Albert Sànchez Piñol

Albert Sánchez PinyolL’Albert Sànchez Piñol neix a Barcelona el 1965. És conegut, sobretot, com a novel·lista d’èxit –la seva novel·la La pell freda ha tingut un munt de reedicions i traduccions a moltes llengües-, tot i que la seva formació és la d’antropòleg… Antropòleg, africanista –és membre del Centre d’estudis africans- i escriptor en el que trobem un magnètic i potent enllaç entre la literatura i la història, ben capaç de seduir lectors de diversíssimes sensibilitats… En el conjunt de la seva obra podem destacar, també, Pandora al Congo, l’assaig Pallassos i monstres, i la seva primera novel·la en castellà, Victus, nomenada novel·la de l’any 2012 pel diari El Periódico.

Ens trobem un migdia d’hivern, a la plaça de la Virreina, de Gràcia… L’edat d’algun de nosaltres és notòriament arqueològica, quan es rememora el lloc de trobada –els darreres d’alguna dependència de Sant Joan de Gràcia- de les primeres reunions polítiques en la clandestinitat de l’antifranquisme…

Abans de parlar, més en concret, dels teus llibres, ens agradaria preguntar-te com comença el teu interès per l’Àfrica… Ve del fet d’estudiar antropologia, de raons polítiques, culturals…?

Bé, jo vaig fer algun viatget a l’Àfrica… I, la veritat, ja no sé què és primer, si l’Àfrica em va dur a l’antropologia, o l’antropologia a l’Àfrica. Però jo vaig començar com a africanista, és veritat… Quan encara estava estudiant antropologia em vaig apuntar al Centre d’estudis africans, i a partir d’aquí va venir tot això… El món africà és apassionant. Vaig fer un viatget a Moçambic, al Moçambic de l’any 1993, feia molt poc que havia acabat la guerra, una guerra que havia durat vint anys, si sumaves la guerra civil amb la guerra colonial prèvia. I jo vaig flipar, més que res perquè era un altre món. D’aquí ve l’interès, de veure que hi havia un altre món, una altra humanitat, una altra manera de fer les coses. No és el mateix que si vas a l’Amèrica llatina, per exemple…

En aquest cas, resulta possible posar-se en el lloc de l’altre?

Home! Aquest és l’exercici antropològic per excel·lència, l’estudi de l’alteritat, entendre l’altre… A més a més, dins el món africà, jo em vaig especialitzar en els pigmeus! I, és clar, jo sempre dic que, quan tinguem el primer contacte amb unextraterrestre, segur que s’assembla molt més a nosaltres que un pigmeu. Sempre recordaré la primera visió que vaig tenir d’un pigmeu –pigmeu és una paraula molt lletja perquè és colonial, no?, ells es diuen “mbuti”, a l’Àfrica oriental… És clar, gaudir del fet que l’experiència humana pot ser viscuda d’altres maneres és una cosa que no té preu… Després, tornes amb els ulls nets, veus que tot està basat en una gran mentida. Tot, tot són mentides, el que passa és que si dius això, la gent s’esgarrifa. Però, la veritat, jo crec que experimentar l’alteritat és el més ric que pots tenir com experiència humana. S’ha de pensar en una civilització on tot, tot sigui diferent: el concepte de casa, de matrimoni… De religió ja ni en parlem! Des del més elemental, coses que considerem biològiques, com la maternitat, doncs són culturals… És complicat, també, perquè es tracta de l’absorció d’un món tan diferent, que t’altera tant els esquemes…! Jo crec que és bàsicament tonificant, no crea addicció…

Et permet relativitzar, no?

Tot, i del tot. I veure’ns a nosaltres de manera molt més clara. No sé quants exemples podria citar, però, per exemple, els nostres joves es passen vint anys treballant per tenir un habitatge –que és una forma d’esclavatge, paradoxal, quan el nostre principal valor és la llibertat, no?… Nosaltres, les nostres parelles, ens passem vint anys treballant per això, i una parella de pigmeus es passa vint minuts construint la seva casa, i ja està! És una societat molt més lliure que la nostra, això segur! Ells treballen, diguem-ne, vint hores setmanals, per dir-ho d’alguna manera, i aquí les quaranta hores han estat la gran conquesta social que, a hores d’ara, ja està anorreada… El contrast és tan bèstia, que et porta a descreure de les mentides del poder, sobretot del poder retrògrad, que és el més patètic…

Albert Sánchez PinyolI el concepte de progrés?

Això és un invent nostre! El progrés no existeix! I, és clar, no pots dir això a la gent, ni a la d’esquerres, ni a la de dretes, perquè et trenquen la cara! Però és que progrés no n’ha existit mai, sobretot progrés moral… Hi ha hagut progrés tecnològic, això és innegable, tan innegable com que és un instrument del poder, per als seus usos, no té res a veure amb el bé comú. L’ésser humà està més esclavitzat ara, amb tot el progrés tecnològic, que abans. El control –els controls, millor en plural- al qual estem sotmesos nosaltres és horripilant. Si ara m’agafés un cobriment de cor i em morís aquí mateix -afortunadament, això no va passar de ser una llicència metafòrica…- amb tots els documents que tinc a la cartera es podria reconstruir tota la meva vida, econòmica, sentimental, dels últims anys… En canvi, dels pigmeus, ningú no en sap res, són d’un individualisme ferotge, poden canviar, poden anar d’un campament a l’altre… Precisament, aquesta gent té molta més llibertat i menys controls que nosaltres. Nosaltres no sabem què és viure sense controls, fins i tot en les targetes del metro, marcant tots els viatges que has fet, amb aquells números… Això qui necessita saber-ho? Aquest és el sistema que hem creat, i et sorprèn la capacitat de submissió que té la gent. És al·lucinant!

I mira que nosaltres parlem de progrés, tot i que potser hi pugui haver alguna esperança d’africanització…

Però què vol dir progrés? Jo és que no hi crec…

Drets humans, per exemple…

Ha, ha, ha!!! –i més, més fortes riallades…- Va, siguem seriosos, la Declaració dels drets humans és una cosa que s’inventen quatre intel·lectuals francesos, de París, que decideixen que ells són la humanitat. O sigui que et diuen, per exemple, que l’ésser humà té dret a la família… A la família europea, és clar! Això ja et desmunta, et prohibeix, el noranta per cent dels sistemes de parentiu del món –la majoria són africans- que són infinitament més rics que l’europeu… Això no s’aguanta per enlloc! I ho dic jo que he estat deu anys a Amnistia Internacional, perquè crec que hi ha una part positiva, en això… Ara, no siguem etnocentristes, és ridícul, no s’admetrien el noranta-nou per cent dels sistemes de parentiu que hi ha al món, perquè els considerem atàvics, o què sé jo… Digueu a una feminista això de la poligàmia: et trencarà la cara! Doncs totes les dones africanes poligàmiques que jo he conegutestan contentíssimes! Però, és clar, el nostre referent ha de ser la dona europea que et diu que és el que és bo per a les africanes…

Quan arriben els espanyols a la Guinea equatorial el primer que fan és enviar missioners, missioners claretians -que són els que, precisament, em van formar a mi, perquè jo vaig estar al Col·legi Claret fins al COU- amb la idea que han de salvar les pobres africanes dels seus marits polígams… Quan hi ha estudis antropològics que confirmen que la dona guineana, a principis de segle XX, tenia infinitament més drets que la dona catalana, a principis de segle XX, a Catalunya, sotmesa a una opressió patriarcal, laboral, sistèmica, aberrant. Aneu, aneu a preguntar a les dones africanes, a veure què et diuen elles… És així. Sí, ja sé que l’antropologia és molt destructiva, però de què m’he de creure tots aquests rotllos de les declaracions de drets humans! Avui això no és més que un element neoimperialista. És tan trist com això. Ara, això només es pot dir en cercles reduïts, perquè, quan dius això, la gent s’espanta…

Albert Sánchez Pinyol

Doncs nosaltres defensem els valors de l’ètica civil…

Sí, però quan mires la realitat, et trobes catàstrofes, perquè, exactament, com es materialitza, això? Jo no entro en el món filosòfic de les idees, però què és el que es fa, a la pràctica, què signifiquen aquests valors?

Per exemple, l’intent d’arribar a una ètica de mínims, universal, que es basés tan sols en la dignitat de l’ésser humà, per mitjà d’un consens que, si vols, pot oblidar-se’n d’algunes coses que trien els adults, si és que ho trien… Però i l’ablació de clítoris?

Veus? Ja entrem en temes més delicats. Però és que la base de la que partim quan diem “una ètica universal”, això és típicament eurocèntric, perquè ningú no s’ho ha plantejat. I, a més, per què ens ho hauríem de plantejar? Per què necessitem una ètica universal? Això només pot provenir de ments dominadores, que miren d’expandir una ètica per tot el món. Un pigmeu mai voldrà imposar-te la seva ètica. Ni falta que li fa! Imagineu que vénen els pigmeus i ens imposen el seu sistema d’entendre el món…

Però no, aquesta ètica serviria per impedir que, a ells, o a qui sigui, se’ls volgués imposar una moral particular…

Doncs per què volem expandir la nostra? Per què hem de buscar un paradigma universal d’ètica, si és que no existeix, si, precisament, el que t’ensenyen a antropologia és que la multiculturalitat és un fenomen d’una diversitat extraordinària, i tot intent de reduir-lo és una castració i, encara que és una paraula molt antiga, ho trobo imperial. Per què vols tenir una ètica universal? Si això només afavoreix els poders universals…

Per tenir unes pautes que defensin els més dèbils, per impedir que el conflicte acabi afavorint les minories més poderoses, per evitar l’enfrontament…

Jo això ho reduiria a la pugna política. La pugna política fa que entrin en conflicte diverses formes d’entendre el món, que cadascú defensa a través de la seva moral, creient que és la bona… Elevar això a un nivell universal… Jo l’únic que preconitzo ésque nosaltres ens ocupem de nosaltres mateixos. Qui som nosaltres per anar donant lliçons pel món? És tan elemental… És clar, un antropòleg és tot el contrari d’un missioner. Un missioner va allà perquè ell té la raó i va a explicar-la als pobres africans… Un antropòleg va allà a aprendre què pensa aquella gent, parteix d’una altra idea: la saviesa, el saber, el tenen aquells individus i, per tant, tu vas a aprendre d’ells. I trobes una riquesa que arriba a ser tan aclaparadora que és traumàtica, perquè al·lucines, i veus que hi ha altres formes d’entendre el món, que posen en qüestió les nostres. Ara, ser infinitament tolerants amb societats alienes, justament, implica ser molt crítics amb la nostra. Us asseguro que jo estic en primera línia, en aquest combat de la Catalunya del 2013… Ara, no hi crec, jo, en aquestes idees universals… Si és que m’he passat la vida combatent-ho, i ara no us vull defraudar… –més i més riallades, òbviament…-

De conflicte, sempre n’hi haurà. Caldrà saber si és armat o no, però… Mireu, no sé si coneixeu Clausewitz, el teòric de la guerra, que diu que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans… I precisament és a l’inrevés, la política és la continuació de la guerra per altres mitjans… Això ho podem veure aquí: la Catalunya moderna és producte d’un acte d’imposició militar, perllongat després per mitjà d’institucions polítiques perquè ja no els calia la guerra… Aleshores, si el que intentem és establir la pau per mitjà d’un ordre sorgit del consens… Si és que no existeix, això! Això és la trampa del poder. El poder actual t’està dient això, quan diuen, per exemple, que tot està a la Constitució espanyola. I si tu hi estàs en contra, estàs en contra de l’ordre i ets residual… Doncs no, hi ha altres formes d’entendre la societat humana que no tenen a veure amb aquests trossos de paper. I aquest paradigma de mínims és caure en la trampa del poder, perquè si penses diferent ets fora de l’ordre…

Albert Sánchez PinyolPerò el que suscita un dubte rotund, existencial, no pas teòric, és que amb aquest argument et defensen l’ablació del clítoris. Què fem?

Doncs no ho sé. Jo no tinc resposta per això. És que sempre anem a parar al mateix…!

Sí, però això afecta una persona concreta, una nena, indefensa, que no opina, a la qual se li aplica, precisament, un codi moral tradicional…

Només puc contestar amb una altra pregunta: estem disposats a acceptar la diversitat humana, o no? Perquè, és clar, és que és una altra cultura! Aquí tothom és tolerant fins que deixa de ser-ho, i és que es tracta d’una altra societat! És clar que és una cosa horrible, però què ens hem plantejat ser, nosaltres, una policia mundial que ha de dir a la gent el que ha de fer? I és clar que hi ha coses bàrbares! Però els bàrbars som nosaltres! Compteu les nenes que, en l’últim segle, han patit ablació, i compta quanta gent ha mort a l’Afganistan, o a l’Iraq, des que vam anar allà a buscar armes de destrucció massiva. És una barbaritat.

En absolut és incompatible oposar-se –com hem fet- a ambdues barbaritats…

Si a mi, com a ciutadà, aquí, em sembla una barbaritat, però jo no puc contestar això. Per què hem d’anar nosaltres a alliberar-los d’ells mateixos? És el seu problema. Quan estudies el fenomen com a tal, te n’adones que és una cosa que està en procés d’extinció, això de l’ablació de clítoris, i el pitjor que podem fer és intervenir, perquè ho convertirem en una cultura resistencialista i reivindicativa d’una essència cultural. Anirà caient sol. No sé si ho sabeu, però això mateix del mocador, per exemple, les noies a Algèria, no el duien, als anys cinquanta, el van començar a dur perquè així es manifestaven en contra de l’ocupant francès… Es converteix en un símbol cultural com a reacció a una imposició de fora. I ja està. Tenim aquesta mania de voler arreglar-ho tot… I mira com estem nosaltres, amb una societat putrefacta per totarreu… I volem arreglar la vida dels pobres africans, que altres problemes tenen… És una qüestió d’enfocaments, de mentalitats, i jo no hi sóc en aquesta mentalitat d’anar a canviar altres cultures…

Nosaltres, com a Fundació, ens sentim vinculats als valors de la Il·lustració…

Ah! –més i més riallada- és que jo estic en contra de la Il·lustració.

Aquí, la Il·lustració ens permet alliberar-nos d’ideologies totalitzants, com ara la religió, que pretenia controlar tots els aspectes de la vida i la societat…

Però és que el que vam fer és reemplaçar una ideologia totalitzadora com la religió –que no ho era tant- per una altra que ho era més, que era la Il·lustració. La Il·lustració és tan absurda, és una mentalitat que et diu que la realitat cap en dotze volums! L’antropologia s’ha passat la seva existència combatent aquest principi. La realitat no hi cap en uns principis racionals, estrets. I una de les derivades de la Il·lustració és que s’ajunten quatre intel·lectuals francesos i parlen de tot, de tota la humanitat…

Però oposar-se als valors il·lustrats porta al campi qui pugui, a tants caps, tants barrets…

No, perquè l’antropologia és molt crítica. I, és clar, venim d’aquí, d’aquesta Europa napoleònica, derivada de la Il·lustració. Dins aquest context –això també hi és a Victus– hi ha la pugna entre Rousseau i Voltaire… Voltaire diu això, i que cal lluitar contra els jesuïtes. Però si ell és pitjor que els jesuïtes! Els jesuïtes eren quatre desgraciats… I aquest paradigma il·lustrat et porta a dir, en nom de la llibertat, de la tolerància, que s’havia de guillotinar cinc-centes mil persones. I amb una alegria fantasmagòrica! Els il·lustrats, quan arriben al poder, amb la Revolució francesa, el primer que fan és agafar un vaixell i anar a la Dominica, a anunciar que ha arribat la llibertat, i per anunciar-ho, a la proa del vaixell, hi posen una guillotina! El progrés és això! Ara matem a la gent asèpticament. És un símbol molt clar!

Però va implicar un trencament amb el sotmetiment general de la majoria de la població que…

Això està, avui, més que qüestionat! Les masses que ells alliberaven, molt sovint no estaven tan oprimides com ells deien. Hi va haver molta oposició, també… Mireu el cas dels catalans, lluitant contra la Revolució francesa. El primer que fa la Revolució és carregar-se la diversitat cultural, considerant que tot això és cosa de pagesos ignorants, patois, i declara la guerra al català… És així, el món jacobí l’estem patint ara, encara…

Albert Sánchez PinyolNo és el cas quan Napoleó va ocupar Catalunya…

Bé, per interessos, per raons militars… Però si arriba a manar seguit, mireu la Catalunya nord, que bé que els hi ha anat, la Revolució francesa, no el parla ningú, i això amb una democràcia, no hi ha hagut una dictadura que s’hagi carregat el català, a França… Per a mi, el mascaró de proa aquest de la guillotina continua sent vàlid: en nom de la democràcia estem assassinant milions de persones, a l’Afganistan, a l’Iraq…

Torna a no ser incompatible oposar-s’hi… També era un drama l’Afganistan, abans de la intervenció…

Sí, una cosa no justifica l’altra, però és que, qui va posar aquell home allà? Estem nosaltres darrere de tot això. A Pallassos i monstres, precisament, es demostra això: molts energúmens són producte d’Occident, no tenen cap africà al cap, les seves referències heroiques són Franco, Hitler… Són pallassos que acaben instaurats amb suports, bàsicament, occidentals. És clar, pensem que la Il·lustració genera mites que són totalment falsos, com creure que la gent, abans que ells, vivien en la ignorància… No és veritat! Això és carregar-se el noranta-nou per cent de les cultures del planeta Terra. Això és com dir que la cultura bantú no val res, perquè com que no estan il·lustrats, no tenen enciclopèdies, no saben el que és un carro explicant com és un eix i tot això des del punt de vista francès, doncs són uns ignorants… Doncs no. Tenen uns altres valors. I els tenen. I és al·lucinant, quan ho estudies. I s’hi ha d’anar amb la ment oberta. Si no, si anem només veient com tracten les dones, què fan amb els nens… Doncs, aleshores, només veurem això. Però si hi anem havent deixat l’Enciclopèdia aquesta a casa, veus unes realitats meravelloses, que et transformen com individu. I la prova és que no hi ha ni un sol antropòleg que s’hagi tornat missioner. I, en canvi, hi ha un munt de missioners que, a força de conviure allà, se’lsha obert la ment i s’han tornat antropòlegs! I alguns de categoria intel·lectual més que sobrada.

Com a hipòtesi purament abstracta, ideal, seria pensable que en una Àfrica no tocada pel colonialisme la gent seria més feliç, viuria més bé?

Bé, la felicitat és un concepte occidental. La millor manera de fer infeliç algú és explicar-li què és la felicitat! I resulta que no ho és ningú, de feliç… Ara, que aniria millor si no haguessin estat colonitzats, evidentment, però no podem tirar enrere els processos històrics. Ells no guarden bon record d’Europa… Jo no nego la cultura europea… Hi ha més coses, a part de la Il·lustració, i alguns valors filosòfics de la democràcia, que els europeus mai no s’han molestat a exportar… La prova és que ara són la mar de feliços quan els hi vénen els xinesos, perquè pensen que aquests els exploten però, almenys, els deixen alguna cosa, a diferència dels altres… Al Congo, que és un país tan gran com tota Europa occidental junta, en un país així, la metròpoli, quan se’n va anar, va deixar trenta quilòmetres de carretera asfaltada…

I això no és cosa només de Leopold de Bèlgica, que és el que es va fer més famós… Va ser una pràctica habitual dels europeus allà.

I per a la literatura en general, a tu, què et serveix més? Una mirada directa, despullada de prevencions, la història…?

Home, jo recordo que, quan estudiava, em deien que l’antropologia no em serviria per a res… I és que és al contrari: serveix per a tot. I, naturalment, em serveix per fer novel·la. Penseu que la majoria de novel·listes d’aquest país vénen de la filologia, i allà els ensenyen molt com fer servir l’instrument, el llenguatge, però per construir personatges i tot això l’antropologia va molt bé, i et dóna una perspectiva diferent, i les referències històriques, també, per a les trames… I aquesta antropologia també és occidental, això és una altra paradoxa: la concepció més destructiva del que és el món occidental, és un producte occidental. Som part del sistema, els antropòlegs, encara que no vulguem. Mireu si jo sóc part del sistema, si sóc el número u en vendes!

Quants en portes, de Victus, cent mil?

No, hi deuen haver uns cent mil impresos, però és cert que es ven com a xurros, és bastant al·lucinant. I ho noto, fins ara jo era l’autor de La pell freda, ara sóc l’autor de Victus.

I això a què ho atribueixes?

Home, evidentment, hi té a veure el context històric. Jo vaig intentar no semblar oportunista, per això vaig voler que sortís molt abans del 2014, però no estava previst que coincidís amb aquest procés històric, no? I a la gent l’interessa. Però jo vull creure que és un text que supera el nostre context, perquè s’està traduint molt… Ara, últimament, han comprat els drets a Dinamarca, Polònia, Holanda, Rússia… És clar, a aquesta gent els és igual Catalunya, però és que la història és universal i es tracta des de les classes populars, no des de les il·lustrades.

De La pell freda també vas tenir moltíssimes traduccions…

Sí, és el llibre català més traduït de tots els temps… Trenta-set traduccions, sí. És també una història molt universal: com animalitzem l’adversari, la història de laguerra, en el fons, el component simbòlic del conflicte armat: animalitzar l’enemic per matar-lo… Jo, això, ho vaig viure en directe a l’Àfrica oriental, amb les matances dels tutsis i tot això. Els hutus, abans -bé, els propagandistes hutus- tractaven d’escarabats els tutsis, així els animalitzaven, i la gent s’ho creia. És clar, això et trenca tòpics, i molts tòpics de la gent ben intencionada d’aquí… Jo, quan sento això de prohibir, per exemple, el comerç d’armes… És que és molt simple, és tractar-los de nens. A veure: per què no poden comprar armes els africans? Si tots els estats en compren… A més, allà, en aquella gran matança, no tenien ni un fusell. Quan la gent es vol matar, es mata amb matxets. Potser les armes haurien pogut impedir molts d’aquests excessos, perquè haurien pogut fer uns blocs més compactes… Si els sabem escoltar, el que demanen no és entrar a l’ONU, o coses d’aquestes, no… El que demanen és tenir una bomba atòmica! Ja veuràs com ens respectarien, així, pensen! I és veritat! Quan un país té la bomba atòmica, aleshores tot déu a parlar-hi…

Albert Sánchez PinyolA part, hi ha el problema de l’opacitat del comerç d’armes…

És clar, això sí. I és molt important, forma part d’una pregunta que hem abdicat de fer: en una democràcia, poden haver-hi espais buits, foscos, que no estiguin controlats per l’opinió pública? Doncs no! Però si a aquests pobres desgraciadets d’ERC, a l’Alfred Bosch, que, com que és africanista, és amic meu, no els deixaven entrar a una comissió de control! A un partit democràtic, pacífic…! Què és això? Si això es fa amb diners meus, si estan fent bombes i venent-les pel món… No puc saber, jo, què i qui ho fa? I els és igual! Tot és una pantomima, no hi ha un control real de les institucions. Això és una cosa de la societat civil, que si es volgués, es pressionava i s’aconseguia. Què és això que amaguin “fondos reservados”? Si hi ha unes lleis, apliquem-les, és que no es respecta el sistema democràtic parlamentari, l’ideal occidental… Els dirigents, les elits, no s’ho han cregut mai. És que són uns bàrbars, estem enmig de bàrbars, literalment. Jo sí que crec en la democràcia, paradoxalment, tot i que combato els seus excessos i les seves aberracions intel·lectuals, que molt sovint porten a l’imperialisme… Els altres, que fotin el que vulguin, tenen dret a equivocar-se… Això em fa recordar quan en De Gaulle va cridar un dirigent algerià –Ben Bella, o algun d’aquests…- i li va dir que per què volien la independència, si no sabien governar-se bé, i l’algerià li va contestar que reivindicaven el dret a governar-se, encara que fos malament… I això mateix està passant aquí… És que jo no crec que aquest país sigui democràtic… Hi ha institucionsdemocràtiques, però no una funcionalitat democràtica… Ja veurem què passa amb el procés català… Perquè hi ha aberracions infantils… Que ha de votar tota Espanya, que si han de votar Tarragona o Lleida per separat… Unes coses…

Tornant al teu darrer llibre, Victus, la veritat és que cauen molts mites, al voltant del 1714, i crida l’atenció com destaques la figura d’en Villarroel, i com tractes, per exemple, la figura de l’arquebisbe de Barcelona, Benet Sala, que a tot arreu el deixen com si fos un defensor autèntic, que no va poder exercir més perquè va defensar la ciutat…

Bé, cal tenir en compte que la repressió borbònica va ser molt forassenyada, però el Benet Sala no era un heroi del catalanisme, ni de la causa austríaca… No ho era. Tinc més que constatat què és el que va fer en aquest període, vaig ser molt curós perquè és un tema molt delicat… El manuscrit el vaig deixar a més d’un i de dos historiadors, per no dir cap bestiesa… Sabeu què passa? Que el 1714 és un moment molt ric, molt polièdric, que sempre es pot enfocar des de diverses perspectives, i jo en vaig escollir una, reivindicant uns personatges més que d’altres… Explicar la veritat, netejar, ens afavoreix… Es veu que, en aquests períodes, el poble català sempre ha estat a l’alçada, d’una manera admirable, i que eren les classes dirigents les que feien la viu-viu… Sempre que he pogut, he reivindicat alguna figura nobiliària que va estar al costat de la Generalitat, que estava al capdamunt del poble… Penseu que als segles XIX i XX, amb el predomini del catalanisme burgès, que el capità de les tropes catalanes fos un castellà –Villarroel- no sabien com gestionar-ho, perquè eren d’ideologia molt essencialista, i buscaven catalans de soca-rel… El món romàntic era així. Però resulta que la societat catalana del segle XVIII s’assembla molt més a la del segle XXI que a la del segle XX, era molt mixta, i el fet és que Villarroel acaba lluitant i morint per la causa catalana. És clar, dramatúrgicament és un personatge que dóna per a molt, i aquí queda encongit el Casanova, perquè és que era un home amb moltes ombres… Molta gent em diu: com t’has passat amb en Casanova! I encara m’hagués pogut passar més… Però em molesta que la dreta, i l’extrema dreta espanyola, s’ha agafat a això… Els ha agradat molt, és curiós! -òbvies riallades- Només heu de mirar que tots els diaris fatxes, menys Las Provincias, li han dedicat molta atenció… La nueva España -dues pàgines, eh?-… S’agafen a que en Casanova és un malparit, tothom pot agafar el que vulgui, és clar! I diuen que el fet que en Villarroel morís per Barcelona demostra que els castellans mai no han tingut mania als catalans… Jo el que intentava demostrar era el contrari: que els catalans no tenien cap mania a que el seu capità fos un castellà, que no tenien cap odi envers els castellans com a tals, sinó que lluitaven per les seves llibertats i constitucions… Però, mira, va anar així.

Sí, és clar que també hi ha el fet que es tractés d’una guerra dinàstica, per una determinada concepció d’una monarquia hispànica, i poden agafar-se a això… I pel que fa als personatges, es tracten en funció de la documentació històrica, cauen millor o pitjor prèviament…?

Hi ha una frase, que puc subscriure plenament, que diu que es tenen més amics al segle XVIII que ara… I, és clar, t’acabes familiaritzant amb els personatges. Jo vaig demanar a lingüistes si em podien dir si hi havia algun gir sintàctic o gramatical català a les cartes manuscrites del Villarroel… I no, no n’hi havia. Era un home que va néixer a Barcelona casualment, perquè el seu pare era un militar destinat aquí, però no, ell no era català, és així, això no ens fa mal, reforça l’imaginari, no? Jo sempre he dit que moltes comunitats humanes voldrien tenir un 1714, en el sentit que té una èpica i una força extraordinària… Vaja, els americans tenen El Álamo, que era una merda de missió, penjada al desert, una escaramussa a la perifèria de la perifèria de la civilització… I, en canvi, això d’aquí va ser una batalla de la que en Voltaire en va parlar, en van parlar molts, i ho van posar com un exemple que un rei mai havia de deixar de comprendre una lluita per la llibertat. Vaig estar currant molts anys, calia ser rigorós, amb tanta documentació…

Ara, llegint el llibre, hi ha moments desesperants que et poden portar a conclusions pessimistes…

Sí, és clar, es van cometre molts errors… Tot això del diputat militar… Però és que, no només tot està tret de documents, sinó que, fins i tot els diàlegs… Només he fet un arrossegament, posant-hi fil, posant-hi més insults, que n’hi havia d’haver. És clar, perquè els documents de l’època tendien a suavitzar les paraulotes i tot això, però en moltes parts vaig arrossegar els diàlegs, i ja està, i retocar el llenguatge de l’època, no calia fer massa més. I sí, jo entenc que es pot desprendre aquesta interpretació pessimista, perquè van haver-hi pífies, però també crec que deixa en evidència una altra cosa, que és que la lluita dels catalans va ser extraordinària, i que els hi va costar moltíssim, i que va anar d’un pèl. Van estar lluitant fins a l’últim moment, i el poble no va defallir, en tot cas les classes dirigents. Que en prenguin nota. I després de perllongar la política sortida de la guerra, no han aconseguit eliminar-nos, encara estem aquí. Jo no crec que l’onze de setembre celebrem la derrota, al contrari, commemorem que el poble va decidir declarar la guerra no a un tirà, sinó a dos… I això ho ha fet poca gent al llarg de la història. Va ser una derrota, evidentment, però no una aniquilació, en el sentit moral del terme. De fet, la resistència d’aquesta gent és un fil de plata que ens condueix fins ara, perquè impressiona molt, per exemple, copsar que una resistència tan forassenyada va obligar els borbònics a construir la Ciutadella, que per a nosaltres ens queda com una cosa llunyana, però per a la gent dels segles XVIII i XIX era el símbol de l’opressió. El catalanisme sempre ha estat associat a la llibertat… Per això -i quina casualitat!- fixeu-vos on és el Parlament de Catalunya, allà on hi havia la Ciutadella. I ja veurem com acaba tot això, que encara no s’ha acabat. Que el revisionisme espanyolista vulgui atacar tant la nostra interpretació del 1714 és perquè els fa por. Està ple de gent que intenta mentir, distorsionar… Fa poc vaig publicar un article a La Vanguardia de resposta al Francesc de Carreras, perquè diuen unes coses, mentides directes, com que els catalans, el poble, estava manipulat per la burgesia, per l’aristocràcia… Mentida! Va ser el poble que va obligar la noblesa a lluitar… Hi ha una sèrie de manipulacions increïbles…

El fet de publicar Victus en castellà ha tingut algun efecte pedagògic?

Jo crec que sí, perquè, mireu, jo creia que el millor que li podia passar a un autor és que et felicitessin per haver escrit un llibre, però ara veig que no, que el millor, com ha passat amb Victus, és que t’agraeixin que l’hagis escrit… Ara començo a saber per què el vaig escriure en castellà, però quan l’escrivia no ho sabia… Jo sempre he pensat que convèncer els convençuts no serveix de res, la catalanitat el que ha de fer és estendre’s. La força divulgativa crec que té interès, perquè és que tot això no es coneix, no es coneix ni aquí… I va ser així, les dades històriques són constatades, tot i que poden haver-hi més interpretacions, és clar…

Albert Sánchez PinyolS’explica més bé la història així que no pas per mitjà de llibres de text més o menys insípids…

Sí, sí, i quan parlo del fet divulgatiu també incloc l’estranger… No sé si s’han fet gaire ponències d’historiadors catalans a Moscou, per exemple, al voltant del 1714, però ara tindran una novel·la que segurament tindrà més lectors que una ponència d’erudits… Jo sempre he dit que la millor manera d’explicar la veritat és mitjançant la ficció…

És clar, s’aprèn més de l’Amèrica llatina llegint Cien años de soledad que no pas amb cap manual…
I, per anar acabant, què els recomanaries als nostres lectors més joves, com han d’enfocar la vida, enmig d’aquest desconcert?

Jo crec que l’experiència més enriquidora per a qualsevol persona, però especialment per a gent jove, és viure una altra cultura… I no cal anar al Congo, eh? Aquí també n’hi ha. L’experiència humana pot ser viscuda de diferents maneres i això ens fa molt tolerants i, al mateix temps, molt crítics amb la nostra societat…

I alguna lectura?

Això té poc a veure amb lectures… Llibres, te’ls trobes, i hi ha coses de l’experiència humana que no es poden reemplaçar. Els llibres poden comunicar alguna cosa que et serveixi de palanca per moure’t cap a altres inquietuds, però, pel que fa a lectures, ja se les trobaran… N’hi ha tantes… Però una boníssima, per exemple, que a mi em va marcar molt és la Desobediència civil del Thoreau… Perquè, per què hem de fer el que diu l’estat, el govern? Les bases americanes de la societat civil són molt bones, si s’hi haguessin mantingut fidels… Jo considero que la democràcia és la meva casa, és precisament la democràcia la que em duu a respectar tant altres cultures. Quan imposes la democràcia és qualsevol cosa menys democràcia, és que és elemental…

L’educació, l’aprenentatge és un camí emancipador?

Creem les fàbriques, on hi tanquem el personal productiu, i a partir d’aquí procedim a diversos tancaments: els malalts a hospitals, els nens a escoles… Ens inventem una ideologia que legitima tancar els nens a les escoles. També hem de ser crítics, amb això… Els pigmeus no tenen escoles. És pitjor la seva educació que la nostra? Home, depèn del punt de vista… Tu agafes un nen barceloní, i el deixes a quaranta quilòmetres, a Vilafranca, i el deixes penjat allà, i es posarà a plorar… Tu agafes un nen pigmeu de dotze anys, el segrestes, i el deixes a quaranta quilòmetres selva endins, i t’asseguro que torna a casa seva, totalment sa, i si s’ha trobat un lleopard pel camí, amb el lleopard mort… –forta riallada- Ostres, quina pedagogia, no? Com domina el seu entorn! I els nostres nens, au! Anem a classe… Són paradigmes que constantment cal revisar… Però no em dieu que la nostra societat és superior. Tan sols en quantitat… La nostra esperança de vida aviat serà de cent anys, i la dels pigmeus és de trenta… Ara, el cost d’esclavatge social que això ens suposa, de renúncies, de submissions… Si, fins i tot, l’altre dia hi havia una “contra” de La Vanguardia que deia que els rics es moren per un excés d’atenció mèdica… Tota la perversió de la indústria farmacològica, pensem el que significa, en termes de felicitat… Es diu que nosaltres no passem gana, doncs ells tampoc. Poden tenir problemes de salut, però tenen salut moral, són gent “feliçota”, i aquí uns mals rotllos, unes malalties que ens hem inventat… El més sa que podem fer és posar-nos en qüestió nosaltres mateixos.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0