Crida des de Montjuïc a la Catalunya Lliurepensadora

Avui estem, o, com a mínim, avui em sento, més entre nosaltres que mai per parlar més clar que mai. Segurament per la màgia d’aquest “mont juïc” que s’endinsa al mar des de les muntanyes, i sembla que la terra vulgui assaonar-se de la llibertat primigènia i de destí últim de les aigües. Aquest Montjuïc, en el qual, en un dels seus cims, un home nu –com els fills de la mar, que diria Machado- aixeca una torxa de llum als cels, molt conscient que la llum ha de ser sempre humana, massa humana: no estic parlant de cap sàtir exhibicionista que podria córrer nu fent cruising per Montjuïc, estic parlant, com sabeu, de l’estàtua d’en Ferrer i Guàrdia, un nou prometeu, un prometeu desencadenat i alliberat de la condemna de Zeus, que, a prop dels fossars d’aquest castell on va ser covardament i injustament assassinat, fa un darrer crit alliberador i desafiant demostrant-nos, més d’un segle després, que les idees no es poden assassinar i que l’anhel il·lustrat d’alliberar els homes i les dones de l’explotació i de la ignorància continua viu.

A l’Acadèmia de Plató, un altar dedicat a Prometeu mantenia sempre una flama encesa, i un cop a l’any els joves estudiants encenien torxes amb aquella llum, i iniciaven una cursa titànica per la ciutat de l’àgora i de la plaça, resultant guanyador el primer que retornava a l’Acadèmia amb la torxa encesa.

Doncs bé, imbuït de la màgia de Montjuïc, a la terra que ha sentit la corrupció de les restes assassinades d’en Ferrer i Guàrdia, avui comencem la nostra cursa, una cursa potser caòtica i embogida, divertida si més no, que ens porta a treure la llum dels altars associatius del carrer Avinyó amb la voluntat d’il·luminar tot l’univers en forma de ciutat. Amb una lleu, però important matisació, avui aquesta cursa no és competitiva –com els agradaria aquesta idea al vells professors ferrerians!-, avui no competim, avui anem només a guanyar… La humanitat, el progrés de la humanitat, no té altre punt d’arribada que la llibertat, que la possibilitat d’autoconstruir la felicitat, que la fi de l’explotació de l’home per l’home, que el paradís humà d’una societat oberta i sense classes (el vell paradís de la Primera Internacional socialista).

I, com que no és una cursa, l’hem anomenat Crida, i també es podria dir Congrés, com han fet els nostres amics del CAL belga, convocant, igual que nosaltres, tots els lliurepensadors a repensar lliurement el món. No li diem Congrés, potser escarmentats de tants Congressos als que ens han convocat per dissenyar un futur de progrés i que acabaven sent, només, un futur per a uns quants “progres”. Li diem crida, com li podríem dir caminada, o com li van dir moviment fa 25 anys, o salt endavant, o enxarxar les entitats progressistes reals i de base, o construir futur des de la pedagogia i l’activisme social.

En definitiva, i per això començava dient que avui ho puc dir clarament, perquè crec que tots m’entendreu, estem construint i reconstruint la Catalunya republicana, o la república catalana (si és que és el mateix…). La Catalunya vençuda del 39, on la mateixa burgesia que, avergonyida, havia xiulat –quan no aplaudit- l’afusellament d’en Ferrer, la mateixa classe dominant mediocre, inculta, clerical, la de les nenes cantant “rosor, rosor…” fent rotllanes, i els nens combregant, vestits de mariners, la prostibulària i explotadora, benpensant i hipòcrita, farcida de colesterol i ràbia, que ha dissenyat una cultura de dominació fins ara inexpugnable… La que desprès de recolzar, callada, el franquisme, articulà al voltant d’un discurs d’església i pàtria, de cultureta i comunió, la perpetuació en el control. Les forces transformadores i joves, cantant “Kumbayà déu meu… kumbayà” a les muntanyes, i ells fent els negocis tèrbols, amb els diners i l’apropiació de la força de treball de tots. L’altra, la Catalunya dels ateneus, de les cooperatives, de les entitats de base, de les mestres i les escoles, dels veïns associats, dels esplais voluntaris, del mètode escolta… la Catalunya republicana, autogestionària, llibertària i contestatària, resta encara avui oculta i humiliada.

Som la majoria social, els homes i dones que intuïm que una altra Catalunya és possible… És possible des de baix, des de la construcció associativa i des de la pedagogia… No sabem com, ni on volem o podrem arribar, però estem farts de conformisme, de mediocritats, de jugades a curt, de polítics despolititzats, i de combregar amb rodes de molí.

No hi ha un procés dirigit, no hi ha un full de ruta, hi ha només una voluntat plural i oberta, confederal, respectuosa amb els ritmes, les identitats i els processos de tots plegats transformant aquesta realitat. No tenim veritats revelades, ni catecismes, ni catequesis, ni catequistes, som només els néts d’aquells derrotats, que avui sabem de vell nou que VOLEM UN FUTUR MOLT MILLOR que aquest present, i que, com deia Anselm Clavé, instruïts, associats i enamorats som més lliures, més forts i més feliços.

Amics i amigues, ara ens toca treballar i debatre per desprès poder cridar plegats: Visca la Catalunya lliurepensadora.

9 de juny de 2012

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0