Aquell refugi dels pocavergonyes…

refugi de pocavergonyesSí, d’acord. Hi ha emocions i sentiments. Sí, però n’hi ha de tota mena, i no tan sols en un únic sentit. I també hi ha opinió. I capacitats d’anàlisi que, òbviament, podem exercir o no. Jo penso que és molt millor exercir-les. I raonar. I comprendre que els arguments poden ser fruit d’una barreja d’elements de diversa procedència. I que, per comprendre, és més útil no renunciar a la perspectiva, al coneixement històric i a l’observació de la realitat.

Una modesta perspectiva històrica del món actual pot servir per entendre que, davant l’allau d’atacs que pateixen els drets socials i les llibertats civils –les llibertats que, de debò, han de poder ser exercides, i no tan sols figurar en alguna declaració jurídica- l’única resposta factible és la de la unió ciutadana. La de la unió cívica, fraternal, solidària entre les persones que desitgen l’emancipació respecte els grans poders de la terra, els poders que haurien de ser sotmesos al control democràtic de la ciutadania. A més fragmentació entre la ciutadania, més poder per als bancs. I per a Alemanya…

Només podrà haver-hi regulació democràtica efectiva, control de l’economia per part del comú, en aquest context de globalització desregulada, amb un Estat europeu unit, fort, competent i solidari.

Refugiant-se en les banderes, i manipulant sentiments i il·lusions -alguns sentiments que mai no han compartit amb sinceritat- els èmuls d’una austeritat agressiva i suïcida, exponents avantatjats de les polítiques econòmiques i socials més barroeres, convoquen els seus públics apel·lant, monotemàticament, a la unidimensionalitat d’un suposat i autoreferencial element identitari que s’expressa en un determinat –i únic- marc administratiu territorial, al marge de qualsevol reflexió crítica, sense que comptin per a res les opcions ètiques que calgui prioritzar. S’emboliquen en els emblemes dels respectius comunitarismes nacionalistes per fer prevaldre els respectius càlculs, per tal que la política continuï sotmesa a l’economia.
El poder, a l’actualitat, és en mans del capital financer transnacional, és clar. És a dir, en mans dels complexos entramats financers, mediàtics i empresarials que, gaudint dels avantatges que els proporciona l’absència d’una jurisdicció de caire internacional, han sotmès les estructures polítiques als seus interessos. I que, amb això, han aconseguit que, amb l’excusa d’una crisi provocada per aquesta mateixa absència de regulació, es retrocedeixi, en molts casos, en els drets socials i en les llibertats efectives que, en aquest racó de món, s’havien pogut aconseguir després de dos segles de lluites populars i compromís democràtic.

No és la millor opció per a la dignitat de les persones, ni és la més encertada alternativa històrica, la d’impulsar processos que, incentivant la fragmentació, la pèrdua de pes polític europeu –com s’ha vist- afavoreixin, encara més, les capacitats dels grans poders econòmics. No és casual, en aquest cas, l’interès que Alemanya va posar, per exemple, en les independències de molts països de l’Europa central, balcànica i de l’est, per tal d’augmentar la seva àrea d’influència econòmica i política, per tal d’augmentar, per exemple, la seva capacitat d’incidir sobre el conjunt de la política europea.

L’alternativa és una Europa unida, un sol Estat europeu, i no un estat per a cada territori. Un Estat federal europeu és l’única eina política que pot controlar i, si cal, expulsar Alemanya, si convé, per garantir la pau, l’estabilitat social i el dret a la dignitat de la resta dels europeus.

Amb l’única excepció –que, potser, no fa més que confirmar la regla- de Noruega, independitzada de Suècia el 1905, de manera pacífica i amigable (Noruega mantenia una unió dinàstica amb Suècia en la figura dels monarques, però conservava estructures estatals pròpies, tret de l’àmbit de representació internacional), en la resta dels casos d’aquells territoris on s’han produït processos d’independència –especialment, a l’Europa central i de l’est- els ciutadans no han vist incrementats ni els seus drets socials ni les seves llibertats civils.

I ni tan sols cal remuntar-se als nous estats sorgits després dels darrers processos secessionistes… Fixem-nos, per exemple, en alguns exemples molt propers: els ciutadans portuguesos –dotats d’estat propi des del segle XVII –i abans de l’annexió de 1580- o els grecs, independents de l’Imperi otomà des de la segona dècada del segle XIX, no són, ni molt menys, més lliures que els ciutadans catalans, dotats de més llibertats i –fins ara- de més drets socials, tot i que en van quedant ben pocs perquè l’actual govern ja s’encarrega d’anul·lar-los.

A més a més, ja portem uns quants anys d’experiència… La proximitat del poder polític a un marc territorial d’un abast coincident amb trets identitaris o culturals diferenciats no garanteix, òbviament, ni l’eficàcia, ni la justícia ni el respecte d’aquest marc administratiu als drets d’accés dels seus habitants a la recerca de la felicitat. En el cas de Catalunya, fins ara, l’administració de la Generalitat no s’ha caracteritzat per la seva més gran agilitat a l’hora de defensar els drets de ciutadania, ni els drets socials… Ni les porres dels mossos d’esquadra han exercit un grau de repressió inferior a la d’altres cossos policials… Més aviat, s’han copiat, a l’engròs, els procediments i les estructures administratives que ja existien a l’Estat espanyol.
No és qüestió de marc administratiu, ni d’estat, ni de territori, sinó d’opció ètica per un canvi de sistema econòmic i social, per una altra manera de viure.

Un procés conduït per forces com les que dominen, actualment, la política catalana permetria la perpetuació de les polítiques en vigor, justificades encara amb més mitologia, amb l’excusa dels esforços que caldria fer per a la reconstrucció nacional. En aquesta hipòtesi, tenint en compte l’enorme potencial mediàtic i manipulador dels mitjans de comunicació, públics i privats, al servei de l’actual govern de la Generalitat, és prou probable que res no revertís en la millora de les condicions de vida, en la dignitat ni en les llibertats dels ciutadans.

En tenim prou exemples. Perquè la pàtria és això: el conjunt dels ciutadans, els seus drets, en el sentit més ample del terme. En el sentit més immediat, íntim i emotiu, la pàtria pot ser la infància, com deia Saint-Exupéry, o les persones que estimem… Però, en tot cas, és feta de percepcions i sentiments sobre persones, no pas de mites, ni de mitologies, ni de fabulacions. Mitologies que, convenientment manipulades, reverteixen en un model completament oposat al de l’emancipació republicana: el del comunitarisme nacionalista. El comunitarisme nacionalista que, inevitablement, podria generar un procés com el que es pot perfilar, i la falsa identificació entre els seus hipotètics dirigents i els interessos del comú, amb l’apropiació perversa del sentiment de pàtria, servirien de bon exemple de la vella màxima del doctor Samuel Johnson: “El patriotisme és l’últim refugi dels pocavergonyes”.

La complicitat entre les institucions i una part dels grups de poder de la societat catalana podria generar, dissortadament, un ambient col·lectiu molt poc respectuós amb la pluralitat, la diversitat i les heterodòxies. Els nuclis vinculats al poder s’erigeixen en referents del conjunt, quan només obeeixen la defensa d’interessos particulars.

La construcció de nous estats, en comptes de la federació en un de sol d’abast europeu, no té perquè ser sinònim de llibertat, pot ser una simple estratègia de les oligarquies locals per mantenir el seu poder en un àmbit específic i, de retruc, per dificultar l’avenç cap a fórmules d’unitat i cohesió que puguin parar els peus al capitalisme financer.

La barroera barreja de mitificacions al·legòriques a la identitat i el materialisme mecanicista curt de gambals que utilitza –i manipula- arguments comptables i financero-fiscals ignoren l’abast de les necessitats reals d’una fiscalitat justa i progressiva que, en l’era de la mundialització, tan sols pot tenir abast internacional. I, per tant, tan sols pot exercir-se federalment. Cal fer servir la política fiscal per garantir els drets de les persones, d’aquí i de qualsevol indret. I això no es fa afeblint la contribució dels més poderosos, sinó augmentant-la i, sobretot, practicant la veritable austeritat en tot el que és sumptuari i prioritzant les polítiques públiques de benestar. Té a veure amb prioritats polítiques i amb valors ètics, no amb marcs administratius determinats.

En el federalisme es pot conjugar intel·lectualment i es pot aplicar metodològicament l’ambició universalista, la llibertat política, el treball per la justícia social, l’eficiència econòmica i la participació còmplice de sentiments i identitats plurals, diversos, coexistents en l’amistat i el mestissatge generós. És en aquest sentit que es pot afirmar que existeixen vincles emocionals i lligams entranyables amb la resta d’Espanya, especialment, més que, per exemple, amb altres indrets de l’Europa no mediterrània. Es pot dir, per exemple, que entre Catalunya i Andalusia hi ha un lligam innegable, com el que hi ha amb París, o amb molts altres llocs de França, d’Itàlia, d’Espanya, que haurien de servir per impulsar processos d’unitat i no pas de separació. Més ens val construir un Estat federal, com a embrió d’una Europa federal, en el camí d’una sola estructura política unida, solidària, compromesa amb la llibertat i els drets socials, amb la justíca i amb l’internacionalisme.

No es pot deixar que la mateixa dreta cavernícola i grollera que tant ha alimentat els sentiments de greuge mutu –no tan sols amb la campanya contra l’Estatut- s’erigeixi en defensora de cap vincle entre persones i pobles. Només té interessos –com els de la dreta catalana ara reconvertida a la fe sobiranista. És l’esquerra la que ha d’alliberar-se de complexos mediàtics i enfortir els lligams entre els ciutadans de tots els territoris i de tots els orígens. Els nostres interessos sí que són comuns: la pau, la llibertat, la dignitat, la justícia social, la construcció d’una societat fonamentada en l’emancipació i no pas en el sotmetiment. Tan sols ho podem fer junts i és molt més el que ens uneix.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0