Cobrem les dones el mateix que els homes actualment?

Les nombroses accions legislatives, d’àmbit nacional, europeu o internacional i l’avenç en la formació de les dones, especialment en la darrera època d’expansió econòmica, no han resolt les desigualtats entre homes i dones en el treball. En particular, voldria referir-me a les salarials. Amb les darreres dades facilitades per l’Agència Tributària (2011), i referides a Catalunya, del total de ciutadans que han percebut alguna retribució, un 54,8% (53,7% homes i un 46,3% dones) han cobrat un salari, que de mitjana, per al col·lectiu masculí ha estat l’any 2011 de 24.087 euros anuals, mentre que, per al femení, ha estat de 18.164 euros anuals, és a dir, una xifra inferior en 5.923 euros anuals, i, per tant, situant la relació «salari dels homes/ salari de les dones» en 1,33.

Cal assenyalar però, que si es comparen les xifres amb l’any 2005, abans de la crisi, la relació era superior: 1,47. Aquesta reducció es deu a que en l’interval de temps 2005-2011, els salaris femenins han crescut a un ritme mitjà superior al dels homes, un 4,3% front un 2,6%, principalment, per una millora en l’ocupació de les dones ja que, malgrat la situació econòmica, en l’únic grup que s’ha creat ocupació ha estat el de les dones amb estudis superiors, i en el sector públic principalment (un balanç positiu d’aquest segment de 41.000 nous llocs de treball i perquè s’ha produït una major destrucció de llocs de treballs ocupats per homes).

I si ho comparem amb dades del global de l’Estat espanyol, s’observa com la diferència salarial és un 15% superior a Catalunya (a Espanya la diferència de salari mig és de 5.128 euros), atès que el salari mig català és superior. Ara bé, del total d’assalariades, al 2011, 445.674 dones van percebre un sou per sota del Salari Mínim Interprofessional (SMI: 8.979,60 euros), això és, el 30,1% del total d’assalariades, enfront del 25% del total d’homes assalariats, principalment en ser contractades a temps parcial i en règim de servei domèstic.

D’altra banda, partint dels intervals salarials que facilita l’Agència Tributària, és possible d’analitzar el nivell de desigualtat en el repartiment del salari dins del grup femení per a l’any 2011. Si es contraposa el percentatge d’assalariades amb el percentatge de massa salarial que acumulen, es desprèn que el 30,1% rep el 6,7% de la massa salarial (en particular menys de 1 SMI) i el 0,4% el 2,7% de la massa total (les que reben més de 10 vegades el SMI). Mentre que, si s’observa el repartiment en el grup dels homes, el 25% acumula el 3,9%, i en canvi l’1,8% acumula el 10,8%. Aquestes diferències s’expliquen perquè les dones tenen més dificultat d’accedir als llocs d’alta direcció i més retribuïts, i perquè, a més, hi romanen durant menys temps.

Vist des d’una altra perspectiva, i fent comparacions amb l’any 2005, els aspectes que més destacaria són: (a) el percentatge d’assalariades que perceben retribucions superiors a 10 vegades el SMI s’ha reduït del 2005 al 2011; (b) el percentatge d’assalariades de la franja situada entre 2 i 10 vegades el SMI presenta un comportament diferencial entre Catalunya i Espanya, de forma que, en la primera, una part de la població que al 2005 cobrava menys de 1 SMI s’ha incorporat en la franja superior, en canvi a Espanya tot el contrari: ha augmentat el percentatge de treballadores que cobren menys de 1 SMI. Aquestes dades ja apunten cap a una pitjor redistribució de la massa salarial a nivell del global de l’Estat espanyol dins del grup femení, comportament que es fa extensiu per al grup dels homes.

I finalment, l’indicador internacional que mesura les desigualtats entre dones i homes, la bretxa salarial o gender pay gap (GPG), l’any 2011, a Catalunya, primer, es va situar en 17,8% (diferència entre la mitjana dels ingressos per hora dels homes i dones assalariats), segon, va ser superior a la del conjunt d’Espanya en 2,9 punts percentuals (tot i que el 2004 la diferència respecte la global espanyola era de 6 punts percentuals) i tercer, també va ser superior a la de la zona euro i de la Unió Europea dels 27. Les dades catalanes es situen entremig de països com Finlàndia i Dinamarca, que presenten valors per sota del 10% i països com Gran Bretanya (19,5%) i Alemanya (22,3%).

En conjunt són dades que confirmen dues coses: persistència de la desigualtat en el repartiment del salari entre les dones (també entre els homes) i persistència en la desigualtat en el repartiment del salari entre homes i dones, de manera que la desigualtat es produeix amb major intensitat quant més alt és el tram salarial. I si afegim les xifres que fan referència a les pensionistes que cobren per sota de la Pensió Mínima (PM), un 33,6% de dones, principalment perceptores de pensió de viduïtat i de cotitzacions més baixes, enfront del 23,2% dels homes pensionistes que reben pensions per sota del mínim, la desigualtat s’agreuja per a les dones, però també per al conjunt de la societat, doncs ens situem en uns nivells en què el 34,9% de perceptors d’alguna retribució a Catalunya (salaris, pensions o prestacions d’atur) es situen per sota dels mínims (SMI i PM).

Crec, sincerament, que són dades prou significatives que ens han de fer reflexionar profundament, en molts sentits, però en allò que fa referència a les relacions laborals, voldria reclamar, una vegada més, mesures laborals i d’ocupació que garanteixin la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, i també polítiques públiques, des de totes les administracions, adreçades a combatre les discriminacions envers les dones i per tal d’aconseguir la igualtat real i efectiva.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0