L’ombra de l’episcopat és allargada: sobre la nova assignatura “Educació cívica i constitucional”

educacio civica i constitucionalAbans de parlar de la nova assignatura d’”Educació cívica i constitucional” anunciada pel ministre Wert el passat 31 de gener al Congrés de Diputats, vull afirmar rotundament que aquest no és el problema fonamental de l’educació a Espanya, i que els greus dèficits del nostre sistema educatiu són, entre altres, la manca de qualitat del sistema, l’abandonament escolar, el fracàs de l’orientació acadèmica de cada alumne o alumna, una deficient formació professional, un batxillerat amb greus desajustos i una deficient formació inicial i permanent del professorat de Secundària. Però com que el Partit Popular ha començat la seva contrareforma educativa amb una ofensiva ideològica amb molts fronts i el de l’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans n’és un, em permeto oferir algunes reflexions sobre aquest tema.

Després que Miguel Delibes escrigués aquella preciosa novel·la amb un títol tan suggerent (La sombra del ciprés es alargada), vull començar aquestes breus reflexions parafrasejant aquest títol novel·lístic de l’autor castellà, per referir-me a altres ombres molt més allargades i a una foscor molt més profunda que ha incidit massa en la història moral del nostre país. Em refereixo al predomini que sempre han tingut sobre la dreta espanyola l’episcopat i les forces conservadores i reaccionàries, que continuen intentant imposar la moral catòlica a tots els nens i joves del nostre país a través del sistema educatiu. Un sistema educatiu que l’actual govern popular està disposat a lliurar cada cop més als sectors ultraconservadors i reaccionaris de la societat espanyola.

El nou ministre d’Educació, José Ignacio Wert, ens va presentar la metamorfosi de l’”Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans” sota la simple aparença d’un canvi de títol, i com una simple eliminació d’alguns continguts “controvertits” que poden ser objecte d’” adoctrinament ideològic”. El que signifiqui “controvertits o discutibles” i el que alguns entenen per “adoctrinament ideològic” és l’objecte d’aquestes senzilles reflexions d’algú que, durant trenta-tres anys, ha impartit classes d’Ètica, d’EpC i Educació ètico-cívica en diversos instituts de secundària de Barcelona i de Madrid.

Les preguntes que els faria als nous responsables del Ministeri d’Educació són: per què no es poden debatre determinats temes relacionats amb la sexualitat, la igualtat entre homes i dones i els nous models de família en els centres públics de Secundària del nostre país? I a continuació ¿Ignoren vostès que ja fa molts anys, des de 1980, a les classes d’ètica dels cursos de BUP ja es plantejaven i es debatien aquests temes, sense cap tipus de partidisme ni de sectarisme ideològic? ¿No saben al PP que els “problemes morals del nostre temps” figuraven també en els epígrafs del currículum d’Ètica de 4rt de l’ESO de la LOCE el 2003? És que no és la classe d’ètica i de filosofia un dels millors àmbits per a la reflexió, l’argumentació i el debat racional amb els adolescents? La vergonya ha estat que, durant molts anys, la classe d’ètica als Instituts públics s’adjudicava als últims professors que arribaven als centres i que, a més, la matèria d’ètica va ser durant anys una alternativa obligatòria i única a la de religió i moral catòlica en tots els Instituts públics. Aquesta situació va començar a canviar amb la LOGSE (1990), en implantar, amb serioses dificultats, la matèria d’ètica, comuna i obligatòria per a tots, en el curs de 4rt de l’ESO i abans de finalitzar l’escolaritat obligatòria.

Un altre assumpte que em preocupa és el tema del consens en matèria d’educació, perquè el professorat, la comunitat educativa i tota la societat espanyola portem esperant trenta anys a que es promulgui una llei que signifiqui un pacte estable que permeti treballar amb rigor i amb motivació a tots els implicats en l’educació dels nens i adolescents. Si ara el Partit Popular vol el consens hauria de demostrar la seva voluntat de cooperació i de diàleg, buscant uns acords bàsics amb tots, especialment amb el professorat, ja que és necessari que les reformes previstes no siguin dutes a terme contra o sense el professorat, sinó amb el seu suport i la seva cooperació. Ja s’ha vist moltes vegades que l’educació no es canvia a cop de decret i que es necessita certa tranquil·litat, més lentitud i una bona avaluació perquè un sistema educatiu canviï en profunditat. El que s’ha fet fins ara ha estat gairebé sempre un simple canvi burocràtic i nominal, gairebé sense incidència en la vida dels centres educatius. Que canviï alguna cosa perquè tot continuï igual!

Una penúltima consideració sobre el sentit d’una educació ètica i democràtica en l’àmbit escolar. Al meu entendre, l’objectiu essencial de tot procés educatiu, i molt més en les classes d’educació cívica i constitucional, no és la mera informació i el coneixement de les institucions, ni tan sols l’estudi de la història d’Europa. L’essencial és que l’alumnat adolescent vagi configurant, de manera conscient, lliure i responsable, la seva pròpia autonomia moral i que sigui progressivament un ciutadà o ciutadana responsable. El nuclear és que conegui el pluralisme moral de la nostra societat, en la qual ja hi ha múltiples opcions morals i polítiques i diverses propostes ideològiques que, de vegades, són contraposades. Per això, em sembla inadmissible que la jerarquia catòlica segueixi volent imposar la seva moral dogmàtica a tot el sistema educatiu, evitant que es parli dels temes que no li interessen o que considera perillosos o erronis des de la seva monolítica visió de l’ésser humà i dels valors morals. El que els responsables del Ministeri d’Educació qualifiquen d’”adoctrinament ideològic” no és tal, ja que la llibertat de càtedra està garantida en el professorat, almenys en l’ensenyament públic, i la llibertat de consciència i d’expressió de l’alumnat també ho ha d’estar en un centre educatiu. On resideix llavors l’adoctrinament ideològic? És que s’ha de sostreure als adolescents la possibilitat de debatre i argumentar sobre el pluralisme moral, social, cultural i religiós del nostre temps? És que el Partit Popular pot negar el que ja existeix a les aules, és a dir, el pluralisme moral i cultural?

Per finalitzar,només vull insistir que la democràcia i el pluralisme moral, polític i religiós estan estretament vinculats. A l’article 1er de la nostra Constitució es consagra el pluralisme polític, però, al meu parer, també hi és implícit el pluralisme moral i religiós, ja que les opcions polítiques es nodreixen d’ideologies i morals diferents. Per això, cal que els nens i els joves aprenguin en l’àmbit escolar, i més enllà del recinte familiar, la construcció de la seva personalitat moral i cívica, amb coneixements, amb llibertat i amb tolerància. Ja fa molt de temps que el monopoli de la veritat i del bé moral no està en mans dels bisbes espanyols, per més que ells segueixin aferrats als seus dogmes inamovibles, com el de la llei natural. Fa molt temps que la democràcia espanyola es desenvolupa en un clima de secularització creixent pel que fa a les opcions morals, i espero que els sectors tradicionalistes i reaccionaris de la societat espanyola entenguin, d’una vegada per totes, que les pressions del clericalisme més ranci sobre els polítics s’han acabat definitivament i són inútils en una societat secularitzada, oberta i pluralista.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0