Chiqui Subirana

Exdirectora i secretària general de l’Escola Lliure el Sol. Coordinadora de formació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat

100_0072Tots els que coneixeu els racons diversos d’aquesta casa, i el cor de les associacions que configuren el Moviment Laic i Progressista, teniu ben clar qui és la Chiqui. Què és el que ha fet, i com s’hi ha compromès. Estem segurs que a la resta del nostre públic lector li agradarà trobar, en les paraules de la Chiqui, un revulsiu contra el desànim, contra la desesperança i contra la inacció. Una clau de volta d’un inacabable edifici en construcció, el d’una societat de persones més lliures i més capacitades per dotar la vida de condicions de dignitat i de felicitat. Tantes com puguem. Com? Doncs, entre altres coses, amb la feina per l’educació…

Què és l’Escola el Sol?

El lloc on he après més durant l’última dècada de la meva vida…  Suposo que no anava per aquí la pregunta, tot i que és una gran veritat…

A l’Escola l’anomenem el cor del Moviment Laic i Progressista, el cor pedagògic. És molt significatiu que sigui així. Quan diem que fem les coses de tot cor, és perquè ho fem amb bons sentiments. Així és també a l’Escola Lliure el Sol. Tenir la funció de fer bategar, pedagògicament parlant, el moviment laic i les seves entitats és una gran responsabilitat i és un exercici que s’ha de fer amb molta estima.

De la mateixa manera que passa amb el nostre cor, l’Escola és una porta oberta al món. És un continu anar i tornar.

L’Escola va néixer l’any 1992 per respondre a la necessitat de formar els monitors i monitores d’un grup d’esplais des d’una vessant laica i progressista. Com ha crescut aquesta criatura!!!! El passat any 2010 s’ha format a més de 2.000 persones amb aquesta mateixa base ideològica, però amb una aposta, si és possible, molt més ambiciosa: mantenir i millorar constantment la formació dels monitors i monitores, caps d’agrupament, dinamitzadors i dinamitzadores dels casals de joves, socis i sòcies d’Ateneus, treballadors i treballadores de les entitats…

A l’Escola també li agrada sentir-se estimada, i rep amb gratitud infinitat de demostracions que la fan gaudir. Alguns exemples són la incorporació contínua de persones que volen formar-se com a formadors i passar a integrar el Claustre.

Bé, no cal que doni més raons per argumentar per què és el lloc on he après més, oi?

Com s’arriba a configurar un model de formació per a responsables de grups de lleure?

Imagen 086L’han fet ells i elles. Els dirigents i voluntaris de les entitats de base associativa. En el seu inici ja va ser una demanda que va sorgir d’un petit grup d’esplais que es consideraven laics.
Hem de pensar que, en aquests moments, l’Escola respon també a diferents mètodes de treball.
L’Escola ho contempla, ho fa a partir de diferents eines: un Patronat amb representació de totes les entitats associatives, la Comissió Pedagògica amb representació de totes les entitats de l’MLP, l’elaboració d’un Pla Estratègic conjunt, la coordinació periòdica amb cadascuna de les entitats, i una gran voluntat i interès perquè l’Escola i la seva formació siguin l’essència de la millora contínua de totes elles.

L’Escola ofereix un model pedagògic concret?  En què es basa?

Partim d’un model basat en l’adaptació a les necessitats de les entitats i dels seus membres. Un model que pretén crear un context de formació en permanent construcció, per tal de permetre aquesta adaptació.

Quina relació hi ha amb els moviments de renovació pedagògica? I amb Rosa Sensat?

L’Escola està convidada i participa activament en el Consell de Formació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat des de fa 4 anys. Això ens ha apropat als Moviments de Renovació Pedagògica i a la possibilitat d’intercanviar tots aquells aspectes pedagògics en què ambdues entitats tenim la mirada posada.

El que la renovació pedagògica pot fer per l’Escola Lliure el Sol, i en definitiva per totes les entitats de l’MLP, és del tot incalculable. Només cal anomenar alguns aspectes per veure’n la grandària: molts anys de reflexió, d’aprofundiment en allò que ens han volgut anar deixant els que tots plegats considerem els nostres referents pedagògics, de treball diari amb els infants i joves en els diferents projectes educatius -escoles bressol, escoles de primària i de secundària, formació del professorat…-  I no podem oblidar la quantitat d’escoles d’estiu esprement aquells que consideren que fer de mestre és un ofici en el que cal treballar-hi cada dia, per millorar les eines que assegurin el desenvolupament integral de l’infant, dels educadors i educadores, de la comunitat i, en definitiva, de la nostra societat.

Com arribes tu mateixa a aquest món?

Per casualitat? Perquè algú, un dia determinat, pensa en mi? Perquè la intuïció té un pes important en la meva trajectòria vital? Perquè passava “por allí”?

He estat vinculada al món educatiu des de molt jove. Als 14 anys feia d’ajudant de monitora de l’esplai de la meva germana petita. Dels 19 als 30 anys vaig treballar d’educadora social en diferents projectes: els que ara es diuen CRAE (Centre Residencial d’Atenció Educativa –centres de menors tutelats per la Generalitat), en centres d’integració sòcio-laborals  (recolzament a joves entre 16 i 25 anys que provenen de centres tutelats o de centres penitenciaris), en projectes PIRMI (projectes amb adults de 25 a 65 anys que reben un recolzament econòmic).

Però, en realitat, l’arribada a l’MLP va ser l’any 1999, a través d’un company de facultat (durant els últims mesos de la diplomatura d’educació social) que pertany a l’Associació de Joves La Rotllana (Salva Periago)… Va pensar en mi, perquè no tenia feina, en un moment que Esplac oferia una plaça d’administrativa. L’hi he agraït i l’hi agrairé infinitat de vegades. Ha resultat ser molt més que un oferiment de feina.

Quina experiència t’ha resultat més significativa en el teu pas pel moviment laic i progressista?

Tot i les pors, inseguretats i començaments difícils, destaco com a experiència més significativa la possibilitat d’exercir com a secretària general. No n’he estat sempre conscient, però, ara, puc notificar que ha estat així. M’ha fet exercitar aspectes personals i professionals que d’una altra manera no hagués pogut desenvolupar. I, sobretot, m’ha permès una valoració final de gaudi i creixement personal que sempre recordaré amb gratitud.

I la més gratificant?

Aprendre, sens dubte. La possibilitat d’aprendre de cada projecte que passava per les meves mans, de cada persona que formava part d’aquell projecte i dels que hi eren al costat.

I la més decebedora?

La impotència davant de dificultats que implicaven el patiment de persones a les que no he estat capaç d’ajudar.

Alguna anècdota especialment impactant?

Tremolava… tot preparat, un grapat de documents preparats amb mimo i molta dedicació, un llistat de somnis maquetats per a l’ocasió, i tot i així tremolava! (i molt!)…

foto cara chiquiTothom escoltava, i jo, mentrestant, pensant: “quin rotllo els hi estic fotent  …. si us plau que algú digui alguna cosa per calmar aquests nervis, o que simplement pugui parar per fer un glopet d’aigua o, millor, que em facin desaparèixer…” Però no, tots allà, mirant-me (bé, això creia jo), fins i tot feien cara d’interessats, i la “guinda” final: aplaudeixen. Socors, em volia fondre… Era un bon símptoma –ho sé-… Però, tot i que ara ho recordo com un recolzament d’allò més bèstia, i que va ser un dels elements que em va ajudar a pensar que podia realment ser una peça de l’engranatge de l’escola, en aquell moment només tenia ganes que acabés, fer com si no anés amb mi, el meu cos no podia afegir més emocions a les que ja feia estona, de fet unes quantes hores, que intentava anar absorbint com podia.

S’aprèn alguna cosa que puguis transmetre als teus fills? –la Chiqui en té dos…-

Tot, els hi vull transmetre tot. S’entén que tot allò que he après, per tant tot allò positiu i significatiu. Aniré a poc a poc, això sí. I procuraré deixar que ho vagin experimentant ells. M’agrada pensar (tot i no saber si en seré capaç) que és la manera. Facilitar-los la possibilitat de participar de l’experiència d’anar a l’esplai, és una d’elles. Apropar-los a experiències i persones que tenen a veure amb allò que, a mi, m’ha fet créixer, podria ser una altra.

He après a desitjar compartir sincerament, a voler el millor per a mi i per als altres, a tornar a valorar aspectes del treball en grup que havia permès que m’arrabassessin, a creure que, junts, sumem, a voler rectificar-me i, conseqüentment, voler trobar-me els errors.

I el teu pas a Rosa Sensat? El vius com una experiència professional, com un canvi personal, com un aprofundiment, com una oxigenació, com un repte, com una millora de condicions…?

El visc com una enorme oportunitat, com la possibilitat de continuar aquest camí que he volgut assumir com un trajecte on no es veu el final. Evidentment, em suposa un gran repte. Estic envoltada de persones sàvies, molt interessants, compromeses i amb ganes de deixar-me aprendre. Em motiva encara més.

Com veus el futur dels centres de formació en el lleure?

Es tendeix a barrejar la formació relacionada amb l’educació en el lleure del sectors de serveis, amb l’educació en el lleure que s’organitza, desenvolupa i lluita des de grups de persones voluntàries.

Hagués estat més gratificant que les administracions corresponents haguessin permès fer un dibuix de futur, en relació a les pautes de regulació i disseny de la formació, en què l’associacionisme pogués veure reconegut l’espai que ocupa en la nostra comunitat, en els nostres barris i en els nostres municipis.

Un llibre? Una pel•lícula? Una cançó?

Difícil exercici de reducció…
Sobretot, aquells que fan emergir amb notes, lletres, escenes, allò que penso, que em preocupa, que m’ajuda a matisar o expressar allò que desitjo o que vull transmetre, allò que un dia va passar i que no vull oblidar o no em vull permetre oblidar.
Una cançó de Paco Ibáñez, sobre un poema de José Agustín Goytisolo, “Palabras para Julia”… De Tracy Chapman, “The promise”; de Susan Vega, “Luka”; de Lluís Llach, “A cara o creu”; de Jaume Sisa, “Qualsevol nit pot sortir el sol”; de Manel, “Aniversari” ….
Per llegir durant l’estiu: Leviatan, de Paul Auster; El clan del oso cavernario, de Jean M. Auel. L’Ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón…
Per anar llegint i aprenent durant els trajectes de metro o tren, les revistes d’Espai de Llibertat…
Per aprendre, llibres documentats sobre la història, i escrits de persones que aporten reflexió, respecte, idees, vides i experiències, com ara els escrits de la Marta Mata, o que em col•loquin en situació de repte contínuament i a cada frase, com la María Zambrano…
Per gaudir i aprendre a la gran pantalla… M’agraden les pel•lícules intimistes, sense extrems. I aquelles en les que millori els meus coneixements de la història i de les llibertats: De Sergio Cabrera “La Estrategia del Caracol” (1993); “Ágora”, d’Amenábar (2009)…

Què els recomanaries als nostres lectors més joves?

Què s’envoltin de gent que manifesti i demostri que volen fer millorar la seva universitat, el seu barri, la seva associació… La resta ve sol.
Tinc enveja, sana, però, en definitiva, enveja, de les persones que poden gaudir de l’ambient d’esplai, de cau, de casal de joves -d’ateneu no em permeto aquesta sensació, perquè acabaré participant-hi, segur!-. Enveja perquè vaig començar a viure tard, vaig conèixer i reconèixer aquests beneficis una mica gran (podia haver estat pitjor, ho sé!)… Per això vull viure intensament. Vull aprendre, vull xuclar allò que m’envolta de positiu, vull gaudir de la companyia d’aquells que estimo, d’aquells que m’estimen i d’aquells que m’ensenyen. Per tant, és evident que els hi diria el que diuen els grans -uff!!! m’he fet gran, doncs- aprofiteu i aprofiteu-vos entre vosaltres. Els hi explicaria, tot i que és millor tenir la possibilitat de descobrir-ho tot sol, que allò que es construeix en ambients associatius és gran, molt gran, molt més gran del que sembla des de dins.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0