Dialeg interreligiós i trobades interreligioses

El diàleg interreligiós requereix, com a condició bàsica, el respecte a la llibertat de pensament, consciència i religió (art. 16 de la Constitució i art. 18 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics). Les dificultats, encara existents en el nostre estat, en el lliure i equitatiu exercici d’aquest dret són un desafiament i un obstacle per al diàleg interreligiós. Malgrat tot, l’estat espanyol ha observat en els últims 15 anys l’aparició i l’increment d’organitzacions interreligioses sorgides, en la seva immensa majoria, de la societat civil. En l’actualitat n’hi ha unes 70. Solen ser organitzacions que reuneixen a creients significatius de les principals tradicions religioses presents al país i que s’han interessat en  promoure i afavorir iniciatives de trobada i de diàleg entre creients de les tradicions religioses i espirituals. L’organització pionera i amb una trajectòria més consolidada és l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (http://www.audir.org/). Aquesta organització coordina la Xarxa Catalana d’Entitats Interreligioses que agrupa a 19 entitats interreligioses de l’àrea cultural de llengua catalana. Al País Basc també hi ha una xarxa incipient anàloga, promoguda i dinamitzada per Gune – Espai de Trobada i de Diàleg Interreligiós i Intercultural (http://www.gunee.org/). A Madrid destaca l’Associació de Diàleg Interreligiós de Madrid (http://www.adimadrid.com/). Existeix també un diàleg interreligiós promogut per les mateixes autoritats de les comunitats religioses, com per exemple, la plataforma d’autoritats religioses a Catalunya, el Grup de Treball Estable de les Religions (http://www.grupdereligions.org/). A la resta de l’estat el diàleg interreligiós està florint de manera general però encara poc estructurada. En alguns casos són els propis municipis els que han afavorit la creació o promoció d’iniciatives interreligioses amb vista a la cohesió social de barris o del conjunt de la ciutat.

Segons la seva naturalesa i finalitat, trobem iniciatives interreligioses o interconviccionals de reconeixement mutu, d’estudi i investigació, d’aprofundiment i intercanvi espiritual, de cohesió social i mediació o de representació institucional. Aquestes dues últimes són, a priori, les més interessants des de la perspectiva de la cohesió social i de la ciutadania, encara que la resta d’iniciatives poden ser també necessàries i altament profitoses.

Segons la seva modalitat, les iniciatives interreligioses o interconviccionals poden classificar-se en intrarreligioses (entre tendències o corrents d’una mateixa tradició), bilaterals, trilaterals, multirreligioses o interconviccionals (inclouen les conviccions no religioses). Les més interessants són les que gaudeixen d’un major grau d’inclusivitat. Qualsevol exclusió hauria d’explicar-se amb total transparència i públicament sense cedir a cap tipus de prejudici o estereotip que donin lloc a un tracte discriminatori.

Més enllà del seu hipotètic interès filosòfic i teològic, el diàleg interreligiós i el diàleg interconviccional són una necessitat per a la cohesió social i per a la promoció dels drets humans i la cultura de la pau en societats culturalment diverses[1]. Són moltes les veus que ho afirmen. Des de les Nacions Unides, i particularment des de la UNESCO[2], s’ha insistit en diverses ocasions sobre la importància i necessitat del diàleg entre cultures i entre civilitzacions per a la pau i la seguretat. El diàleg interreligiós i interconviccional formen una part essencial del diàleg intercultural[3].

El finançament del diàleg interreligiós ha de ser transparent. Som de l’opinió que el diàleg interreligiós i interconviccional, en societats que s’han donat un marc no confessional o laic, només ha de ser finançat per les administracions quan afavoreixi directa o indirectament la promoció i el respecte als drets humans i/o la cohesió social[4]. De qualsevol manera, sembla clar que el lideratge del diàleg interreligiós i interconviccional ha de recaure primordialment en les pròpies creences i conviccions i en el conjunt de la societat civil. Les comunitats religioses són responsables de contribuir a l’enteniment entre les cultures[5].

Les conviccions no religioses, l’humanisme secular, que alguns criden laic, agrupa a persones agnòstiques, atees, cercadores i indiferents. Pot incloure a l’humanisme secular de cultura anglosaxona, la laïcitat i el lliurepensament d’arrels franceses, ordres i societats iniciàtiques i fins i tot als moviments de la nova espiritualitat. Es tracta d’un moviment d’espiritualitat secular transversal. Aquestes persones són considerades per molts com no creients o no religioses. La identificació a través de la negació no sembla la més oportuna i repel·leix a no pocs. Alguns antropòlegs, filòsofs i teòlegs convergeixen que la fe –i per extensió algun tipus de creença- és una invariant humana –més enllà de la religió-, patrimoni de la condició comuna d’éssers humans. D’altra banda, no deixa de ser cert que la paraula religió rep moltes definicions al món de les ciències de la religió. En l’àmbit de les Nacions Unides el “dret a la llibertat de pensament, consciència i religió” afavoreix una lectura molt inclusiva que recomana una interpretació àmplia del terme religió[6]. Així doncs, i segons una perspectiva àmpliament inclusiva, quedarien fora de l’àmbit de la creença i de la religió només els qui explícita i legítimament prefereixin mantenir-se al marge. Si bé el seu dret a la llibertat de pensament i consciència segueix legitimant el valor fonamental de les seves conviccions al costat del de les religioses dels creients.

En qualsevol cas, les Nacions Unides afirmen que un dels reptes més importants del nostre segle és el diàleg entre els qui es consideren religiosos i qui no. En aquest sentit, seguint la recomanació de fòrums i instàncies internacionals, algunes iniciatives de diàleg interreligiós han acollit en els seus grups de diàleg als considerats com no religiosos, buscant una terminologia que tingués en compte aquesta nova realitat. El terme “interconviccional” apareix, de moment, com el menys inadequat. No s’entra a discutir si les conviccions són o no creences o poden fins i tot considerar-se incloses en el concepte de religió, sinó que simplement es pretén descriure una realitat en la qual religiosos de diferents tradicions i no religiosos dialoguen i pretenen edificar ponts de comprensió i col·laboració mútues.

Les conviccions no religioses poden expressar-se a títol individual o des d’organitzacions de la societat civil. Entre les organitzacions existents destaquen les federacions i unions internacionals d’ateus o les federacions de lliurepensadors. Les conviccions no religioses inclouen també a una sèrie de persones que es troben en una situació de cerca espiritual o de sentit sense identificar-se amb cap de les tradicions religioses. Aquest perfil sol ser el que amb major freqüència s’interessa per les plataformes de diàleg interconviccionals, encara que també alguns ateus i lliurepensadors mostren el seu interès i estan participant habitualment en algunes d’elles, com per exemple en l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, encara que també altres organitzacions interreligioses acullen a persones amb perfils no religiosos respectuoses i interessades per la diversitat de creences i conviccions.

Sigui com sigui, la veritat és que cada iniciativa de diàleg interreligiós decideix, d’acord amb el seu context, naturalesa i objectius, els límits i les possibilitats d’acolliment i d’inclusivitat que pot assumir per garantir la sostenibilitat humana de la iniciativa. De totes maneres, les administracions públiques haurien de facilitar, en la mesura del possible, el diàleg entre religiosos i no religiosos des de la més estricta neutralitat i imparcialitat, garantint el respecte i la predisposició mutus com a requisits previs imprescindibles.

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2012.
Barcelona, febrer 2012.
www.ferrerguardia.org

 


[1] CONSEJO DE EUROPA, Libro Blanco sobre el Diálogo Intercultural – “Vivir juntos con igual dignidad”, trad.  Ministerio de Cultura de España, Consejo de Europa, 2008/9, p. 29.

[2] La UNESCO considera la religió com una expressió de la cultura, com es pot deduir fàcilment de la definició que aquesta organització dóna de cultura: “El conjunt de trets distintius espirituals i materials, intel·lectuals i afectius que caracteritzen una societat o un grup social y que abarca, amés de las arts i les lletres, les formes de vida, les maneres de viure junts, els sistemes de valors, les tradicions i las creences.” (Declaració Universal de la UNESCO sobre la Diversitat Cultural, preàmbul)

[3] Cfr. TORRADEFLOT, F. (dir.), Diálogo entre Religiones – Textos fundamentales, Trotta, Madrid, 2002.

[4] La laïcitat oberta suposa la igualtat moral de les persones, la llibertat de consciència i religió, l’autonomia recíproca de les creences i conviccions i de l’Estat, i, finalment, la neutralitat d’aquest últim (BOUCHARD, Gérard – TAYLOR, Charles, Building the Future – A Time for Reconciliation, Abridged Report, Comission de Consultation sur les Pratiques d’Accommodement Reliées aux Différences Culturelles, Québec, 2008, p. 45-47).

[5] “Las prioridades del Consejo de Europa y las preocupaciones de las comunidades religiosas coinciden en gran parte: derechos humanos, ciudadanía democrática, promoción de valores, paz, diálogo, educación y solidaridad. En la consulta también se alcanzó un consenso sobre la responsabilidad de las comunidades religiosas de contribuir, a través del diálogo interreligioso, a mejorar el entendimiento entre las diferentes culturas” (CONSEJO DE EUROPA, Libro Blanco sobre el Diálogo Intercultural – “Vivir juntos con igual dignidad”, trad.  Ministerio de Cultura de España, Consejo de Europa, 2008/9, p.  27)

[6]  “El artículo 18 protege las creencias teístas, no teístas y ateas, así como el derecho a no profesar ninguna religión o creencia. Los términos “creencia” y “religión” deben entenderse en sentido amplio. El artículo 18 no se limita en su aplicación a las religiones tradicionales o a las religiones y creencias con características o prácticas institucionales análogas a las de las religiones tradicionales. Por eso, el Comité ve con preocupación cualquier tendencia a discriminar cualquier religión o creencia, en particular las más recientemente establecidas, o las que representan a minorías religiosas que puedan ser objeto de la hostilidad por parte de una comunidad religiosa predominante.” (Observación General 22 sobre el Derecho a la libertad de pensamiento, de conciencia y de religión al artículo 18 del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, citado en TORRADEFLOT, Francesc (ed.) Diálogo entre religiones – Textos fundamentales, Trotta, Madrid, 2002, p. 22). El comentario elaborado por el Comité de Derechos Humanos en la observación general 22, que señala la interpretación correcta del derecho a la libertad de pensamiento, de conciencia y de religión del artículo 18 del Pacto, fue declarado el 30 de julio de 1993, en el marco del 48º período de sesiones.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0