Laïcitat i educació

religio-escolaLes arrels de l’educació laica es troben en el procés històric que va portar a la secularització del saber i l’ensenyament, que durant segles havien estat patrimonialitzats per l’església. ¡Sapere aude ¡, atreveix-te a saber i a pensar per tu mateix, va ser la síntesi del pensament reflectit per E. Kant en la seva obra “Què és la Il·lustració”, incitació directa a l’accés lliure al saber, a l’aprenentatge, a l’ensenyament i a la recerca, sense tuteles, ni aclucalls imposades pels controladors dels dogmes. En aquest context l’educació i l’escola es van revelar com a instruments imprescindibles per al progrés general i individual, la prosperitat de les arts i les ciències i la felicitat de la societat. Però va ser la Revolució Francesa, i les altres revolucions que la van seguir, el catalitzador polític necessari per a la generalització de la educació laica, que hauria de ser posada en pràctica per mitjà d’una escola capacitada per abordar l’educació del ciutadà com a tal, desterrant la ignorància i el fanatisme que li tenien alienat.

El gran artífex de la construcció d’aquest nou model d’escola cívica i democràtica va ser el girondí Condorcet, a qui devem l’enunciat de les característiques essencials que els sistemes educatius dels països de democràcia avançada han tractat d’incorporar a les seves polítiques educatives durant els segles XIX i XX, i que encara conserven la seva vigència i constitueixen objectius a conquerir: ensenyament públic, comú per a tots els ciutadans; educació igualadora, que dóna tracte igual a tots, amb independència de la seva fortuna o del seu sexe; educació alliberadora, en el sentit, d’una banda, de la preparació de tots els ciutadans per a l’exercici de la llibertat, i, d’altra, de la seva emancipació de les cadenes que fan a l’home dependent de la necessitat econòmica, de la manca d’instrucció i del poder il·legítim d’altres homes i potestats. Sense oblidar la dimensió de l’educació alliberadora com a formació per a l’exercici de la llibertat de consciència. Aquí apareix un concepte clau que constitueix l’element central en la fonamentació de l’educació i l’escola laica: la consciència, el respecte a la consciència de l’escolar, del nen, que no és propietat de l’Església, ni de l’Estat, sinó subjecte de drets fonamentals que han de ser respectats. D’això es dedueix que l’escola no ha de ser instrument d’adoctrinament religiós o partidista. Ha de ser neutral i estar capacitada per a l’educació en valors d’una ètica comuna, en principis morals que puguin ser compartits per tots. Finalment, l’educació ha de ser gratuïta, universal i científica, en suma, un servei públic, i en ella el professor ha de gaudir de llibertat de càtedra, precisament com a garantia que estarà al servei del model d’escola que acabem de descriure i no de jerarquies polítiques propagandistes, empresaris privats o promotors de catequesi confessionals. Aquest llegat que ens va deixar la Il·lustració i la Revolució que va concebre la democràcia moderna encara segueix viu, perquè ha estat repetides vegades reformulat, actualitzat i promogut en diferents etapes de la història de l’educació en els dos últims segles

La Institució Lliure d’Ensenyament, iniciativa educativa creada durant l’últim terç del segle XIX com a reacció enfront del dogmatisme conservador que dominava a l’escola a Espanya, va postular la vigència del principi pedagògic laic de “reverència màxima deguda al nen” i es va manifestar contrària a les escoles confessionals i polítiques centrades en l’adoctrinament dels alumnes. Però va ser la Constitució de la II República l’intent més seriós d’introduir l’educació laica de manera generalitzada a totes les escoles del nostre país. L’escola laica com a part inherent a l’Estat laic i com a expressió de l’últim projecte desamortitzador, ara centrat en la ruptura del monopoli, accentuat durant la Restauració, que venien mantenint les ordres religioses sobre l’educació, especialment la dels alumnes de les classes mitjanes. Segons els promotors republicans de l’escola laica, la qüestió essencial que aquesta hauria de preservar de totes era el respecte a la consciència del nen i a la consciència del mestre, tal com havia proposat el girondí Condorcet a finals del segle XVIII.

Destruïda la República i el seu projecte d’educació pública i laica, es van succeir els anys de depuració del magisteri, de privatització de l’ensenyament i de la seva submissió a un paradigma ideològic de l’espanyol com “meitat monjo i meitat soldat”, en una escola nacional- catòlica, confessional, nacionalista, autoritària i adoctrinadora, que conreava una pedagogia arcaica basada en els valors del rigor acrític, la disciplina casernària, el memorisme escolàstic i altres principis similars que van fer retrocedir el desenvolupament de la personalitat i les aptituds de diverses generacions. Però les coses van començar a canviar, encara dins del règim franquista, quan les exigències derivades de l’etapa del desenvolupisme econòmic i del desplaçament de poblacions emigrants a les grans ciutats en els anys seixanta del segle XX van impulsar un procés de “modernització”, reflectit en la Llei general d’educació, i el creixement del sector públic escolar, a un ritme gradualment ascendent. Aquest creixement va tenir una fita important en el gran programa de construccions per a la creació de 800.000 llocs escolars públics incorporat en els Pactes de la Moncloa, subscrit durant la etapa de Transició política a la democràcia, i, juntament amb el creixement realitzat pels primers governs socialista, va alterar la proporció prèviament existent en el repartiment de l’alumnat entre el sector públic i el privat, beneficiant al primer. Una cosa que la política educativa del partit conservador, ara al poder, tracta de revertir en benefici de l’ensenyament privat.

L’educació a Espanya avui dia és el resultat de la consolidació d’un potent sector privat i subvencionat d’ensenyament religiós, que ha mantingut, en gran part, la influència assolida durant l’anterior règim, i d’un conjunt de canvis introduïts per les reformes realitzades al llarg de l’etapa oberta després de l’entrada en vigor de la Constitució de 1978. Es tracta d’alguns importants elements heretats que conviuen al costat de canvis, també molt importants, que han permès homologar el sistema educatiu com verificablement democràtic. Però la mateixa situació d’ambigüitat, insuficient desenvolupament i limitacions que afecten la definició aconfessional o laica de l’Estat es reflecteix en l’abast que avui dia té la laïcitat en la nostra educació. I pels mateixos motius probablement: l’existència d’un sistema jurídic regulador de la llibertat religiosa i de consciència d’abast limitat per protegir-les i, alhora, generador de desigualtats de tracte als ciutadans, segons siguin les seves creences.

Precisament és per això que se succeeixen abundants episodis de litigiositat per part de ciutadans que es veuen obligats a acudir als tribunals en demanda de reparació de drets fonamentals violats en el si d’alguns centres i institucions, com passa amb la presència de signes i activitats religioses a les aules, o les pressions que de vegades els pares experimenten perquè els seus fills s’inscriguin en classes de religió en algunes escoles públiques. També per això se succeeixen freqüents batalles i tensions per intentar portar cap a un pol o cap a un altre les orientacions i interpretacions que sobre aconfessionalitat, laïcitat i polítiques educatives, favorables o no a cada un dels sectors escolars o a tendències pedagògiques conservadores o progressistes, puguin cabre dins de la Constitució, especialment en l’article 27 de la mateixa, en el qual es conté l’únic i veritable Pacte Escolar alguna vegada subscrit entre diferents forces polítiques espanyoles al llarg dels segles. Aquest article constitueix el marc constitucional, certament ampli, en el qual s’han de desenvolupar tals batalles, i no pot ser transitat oblidant, com sovint passa, que la laïcitat és també un principi constitucional que ha de ser respectat.

Entre les batalles que es lliuren en l’espai del nostre sistema educatiu hi ha algunes que es repeteixen i solen anar acompanyades d’elevats graus de discrepància i virulència. De les més freqüents, i que més afecten la vigència o no del principi constitucional de laïcitat, ens referirem, entre altres, a les que tenen lloc sobre els següents eixos: l’ensenyament confessional de la religió en els centres educatius, l’educació en valors eticocívics constitucionals, la presència de símbols religiosos als centres públics, la coeducació enfront de la separació per sexes i la dialèctica derivada de la dualitat sector públic-sector privat. Tenint en compte la limitació d’espai de què disposem, ens centrarem sobre la primera i la més important de les qüestions esmentades.

Si l’Estat és aconfessional, o laic, com reconeix el Tribunal Constitucional, les seves institucions, serveis i centres escolars, inclosos els plans oficials d’estudis, també ho han de ser. No obstant això, aquesta afirmació es troba limitada per l’Acord sobre qüestions educatives subscrit al gener de 1979 entre L’Estat Vaticà i l’Estat Espanyol, segons el qual l’ensenyament de l’assignatura de Religió catòlica formaria part del pla oficial d’estudis, amb categoria equiparable a la resta de matèries fonamentals (el que constitueix una autèntica ficció jurídica, creada per dotar-la d’un estatut acadèmic del que manca pel seu caràcter doctrinal), impartit per professors designats i acomiadats lliurement, seguint un procediment propi de catequistes, a proposta de l’Església i pagats per l’Estat. Es tracta, com és evident, d’una instrumentació de potestats, recursos, activitats i centres públics al servei de l’ensenyament religiós i la divulgació proselitista d’una confessió particular, que ja no és la de l’Estat, ja que com diu l’article 16.3 de la Constitució “Cap confessió tindrà caràcter estatal”.

L’espai públic escolar, tot i la disminució gradual d’alumnes que segueixen ensenyaments de religió, com posen de manifest les xifres any rere any, està considerat per alguna confessions, i no només per la catòlica, com el més idoni per fer efectiva la formació religiosa dels seus creient, la més fàcil per a l’accés dels alumnes i la més adequada per competir amb altres confessions o creences no religioses. La prova és que gairebé totes les confessions minoritàries s’han acollit a la possibilitat oberta al nostre país d’impartir seu ensenyament confessional en els centres escolars, si bé no han aconseguit arribar a totes les condicions privilegiades de què gaudeix l’Església Catòlica.

A causa l’ambigua i insuficient definició que en la pràctica té l’aconfessionalitat, o laïcitat que correspon als centres públics (enfront de la rotunda defensa de l’ideari confessional dels centres privats), correm el perill de passar en els primers d’una monoconfessionalitat oficiosa en l’ensenyament de la religió – això sí, hegemonitzada per la confessió sociològicament majoritària- a una pluriconfessionalitat no menys desaconsellable. L’escola pública no pot, ni ha de ser sotmesa a un ús i abús intensiu prioritàriament orientat a la formació religiosa dels alumnes, trastocant la finalitat que justifica la seva existència, transformant-se en fòrum de formació i proselitisme de creients de les diferents confessions jurídicament considerades de “de notori arrelament”, i no només de la catòlica, amb la càrrega organitzativa i econòmica, de personal docent confessional, i fins i tot de tensió emocional que això representa per a programes, horaris, espais i personal dels centres escolars. Una escola així no és sostenible, ni es justifica, ja que, d’altra banda, totes les confessions tenen assegurat el seu dret i llibertat per a la formació religiosa dels seus seguidors en les seves pròpies escoles parroquials, catequesi i temples. Precisament és la pluralitat ideològica i religiosa, la secularització extensa de la societat actual, la multiculturalitat creixent en societats cada dia més obertes i globalitzades, reflectida en les comunitats escolars, una de les raons més poderoses per garantir la neutralitat i laïcitat dels centres públics d’un sistema democràtic, ja que és la manera més racional d’assegurar la llibertat ideològica i de consciència a tots per igual, sense intromissions, exclusions, rivalitats, ni privilegis religiosos d’uns sobre altres, en un espai reservat fonamentalment per l’educació dels ciutadans en convivència i igualtat, com correspon a un servei públic essencial a què tenen dret d’accés tots els sense distincions ni discriminacions de cap mena.

Seguint amb la crítica que mereix l’ambigüitat i debilitat que pateix el caràcter laic o aconfessional de les nostres escoles, tampoc hem d’ometre altres importants fets que el posen en evidència. Aquest és el cas de les moltes més hores setmanals que en les programacions escolars es dediquen a l’ensenyament de religió -d’oferta obligatòria, però de seguiment voluntari- davant l’única hora setmanal que es dedica a l’Educació per la Ciutadania i els Drets Humans, assignatura obligatòria del pla d’estudis la finalitat consisteix a fer realitat l’objecte que segons l ‘article 27.2 de la Constitució té l’educació: “el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals “.

Però no és aquesta l’única distorsió que en l’ordenació escolar provoca la presència de la religió en el currículum oficial, ja que malgrat el seu decreixent seguiment en els diferents nivells educatius, que de vegades es converteix en minoritari en les etapes finals no universitàries, passa que els alumnes, de vegades majoritaris en molts centres i cursos, que no vagin a les seves classes- en exercici legítim de la seva llibertat de consciència i religió- estan obligats a no realitzar activitats escolars simultànies, prohibides per l’actual legislació i interpretació de l’Acord amb el Vaticà, per evitar la “discriminació” dels alumnes que segueixin l’assignatura de Religió catòlica .. Aquí és on finalment s’arriba al més gran dels disbarats que es pot imaginar en el dispendi que es produeix de hores acadèmicament perdudes per als qui no segueixen classes de religió, obligats a dilapidar el seu temps escolar per no haver-se inscrit en religió confessional. El resultat final de tot això és la pèrdua, en una situació d’elevat fracàs escolar, d’una porció important d’hores i temps escolar per part de tots els alumnes del nostre sistema educatiu com a conseqüència de la presència de l’ensenyament religiós confessional en el pla oficial d’estudis.

Tal disbarat assoleix una dimensió èpica si, a més, es considera la violació a l’exercici de llibertat de consciència “igual” que suposa per a molts alumnes, obligats a suportar una limitació en la seva llibertat d’elecció ideològica i religiosa- que segons la Llei de Llibertat Religiosa també consisteix a no practicar-ne cap -i una càrrega d’ineficiència de part del seu temps escolar a fi de compensar la lliure elecció dels que si desitgessin acudir a classes de religió confessional. Òbviament, l’Estat que tolera aquesta discriminació que converteix en desiguals els ciutadans segons sigui l’opció de consciència i de religió o no religió per la qual opten, envia permanentment a la societat el missatge que no tots els homes i dones són iguals, que hi ha esglésies o sectors confessionals i contingents d’alumnes que mereixen més protecció que d’altres, per la qual cosa trenca amb els principis d’igualtat de tots davant la llei, de neutralitat que els poders públics han de mantenir obligadament davant les conviccions dels ciutadans i de separació i no barreja de fins religiosos i confessionals propis del Estat laic, que segons el Tribunal Constitucional també són a la Constitució de 1978.

Finalment, més enllà de la Constitució i de les lleis, hi ha un motiu més de rebuig causa de la manca de legitimitat que en una societat pluralista en les seves creences i opcions morals, en una societat profundament secularitzada, pugui tenir una Església, malgrat la seva antiguitat i majoria sociològica dels seus creients, per imposar a alumnes que no siguin de la seva confessió, ni estan sota la seva teòrica jurisdicció espiritual, limitacions o obligacions seva finalitat exclusiva consisteix a afavorir i incentivar la motivació dels que si pertanyen a la seva feligresia o desitjarien assistir als seus ensenyaments confessionals. Aquesta mateixa falta de legitimitat cal atribuir-la a un Estat que es converteix en còmplice necessari de tal despropòsit democràtic, l’origen, no ho oblidem, està en els vigents acords amb el Vaticà i en les interpretacions extensives, favorables sempre als interessos eclesiàstics que han estat acceptades gairebé sempre, per no dir sempre, pels governs espanyols.

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2012.
Barcelona, febrer 2012.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0