Ontologia del mòbil

dependencia movilPoques coses ens han canviat tant la vida com el telèfon mòbil. La seva influència és superior a la resta d’eines tecnològiques que hem incorporat a la vida quotidiana entre la fi del s.XX i la primera dècada del s.XXI, i ha esdevingut, segons el professor Maurizio Ferraris, l’instrument absolut de la nostra existència. Molt més que l’ordinador, la televisió digital, els dispositius musicals o el llibre electrònic.

Durant la primera meitat dels anys 90, el mòbil era un aparell de desig, de modernitat, fins i tot d’una certa exclusivitat i distinció. Però, tan bon punt es va massificar, es convertí en la nostra particular cadena. I, encara que farcida d’aplicacions vistoses, ocurrents i diferents, cadena al cap i a la fi.

El mòbil és una eina filosòficament interessant. Ens allibera o ens esclavitza? Ha canviat la nostra forma d’entendre el subjecte? Tant se val, ja hi ha molta literatura escrita al respecte. El que és cert es que, a hores d’ara, molt poca gent en pot prescindir. I això, poc o molt, és una irreversible pèrdua de llibertat.

No em crec aquells que afirmen controlar les servituds del mòbil. Que són capaços de prescindir-ne quan volen, que només ells escullen quan l’usen i quan l’aparten. No és cert. Tots vivim pendents del mòbil, i profundament limitats pels seus aleatoris capricis. Tots hem acceptat el codi a través del qual el mòbil és la nostra particular omnipresència enfront qualsevol contingència quotidiana. Tots claudiquem davant les arbitràries imposicions del to que anuncia la trucada entrant. I no hi ha excepcions. Bé, potser alguna. Algun singular i extravagant personatge que encara conserva aquella coherent actitud de fer-se ell amb el temps, i no de sentir-se constrenyit per la maleïda exigència d’aquest insensible aparell. Però extravagància, finalment, perquè és una majoria social la que no tolera una insubmissió conscient a aquest instrument que ens serveix per comunicar-nos, per escriure, per entretenir-nos, per relacionar-nos, per ubicar-nos i orientar-nos, per organitzar-nos, per planificar-nos, per ordenar la nostra vida i, sobretot, per fiscalitzar-nos. On eres que no contestaves? Has llegit el mail que t’he enviat aquest matí? Com és que tenies el mòbil desconnectat? Vindràs a la reunió que hem convocat, oi? Has rebut el missatge?… És que no l’has respost…

No se m’acut cap efecte més evident, ni més perniciós, provocat pel mòbil, que la incapacitat de trobar espais temporals destinats a la reivindicada mandra de Lafargue. Tant és així, que només desconnectem el mòbil i el foragitem de la nostra realitat social quan és imperatiu fer-ho. I aquesta circumstància ho és en ben comptades ocasions: al teatre, a l’òpera, als concerts de música clàssica i al cinema. Totes elles, activitats vinculades a la cultura. Quina paradoxa! Cultura i tecnologia incompatibles i enfrontades a la recerca en exclusiva de la concentració de l’individu –o hauríem de dir-ne client?-… En canvi, la major part de les activitats vinculades a la producció econòmica i la feina permeten -fins i tot és ben vist- compaginar-les amb l’ús simultani del telèfon –reunions, actes, trobades informals…-

Enyoro aquella solitud dels temps-sense-mòbil, només equiparable a la sensació generada en els entorns sense-cobertura que les grans corporacions de telefonia insisteixen a fer desaparèixer. Enyoro aquells temps en els que era fàcil fer-se fonedís per hores, dies, fins i tot setmanes…Temps durant el qual només la comunicació epistolar semblava factible. Però l’enyor només du a la trista conclusió que aquells temps de llibertat mai més no tornaran…

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0