Entre les posades de Maurois i Malraux

He sentit parlar molts cops d’un treball breu que, amb el títol suggerent de “La posada española”, va escriure Roger Leveder (president de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola entre 1987 i 1993), com un dels seus treballs en lògia, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat. Ara, he tingut l’ocasió de llegir l’original al llibret publicat amb motiu del seu funeral maçònic celebrat al Pati Llimona, a prop de la seu de la Fundació a Barcelona, el 20 de setembre de 1998. Els editors van situar al pròleg un text de l’homenatjat, que avui pot considerar-se un dels referents de la reconstrucció de la maçoneria després de la transició política del franquisme a la democràcia. Un referent atemporal, perquè no parla de problemes concrets o de plantejaments organitzatius, sinó que s’interroga sobre la raó i el sentit de que les lògies continuïn el seu treball a finals del segle XX. Diferents reimpressions del llibre La masonería vista por dentro del mateix autor, impulsades pels Ateneus Minerva (de Barcelona) i Pedra Tallada (de Palafrugell) permeten avui fer-se una idea del pensament de l’autor.

Roger Leveder, quan va prendre la referència de la frase “La posada espanyola” per reflexionar sobre la Francmaçoneria, acabava de retrobar una cita d’André Maurois, pseudònim d’Emile Herzog (1885-1967): La lecture, c’est comme les auberges espagnoles, on n’y trouve que ce que l’on y apporte. En les posades espanyoles, segons el que ha vingut a ser una frase feta, no trobaríem més que el que portéssim a les alforges del nostre cavall o al nostre equipatge. A l’origen de la frase hi hauria un cert descrèdit de les posades espanyoles del XIX als ulls dels viatgers francesos. Roger Leveder comença dient amb claredat: si la francmaçoneria és una posada espanyola, més val quedar-se a casa.

André Maurois, al que citava Roger Leveder, ha deixat per a la reflexió un munt de sentències, com per exemple: el geni de l’amor consisteix a posar, a la unió, una novetat diària; la molt actual l’horitzó és negre, la tempesta amenaça, treballem; la civilització no és més que l’acceptació per part dels homes de convencions comunes i, sobretot, només hi ha una veritat absoluta, que aquesta veritat és relativa, una forma de dir d’un altra manera l’imperatiu que reconeix la nostra ignorància com un impuls a la recerca: hoc unum scio, nihil scire. La frase en la qual es va fixar el Gran Mestre Roger Leveder va ser una de les que composen ordinàriament el seu repertori: la lectura és com les posades espanyoles, en les que només trobes el que hi portes.

A la llengua francesa es parla sovint d’auberge espagnole per representar una idea una mica vaga, imprecisa, que pot ser interpretada de moltes maneres diferents, que és identificada amb una paraula que tothom comprèn, però en què les opinions en són completament diferents. Sovint, per francmaçoneria es vol entendre una institució igual de borrosa.

L’any 2002 es va estrenar la pel·lícula Una casa de bojos, el títol original de la qual en francès era, precisament, L’auberge espagnole, dirigida i escrita per Cédric Klapisch. Descriu la vida dels estudiants del programa Erasmus a la Universitat de Barcelona, en la línia de l’elogi de la follia o Stultitiae Laus d’aquell pensador, escrit l’any 1509. La publicitat de la pel·lícula va cometre un error greu i va atribuir la fama de l’expressió l’auberge espagnole no pas a André Maurois, sinó a André Malraux. La confusió, ni que sigui estrany, va tenir un cert èxit, però potser ha ajudat a incorporar als protagonistes d’aquesta història un altre personatge. En efecte, André Malraux (1901-1976) havia dit a les seves Antimemòries: He après poc i malament a crear-me a mi mateix, si la creació d’un mateix consisteix a acomodar-se a aquesta posada sense rutes que s’anomena la vida.

Malraux associava, així, la vida a una auberge, a una posada, la casa o lloc on algú s’hi està no contínuament, anant de camí o passant-hi un temps relativament curt, amb l’adequada definició que, als efectes d’aquest escrit, dóna el diccionari de l’Enciclopèdia. La vida seria, així, com molt probablement és, un espai entre els límits, per fer servir una expressió habitual de Joan-Francesc Pont, en el que anem de camí sense una ruta prefixada, la qual només recorrerem com a resultat del que Malraux anomena la creació d’un mateix i que és l’autoconstrucció o, dit d’una altra manera, polir la pedra bruta. La lògia, adverteix Leveder, no pot ser una posada, perquè no és un lloc transitori, sinó l’espai d’un compromís permanent.

Durant vint anys, aproximadament, André Malraux va compartir la seva vida amb una dona intel·ligent, la Clara. L’any 1938, la Clara i l’André se separen, malgrat que no es divorciarien fins l’any 1947. Ella escriu, permeteu-me aquesta evocació, unes belles i molt significatives paraules, que tradueixo amb una certa llibertat de l’original francès:

Crec que us he estimat fins a l’extrem que li es permès estimar a una dona avui en dia […].

M’hagués agradat brillar davant vostre i que l’admiració produïda als altres us hagués confirmat l’opció que havíeu fet per mi: això hagués incrementat la meva seguretat envers vos i per tant la confiança en mi mateixa. Però brillar davant vostre ha estat una joia que m’heu concedit molt poc. Al mateix temps que vos us reafirmàveu cada cop més, jo desapareixia al mateix ritme. Érem com les petites figures dels baròmetres suïssos: només un dels dos podia ser visible. Vos i jo vam trobar natural que fóssiu vos”

(Clara Malraux: Le bruit de nos pas, vol. II, Nos vingt ans, Grasset, 1966).

L’André i la Clara s’havien compromès al respecte mutu de la seva llibertat individual. L’any 1933, l’André té una curta relació amb Louise de Vilmorin, i la Clara no participa al lliurament del premi Goncourt perquè s’ha quedat a Palestina amb un jove pintor de 20 anys. Però va ser massa, potser, que l’André decidís realitzar la gira de suport a la República Espanyola pels Estats Units amb Josette Clotis i no amb ella, que s’havia traslladat a Madrid al començament de la guerra i que era l’encarregada del reclutament dels pilots de l’escamot del seu marit.

La Història recull com l’André Malraux havia arribat a Madrid, acompanyat de la Clara, el 21 de juliol de 1936. Va contactar amb la gent fidel a la República per intermediació de José Bergamín. Malraux havia conegut la Clara Golschmidt (1897-1982) l’any 1920. S’havien casat el 21 d’octubre de 1921 i la Clara va significar, per a Malraux, als seus vint anys, l’emancipació i la llibertat material. Van partir, deia ella, a la cerca de la plenitud. A Madrid, l’André i la Clara organitzen l’escamot Espanya, malgrat el pacte de no intervenció, que realitzarà 23 missions entre agost de 1936 i febrer de 1937. Malraux és nomenat tinent coronel de l’Exèrcit espanyol, es manté independent de les brigades internacionals i reporta directament al cap del Ministeri de l’Aire, general Ignacio Hidalgo de Cisneros. No és menys important destacar que aquest militar estava casat amb Constancia de la Mora Maura (1906-1950), néta d’Antoni Maura, feminista i activista republicana. El seu casament va ser el primer de naturalesa civil sota la legislació republicana i els testimonis van ser Indalecio Prieto, Marcel·lí Domingo, Juan Ramón Jiménez i José Aragon.

Un llibre, La roja y la falangista, d’Inmaculada de la Fuente, publicat per Planeta l’any 2006, descriu la vida de Constancia, també anomenada Connie, republicana, i de la seva germana Marichu, falangista. Exiliada a Mèxic, mentre el general era a la Unió Soviètica, Constancia, com la sufragista Clara Campoamor, va veure vetat el seu retorn a Espanya pel general Franco.

Clara Malraux i Constancia de la Mora són dues dones que mereixen un lloc a la Història per elles mateixes, però el seu record s’enfosqueix pel de les seves parelles, malgrat que les dues prenen, en un moment o altre, la decisió de separar-se. Eleanor Roosevelt, qui va brillar amb llum pròpia malgrat ser l’esposa del president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, va presentar l’any 1944 l’autobiografia de Connie, In place of Splendor, a Nova York. Tot un conjunt de coincidències molt destacables.

Com ho és que Clara es posés l’any 1968 al costat dels estudiants de Nanterre. Tenia setanta anys i va dir: És la fi de la meva joventut.

No puc deixar de trobar paral·lelismes entre Maurois i Malraux: els dos van combatre el nacionalisme, en aquest cas el del mariscal Pétain, els dos van difondre la causa de la llibertat d’Europa als Estats Units, i els dos van estimar apassionadament a dones belles i il·lustres, en un marc molt poc convencional. Maurois, sense anar més lluny perdrà el cap l’any 1947, al Perú, per María Dolores Checa, a qui ell rebatejarà Marita, durant 20 dies, que anirien seguits de 54 cartes i d’11 poemes… Però, per damunt de tot, Maurois i Malraux són insubornablement demòcrates, i aquest és el llegat que deixen a la cultura política de la República Francesa. Els dos homes, Maurois i Malraux, van referir-se a una posada, com una metàfora de la qual extreure conclusions, com ho va fer Leveder.

Malgrat la seva inicial condemna de la posada com un símil de la francmaçoneria, Leveder es recrea en l’oposició dels contraris –el blanc i el negre del paviment mosaic- i assaja en què la lògia seria i en què no seria una posada, aclareix, de la nacionalitat que fos. El seu missatge contraposa el que cadascú porta a la lògia amb el que porten entre tots els seus membres i configura la clau d’interpretació, precisament, en la diferència entre l’aportació individual i l’aportació col.lectiva. A la lògia, diu Leveder, “trobarem el que hem aportat” i “trobarem també el que ens han deixat” en la mateixa mesura en que [els germans] han de poder “trobar el que deixarem”. Un missatge per recordar…

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0