Conflictes, pànics i amnèsia social

simbolos-religiosos2Fins avui, cap organisme públic ha establert un recompte oficial del nombre de conflictes relacionats amb l’obertura de mesquites a Catalunya. Malgrat això, el Parlament català va aprovar l’any 2009 una llei d’espais de culte, en el preàmbul del qual s’al·ludeix, de forma eufemística, als “nous reptes” que planteja la creixent diversitat religiosa. Existeix una vaga consciència de que s’han produït expressions reactives, però excepte algunes referències nominals (Premià de Mar és el cas més recordat, per la seva intensitat mediàtica), no s’ha elaborat una visió de conjunt. Al 2009 vaig dur a terme una investigació amb el patrocini de la Fundació Jaume Bofill, en la qual s’indicava que en el període 1990-2008 havien estat documentats un total de seixanta conflictes d’aquest tipus en l’Estat espanyol, quaranta d’ells només a Catalunya.

Des de llavors fins ara, i malgrat l’aprovació de la citada llei, la regulació legal i l’encaix social d’aquests centres religiosos està encara molt lluny d’estar resolta. La proposta de modificació d’aquesta llei per part de l’actual govern de Catalunya, revisant el caràcter de reserva obligatòria d’espai públic per a equipaments religiosos, o ampliant el termini de revisió municipal de les condicions dels mateixos (de cinc a deu anys), no ha impedit que diversos ajuntaments catalans hagin anunciat noves moratòries en matèria de concessió de llicències per a activitats religioses, o que alguns alcaldes hagin declarat obertament la seva oposició a l’obertura de mesquites en la seva localitat.

Ja se sap que cada municipi és un món incomparable amb la resta. Però és possible identificar uns factors que serveixen per explicar l’emergència de tots aquests conflictes. Les presento de manera sintètica:

1. Una visibilitat condicionada

No pot establir-se una relació causal entre visibilitat de la presència musulmana i conflictes. Amb això estaríem acceptant implícitament el principi del llindar de tolerància, amb el qual poder “justificar” la reacció contrària de les poblacions autòctones davant un percentatge de població immigrant considerat com a “excessiu”. La presència musulmana a Catalunya adquireix perfils de visibilitat molt diferents que en altres parts d’Espanya: només prou recordar que cap dels dos-cents oratoris musulmans té cap element extern que ho singularitzi (digui’s minaret), enfront de les catorze grans mesquites presents en altres ciutats espanyoles. Potser no estiguem davant l’expressió d’una visibilitat desitjada per part del col·lectiu musulmà (com a resultat d’una voluntat manifesta de “fer-se notar” socialment), sinó davant una visibilitat condicionada, que és generada per una creixent atenció de la societat catalana (especialment de sectors concrets com els gestors públics, els mitjans de comunicació o els analistes socials, tots ells creadors d’opinió), en relació a qualsevol aspecte que sigui relacionat amb aquests col·lectius.

2. La consolidació d’imaginaris socials de desconfiança

Aquesta atenció respecte a la presència musulmana és fruit de la construcció d’imaginaris socials en relació a l’islam i als musulmans, on els principis que actuen primàriament es basen sobre el desconeixement, el prejudici, la desconfiança i -després dels impactes de l’11-S i de l’11-M-, l’amenaça. En aquests contextos és quan es solidifiquen els pànics morals, o el que és el mateix, sentir-se amenaçat i en perill en tot moment. En virtut d’aquests imaginaris de por col·lectiva s’elaboren respostes reactives, que no apunten tant a la negació del dret dels musulmans a obrir els seus espais de culte, com el que s’imagina que representen aquests espais, ja sigui referent a les activitats que es realitzen en ells, com per la influència (negativa) que es pensa que exerceixen sobre aquest col·lectiu.

3. La reactivació d’un sentiment de localitat

Durant la dècada dels anys 60 i 70, els llavors anomenats barris de la immigració van generar una identitat col·lectiva sobre la base dels moviments veïnals, que reclamaven millores en les condicions del barri. La història reivindicativa d’aquests barris els ha dotat d’una identitat concreta dins del conjunt del municipi al que pertanyen. Des de llavors fins ara, s’han succeït transformacions estructurals de la vida en aquests barris, com per preguntar-se com es manté aquell esperit d’implicació i reivindicació veïnal de fa unes dècades. La dissolució d’aquella identitat reivindicativa s’acompanya de la creació de nous sentiments de localitat, com a conseqüència de la generalització de les intervencions municipals en matèria d’urbanisme. En aquest context, l’assentament de població immigrant en aquests barris és assumit com un factor que ve a alterar el seu ordre social. Aquesta presència activa un sentiment de pèrdua respecte a un espai considerat com a propi, davant les evidències de l’ús del mateix per part de col·lectius immigrants. Quan un espai deixa de ser entès com a propi per passar a ser compartit, és possible observar el desenvolupament de discursos i actituds reactives.

4. La irrupció de la ultradreta en el panorama polític

Les recomanacions a no polititzar la qüestió migratòria sonen estranyes en la política local. La pràctica política intenta extreure el màxim de benefici davant qualsevol conflicte, ja sigui per lloar la pròpia gestió o per erosionar als contrincants. La consolidació de Plataforma *per Catalunya (*PxC) (de 17 regidors en els comicis municipals de 2007, i 67 en els de 2011), formalitza l’entrada al món local d’un discurs polític obertament xenòfob i anti-islam. Aquest partit beu directament del sentiment d’oposició a les mesquites en anys anteriors, rendabilitzant-lo políticament i apropiant-se del descontentament expressat d’una banda de la ciutadania en relació a aquests fets. El més inquietant és que aquesta formació política ha aconseguit arrossegar a la resta de partits cap al seu terreny, posant en escac tota la pràctica política municipal en relació a la immigració.

5. Els dubtes (raonables) respecte el model d’acolliment

Catalunya sempre ha defensat un model d’acolliment propi, que ja es va posar a prova en la integració de l’emigració interior. Aquest model ha estat igualment útil per respondre a les primeres dècades d’arribada d’immigració estrangera. Com a societat que se sap acollidora, Catalunya ha començat a formular debats sobre la seva configuració com a realitat plural molt abans que en la resta d’Espanya. No ha estat la singularitat identitària d’aquesta societat la que explicaria l’emergència d’aquests conflictes, tal com alguns han volgut interpretar. Però sí potser l’expressió d’una sensació d’esgotament d’aquest model, tal com també succeeix en altres societats europees amb polítiques d’immigració i diversitat. Els debats giren principalment sobre la definició de límits en les respostes polítiques, qüestionant la “generosa” atenció que s’ha prestat a les persones immigrades, o la “permissivitat” que s’ha tingut en relació a determinats aspectes que es contradiuen amb els patrons culturals i relacionals propis de la societat catalana. La creixent falta de sintonia entre la ciutadania i les intervencions polítiques en aquesta matèria, té com a principal conseqüència el retraïment dels responsables públics, fet que ha tingut una especial incidència en la gestió d’aquests conflictes.

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2012.
Barcelona, febrer 2012.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0