

-L’honestedat i la dignitat -respecte a si mateix, sense el qual no es pot respectar als altres-.

-La radicalitat: anar a l’arrel de les coses.

-L’esperit crític, imprescindible per a l’exercici de l’autonomia individual i col·lectiva i per evitar el dogmatisme.

-El sentit de la mesura, sense el qual la nostra actuació pot arribar a produir uns efectes contraris del que l’ha motivat.

-El respecte a tota diferència -de raça, sexe, cultura, creences, conviccions, preferències sexuals, etc.- amb excepció de les que impliquen desigualtat social en comportar un major poder -les derivades de la concentració en unes poques mans de les armes, la riquesa, el coneixement-.

2) L’autonomia (auto: un mateix – nomo: llei, norma). Una societat formada per individus autònoms, que decideixen i actuen d’acord amb el seu propi criteri i assumeixen la seva responsabilitat. Una societat que sap -que n’és conscient- de que és ella la que crea les seves pròpies lleis, normes, institucions, les quals, per tant, pot canviar sempre, en qualsevol moment, quan així ho consideri convenient.

3) Una societat inserida harmònicament en la ”naturalesa”, a la que no considera com un mer objecte de conquesta, explotació i pillatge com fa l’actual societat. Conscient tant de que l’home forma part de la “naturalesa” com dels efectes que té la seva activitat quan la modifica.

4) Decreixement. En comptes del creixement il·limitat de la producció de mercaderies, amb el que això comporta de destrucció de l’àmbit vital al que pertanyem i del que alhora en depenem, de malbaratament de recursos (obsolescència programada, increment irracional del transport…), de la imposició del consumisme. Impulsar la creació d’una societat basada en el decreixement de la producció i en un consum sostenible, acompanyat de la millora de la qualitat de l’aire, l’aigua, la salut, de l’increment de la qualitat de vida, de l’intercanvi relacional, cultural, lúdic… Es tracta de fruir de la vida, no de consumir-la.

5) Globalització. Enfront l’actual globalització econòmica, que comporta la imposició de la dictadura dels “mercats” (la del capital financer-especulatiu), l’establiment de l’economia auto-centrada, local i regional. Basada en la producció de proximitat, que redueix els intercanvis als necessaris per satisfer les necessitats de la població. I, al mateix temps, impulsar la globalització dels intercanvis lliures i gratuïts, tant culturals com de coneixements, recerques, experiències… Intercanvis en què tothom dóna, tothom rep i ningú perd. Així, si un “dóna” el seu coneixement, molts el poden “rebre”, però això no fa que qui l’ha “donat” el “perdi”.

6) Dràstica reducció del temps de treball amb el corresponent augment del temps lliure, que permeti als ciutadans dedicar més temps a la política -participar en les decisions que afecten la col·lectivitat, a l’art, la cultura, l’esport, les relacions personals, el joc… I el repartiment de l’escàs treball necessari entre tots els membres de la col·lectivitat que estiguin en condicions de realitzar-lo. Amb tot plegat, el treball perdrà la centralitat que té en l’actual societat, passant a convertir-se en una activitat més entre d’altres -lúdiques, artístiques, relacionals…-, al temps que la política -la resolució col·lectiva dels assumptes col·lectius- podrà tenir la centralitat social que tota col·lectivitat precisa per aconseguir la seva pròpia cohesió.

7) Una nova economia. Basada en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i l’autogestió dels treballadors -manuals, tècnics, administratius…-. Coordinada des de baix a dalt fins arribar a la socialització global de la riquesa. En la pràctica autogestionària l’assemblea constitueix un element bàsic, tant per la presa de decisions, com per constituir un espai clau d’aprenentatge i formació.

8) Un nou tipus d’organització política. Basada en l’exercici de la democràcia directa i la representació amb mandat imperatiu. Coordinada des de baix a dalt -barri, municipi, comarca, regió…- fins arribar als òrgans generals de la comunitat. En cadascun dels àmbits territorials es portaran directament a terme les decisions sobre les qüestions que afectin exclusivament el seu propi àmbit, tramitant a l’àmbit superior la resta de resolucions. Tot plegat per tal d’apropar la decisió al ciutadà, facilitar la seva participació i agilitzar la presa de decisions. L’assemblea constitueix també un element bàsic en la pràctica de la democràcia directa.

(1) Veure l’article “Més enllà de la indignació (I): on som?”.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0