Laïcisme és llibertat…

laicismeI la llibertat es construeix amb les nostres accions i opcions quotidianes. No és un pretès bé social, polític o cultural instal·lat de forma definitiva a les nostres societats. Es construeix mitjançant el pensament lliure, la reflexió coherent, l’afirmació contundent i nítida del nostre dret a una vida lliure i digna, i mitjançant l’acció pública. L’acció política, en el sentit més genèric -o aristotèlic-, si així us sembla, del terme.

Llibertat perquè els éssers humans puguem accedir a la realització d’allò que ens faci ser feliços, sense obstaculitzar ni impedir que els altres éssers humans també ho facin…
Queda clar, doncs, que això de la llibertat no és tan sols un marc “negatiu” d’absència de coerció, sinó que és, també, una aplicació “positiva” de la nostra capacitat per convertir en realitzacions factuals els nostres drets. I, per a això, cal que no hi hagi condicionants ni limitacions apriorístiques, ni que alguns tinguin o creguin tenir més drets i menys deures que els altres…

El laïcisme, entès com la fonamentació de l’absoluta llibertat de consciència per a tots, que fa possible l’absència de criteris que hagin de ser assumits acríticament com a veritats finalistes, constitueix un nucli -crec que insubstituïble- perquè, des de la llibertat completa de consciència, es pugui arribar a la llibertat efectiva en les nostres vides.

Els plantejaments antisocials, destructors de les mínimes cotes de benestar que tant havien costat construir, propis de la versió més salvatge del capitalisme financer contemporani, i la mentalitat restrictiva, ancorada en els esquemes del més ranci conservadorisme clerical, propis d’una de les pitjors dretes del món, l’espanyola, el Partit Popular, ataquen frontalment aquest dret. Ataquen i intenten impedir l’exercici de la llibertat efectiva en les nostres vides…

Podrien ser creients o practicants en el que consideressin oportú, però sense agredir el personal… Podrien creure que l’única llei econòmica és la de la selva, que el sexe és únicament un mecanisme concebible precisament per a la reproducció, que només hi ha una veritat, que els dipositaris d’aquesta veritat tenen legitimitat per impartir doctrina, però no han de fer-nos carregar als altres amb les conseqüències…
La causa de tot això és l’absència de laïcitat, la manca del component laic a la base constitutiva de la nostra societat i de les seves institucions públiques. Cap opinió laica els nega el seu dret a sotmetre’s a codis de conducta, personal i privada, de caràcter més o menys sadomasoquista, però sí que els nega que això hagi de ser extensible a la resta dels membres de la societat.

L’amenaça flagrant contra els drets socials i les llibertats civils que s’havien anat adquirint a Espanya en els últims temps -facilitat per al divorci en cas de mutu acord, la custòdia compartida, llei de terminis per ampliar el dret a la salut sexual i la reproducció, investigació amb cèl·lules mare contra malalties degeneratives, igualtat de tracte jurídic independentment de l’orientació sexual de les persones, dependència -correcta quan s’ha aplicat… -, ampliació del dret a l’educació -beques, educació per a la ciutadania, gent gran-, llei d’igualtat, regulació d’espais de culte… – i que constituïen mesures de cert avenç -sempre insuficient, però- cap a una major civilitat democràtica, cap a unes mínimes cotes de racionalitat democràtica, es poden veure completament revertides per l’ofensiva neoclerical que es desprèn de les propostes que s’estan efectuant en els àmbits de l’educació, la salut, el benestar social, l’administració de justícia, i, òbviament, l’econòmic i laboral, que tampoc no és aliè al mateix tipus de fonamentacions dogmàtiques.

En l’actual govern del PP s’ajunta el pitjor de cada casa: fonamentalisme de mercat, en la seva pitjor versió, i fonamentalisme filosòfico-religiós. No és casual el grau de satisfacció i agraïment de banquers i bisbes- catòlics- amb les seves mesures… Comparteixen la mateixa fe, en les seves dues versions. Han fet el que han pogut per bloquejar els tímids avenços anteriors. Han contribuït al que se’ns ve a sobre, s’han beneficiat frívolament del desgast i de la crisi, per donar-nos més crisi, menys llibertats, més doctrinarisme…

Davant de tots dos dogmes, amb urgència, ens cal un mínim d’oxigenació. Per poder viure, hem de poder respirar. Un compromís amb la laïcitat és, ja, qüestió de supervivència…

L’autodeterminació de les persones, de tots i cadascun dels individus, el seu dret a accedir a l’espai públic i als elements configuradors dels drets a satisfer les expectatives d’una vida digna -salut, habitatge, educació, seguretat, treball- estan, ineludiblement, vinculats a l’existència d’una societat en què no hi hagi impediments ni repressions per al desenvolupament de la lliure consciència, en la qual no hi hagi submissió de cap persona envers cap altra en virtut d’una o una altra relació de poder. La laïcitat -el laïcisme- és, doncs, el nervi, el substrat i el vehicle mitjançant el qual els individus poden assumir la llibertat que els capacita per triar els seus propis camins cap a la felicitat. I és la clau de volta d’una societat que garanteixi aquest dret, que atorgui igualtat d’oportunitats per al seu exercici, que faciliti la conversió dels drets en capacitats per a l’acció.

La laïcitat, així, no s’ha d’entendre només com a garantia de la no ingerència de cap cosmovisió particular en l’espai públic o en les consciències alienes, sinó també com la garantia de l’absència de dominació, és a dir, com un dels eixos vertebradors de la justícia social.

Possiblement, si intentéssim fer una lectura crítica de l’estat actual de la laïcitat en la nostra societat, com a opció potencialment majoritària -ho és, gairebé amb seguretat, encara que bastant inconscientment-, una de les conclusions més clares que obtindríem és la manca, quasi absoluta, de coneixement social que se’n té.

Interessadament, per part dels que continuen defensant la imposició pública d’alguna cosmovisió privada, o per part dels que confonen la seva pròpia consciència particular amb l’únic argumentari possible per deslliurar-se d’aquesta imposició, es tendeix a confondre laïcisme amb ateisme o anticlericalisme.

El component filosòfic del laïcisme es concep com el treball per la defensa d’una ciutadania alliberada de dogmes i de tuteles, gairebé sempre imposats des d’estructures de poder alienes a la consciència personal, o simplement com a fruit d’una tradicional inèrcia cultural. És, a més, un esforç de racionalitat per desvetllar la capacitat crítica per tal de reconèixer les rutines de les formes d’organització social que perpetuen la desigualtat. S’identifica l’horitzó filosòfic de la laïcitat amb la llibertat i el dret a la felicitat per a tothom, independentment de les seves condicions i característiques personals o socials, amb una permanent invitació a reflexionar sobre la coherència entre allò que som -éssers humans dotats de consciència i amb expectatives d’accés als nostres propis camins de projecció vital- i allò que fem -els resultats concrets de la nostra acció, de la nostra quotidianitat, de les nostres opcions-… Aquesta reflexió sobre la coherència és la proposta d’una ètica que no es sustenta en cap fonament extraconscient, aliè a la pròpia raó autònoma, ni en cap tipus de font d’autoritat, i que pretén ser un instrument útil per a la construcció d’unes relacions ciutadanes exemptes de submissió, exemptes de dominació, exemptes de qualsevol tipus de relació de poder com a eix configurador dels vincles interpersonals. Una ètica civil republicana, per tant, com a paràmetre de concreció d’allò que la fonamentació filosòfica del laïcisme proposa construir.

En cap moment, ni en cap de les seves autèntiques concrecions, el laïcisme s’oposa al lliure desenvolupament de la investigació, de la recerca viva, en el món interior de cadascú -que constitueix el nucli de la vida espiritual -davant els interrogants suscitats per l’existència. Ans al contrari, el laïcisme, l’absència de prejudicis, de dogmes i de límits al lliure pensament, és la garantia i la condició d’una vida espiritual despullada de tota ingerència i de tota pauta reglada per preteses autoritats que aspiren a dirigir allò que no pot ser susceptible de control ni de limitació: el laïcisme, la laïcitat, no nega l’espiritualitat. I, per afavorir-la, allà on cal -com és el cas d’Espanya -ha de lluitar contra tota forma de clericalisme o d’imposició dogmàtica sobre les consciències. És en aquest sentit que l’horitzó laic pot comptar amb aliats entre possibles creients d’una o altra cosmovisió religiosa o filosòfica que defensin el respecte als camins interiors de percepció de la realitat espiritual, i que no acceptin la seva congelació i esclerotització per part de les burocràcies eclesiàstiques de qualsevol signe.

El laïcisme, combat filosòfic i polític per la raó democràtica pel que fa a la vertebració d’una comunitat política lliure de subjeccions i de limitacions a la llibertat de consciència, condueix a la laïcitat com a fonament comú de l’Estat i de les institucions públiques, com a base de la construcció d’una ciutadania republicana…

La laïcitat política s’expressa en el combat per la separació -jurídica i efectiva -de l’Església i l’Estat -de les Esglésies i de l’Estat, en un marc potencialment multireligiós… -, per l’absència de privilegis de les confessions religioses o de qualsevol tipus de cosmovisió de caràcter particular que pretengui obtenir-los, o que pretengui desentendre’s del respecte als drets de les persones i als deures de ciutadania. L’adscripció a una o altra concepció filosòfica o religiosa, del tipus que sigui, no pot, sota cap concepte -en un pla d’estricte respecte a la convivència democràtica- ni atorgar drets ni restringir-ne, perquè les relacions entre les persones i el seu marc polític de convivència s’han d’articular en virtut dels seus drets i deures com a ciutadans, no com a creients o confessants -o no -de cap cosmovisió determinada.

És en virtut d’aquest respecte que els poders públics -sigui quin sigui el seu àmbit de representació o el seu marc territorial o administratiu -no han de vincular-se, com a tals poders, amb cap tipus d’esdeveniment o manifestació pública que s’identifiqui amb una o una altra concepció religiosa o filosòfica, ja que han de ser representants del conjunt de la ciutadania, al marge de les seves creences particulars.

La laïcitat d’un estat es posa de manifest de més d’una manera… I, en negatiu, la seva absència és, també, públicament evident…

A Espanya hi ha múltiples manifestacions de privilegi de les confessions religioses, especialment de la catòlica. Potser algunes d’elles són, fins ara, més de fet que de dret -si més no, explícitament- com la doble xarxa -real doble xarxa- d’ensenyament públic, en la qual la privada concertada és majoritàriament confessional. I n’hi ha de dret -exempcions fiscals, per exemple- que transgredeixen obertament el mateix esperit del mandat constitucional.

Les institucions públiques, doncs, per ser realment representatives del conjunt de la ciutadania, i no solament d’una part -encara que es posi com a pretext la seva majoria sociològica, completament inercial i rutinària, atenint-nos a les dades empíriques- han de basar la seva acció en la responsabilitat democràtica, demostrant el seu respecte a la consciència plural de la ciutadania. Per a això, la laïcitat constitueix l’eix de sustentació d’una actuació responsable.

Aquesta responsabilitat es concretaria en la denúncia dels acords concordataris entre l’Estat espanyol i l’anomenada Santa Seu, en l’establiment d’un tracte jurídic igualitari entre les institucions i totes les confessions amb cert arrelament social, en l’anul·lació de qualsevol consideració pel que fa a aquestes que no les sotmeti al mateix ordenament jurídic que a qualsevol altra associació civil, en l’anul·lació de qualsevol discriminació educativa, fiscal, institucional, comunicativa, basada en qüestions de pertinença comunitària o confessional.

La responsabilitat implicaria, també, la defensa del dret del conjunt de la societat a accedir a totes les capacitats per desenvolupar el seu procés d’emancipació… Procés clarament incompatible amb l’exigència d’un tracte basat en una creença dogmàtica de caire economicista, que ens converteix en simples eines al servei d’un suposat poder extraconscient -els mercats- i amb el manteniment d’estructures educatives que impedeixen, en determinats casos, que l’alumnat pugui accedir a tota la formació, a tota la informació, sense límits, sigui quin sigui el context cultural de pertinença de les seves comunitats d’origen o la ideologia o conviccions dels seus familiars o responsables. La societat democràtica hauria de fer prevaler, abans que res, aquest dret d’accés dels que menor facilitat poden tenir per defensar la plenitud de desenvolupament de les seves personalitats…

I tot això implica, necessàriament, la recuperació, defensa i potenciació de l’espai públic -cívic, laic, republicà… – de tots i totes, de ningú en particular. I no només pel que fa a l’educació, la cultura o la moral pública, sinó també a l’economia i les estructures socials. Molta feina per fer, per tant. Molts combats per lliurar… Molts compromisos per adquirir… Molta inèrcia per vèncer… Molta vida per viure, sense subjeccions. És a dir, en llibertat.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0