El vel de la ignorància

Tothom pot constatar, dia rere dia, l’existència de desigualtats entre individus, desigualtats generades per la procedència, per motius econòmics o per contingències socials i, alguns, en apreciar aquesta desigualtat, en critiquem la seva raó de ser.

Per què assumim un sistema en el qual uns pocs són dipositaris de tants recursos i uns molts de tant pocs? Per què, veient-les i rebutjant-les, no disposem d’instruments per corregir les desigualtats i, al mateix temps, garantir una certa distribució equitativa entre tots els individus?

Les desigualtats econòmiques i polítiques són consubstancials a l’individu, i no han estat poques les teories que s’han llençat, amb més o menys fortuna, a la recerca d’un marc universal de justícia social que corregís aquestes desigualtats.

Una de les més exitoses, també de les més criticades, és la teoria de la justícia de John Rawls. Segons Rawls, en primer lloc hauríem de definir quin tipus de decisions i polítiques s’haurien de prendre perquè aquestes fossin justes. En un exercici especulatiu, podríem resumir aquesta voluntat en la definició de quines decisions prendríem nosaltres mateixos si no sabéssim en quin país, ni a quina família, ni tampoc amb quines condicions naixeríem. Probablement, tots nosaltres sense excepció, seríem ferms partidaris de polítiques que ponderessin la utilitat dels membres més desafavorits –amb una utilitat marginal decreixent- de manera que, si fóssim pobres, ens aniria molt bé disposar d’alguns recursos, per pocs que fossin, i així poder dur una vida mínimament digna, mentre que, si tinguéssim la sort de formar part d’una de les minoritàries famílies riques i solvents del planeta, no ens importaria tenir alguna cosa menys ja que això no alteraria substancialment ni el nostre nivell de vida, ni el nostre status social.

El naixement, doncs, és el fet més important o determinant de la vida d’una persona però, paradoxalment, és l’única decisió –o de les poques decisions- que un mateix no pot alterar o modificar. Podríem néixer en una família nord-americana rica, amb recursos i possibilitats a l’esplèndida Nova York o, contràriament, ser fills d’una humil família a la pobre, oblidada i malalta Etiòpia. I, fent el mateix esforç en ambdues circumstàncies, és prou sabut que mai no arribaríem al mateix lloc.

Bill Gates plantejava que si poguéssim tirar enrere en les nostres vides, i tinguéssim una divina concessió per escollir, què preferiríem: No pagar impostos, creure en la indiscutible preeminència de l’individu i fomentar la competència entre ells, però néixer a Etiòpia? O bé pagar el 55% del valor de les nostres immenses fortunes, patrimonis i possessions, però néixer en una de les selectes i privilegiades llars novaiorqueses?

Sembla una reflexió pertinent arran de les retallades de prestacions públiques anunciades pel Govern de la Generalitat. La disminució de la despesa pública, fins i tot en èpoques de crisi com l’actual, no és neutra ni és una decisió presa sota la lògica tècnica o administrativa. Les retallades responen a una ideologia i, sovint, a una concepció del que representen els drets socials.

És evident que les finances de la Generalitat presenten dificultats, però els balanços pressupostaris es poden ajustar de moltes maneres. Posar l’accent estalviador en unes partides o altres, augmentar o no les càrregues impositives de les rendes més altes, són alternatives que revelen quins són els principis i els valors que mouen els governs.

Hi ha qui pensa que la crisi servirà de coartada per portar a terme mesures neoliberals, que el conjunt del país ho acceptarà amb resignació. Qui creu això potser ha oblidat que la nostra és una societat solidària, que no es rendeix, i que no accepta la injustícia. Aquests dies, les protestes i les acampades improvisades de veïns (a Gràcia, a Horta, a Sabadell, a Molins de Rei, a Blanes, etc.) boicotejant el tancament de centres d’atenció primària i de serveis d’urgències hospitalàries, en són un exemple.

Perquè la cohesió social de Catalunya sí que perilla davant les retallades, sí que es pot trencar si es deteriora l’estat de benestar, i no pas per si un dia preguntem amb llibertat si volem o no que Catalunya esdevingui un nou estat dins la UE.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0