La Razón a la plaça de la Concòrdia…

ESPA_2011_05-06-07-08_0062_7Diumenge cinc de juny, a la nit. Cap allà a quarts d’una…

M’acosto a la porta davant de la qual s’han col·locat alguns cartells amb les inscripcions i els lemes corresponents a la cassolada i a l’assemblea que s’han celebrat a la plaça de la Concòrdia, en el centre històric i al bell mig de l’entramat de carrers més característic de Les Corts, a Barcelona… Han passat vint dies, ja, des del quinze de maig. Ha quedat prou clara la nitidesa i la contundència d’algunes de les reivindicacions del moviment sorgit a la plaça Catalunya. D’aquest moviment que, d’entrada, a gairebé tothom li sembla oportú, representatiu del grau d’emprenyament i de desconfiança suscitats per l’escassa capacitat de comunicació dels gestors polítics de la crisi econòmica, i per les poquíssimes expectatives d’esperança que, ara com ara, pot haver-hi en l’horitzó. Per això, a moltíssima gent, tot això ens cau bé. I, a moltíssima gent, tot això li sembla prou simpàtic…

Malgrat que, darrerament, sembla que es van aclarint les conseqüències polítiques del moviment, molt vinculades a la defensa d’opcions alternatives a l’actual sistema de representació política, més que no pas vinculades a la crítica radical al sistema econòmic embogit que ha generat l’estat contemporani de desballestament de les expectatives de vida de tantíssimes persones, grups i societats. I resulta que, si el missatge s’enfoca, preferentment, envers la crítica a la representació política, més que no pas envers la crítica a un mode de producció i distribució caracteritzat per la seva profunda capacitat d’augmentar les diferències socials i afavorir l’enriquiment dels sectors financers, a base d’empobrir la resta de la societat i voler, a més, que es desmuntin algunes de les estructures de cohesió social que, fins ara, havien garantit l’accés a uns mínims de qualitat de vida –en el món occidental i a Europa especialment, òbviament-, aquests sectors financers encara ho tindran més fàcil, perquè es perdrà el poc instrument de polítiques públiques que, malgrat tot, encara hi ha.

La democràcia real no s’obtindrà fent una anàlisi més incisiva en la responsabilitat dels polítics –així, d’entrada, com si tots fossin el mateix- que fent una anàlisi rigorosa de la injustícia d’un capitalisme financer transnacional, globalitzat i desregulat. Perquè hi hagi regulació i es garanteixi la cohesió no hi ha més instrument que la política. Una política radical, agosarada i capaç d’imposar-se per damunt dels interessos dels banquers. Per això no m’agrada –i no entenc- que alguns dels participants en les assemblees de les places generin més animadversió contra “els polítics”, en bloc, que no pas contra els banquers, les multinacionals i la majoria dels grans empresaris –que manen molt més i són molt més responsables del merder- A Catalunya, per cert, tenim exemples molt recents per comprovar que no és veritat que tots siguin iguals… Però, és clar, ens podem fer la vella pregunta dels romans: qui prodest – a qui beneficia?…- De moment, hi ha més abstencionisme crític –que afecta els sectors més mobilitzats i desitjosos de canvi transformador, que no votarien (potser) opcions conservadores… És l’esquerra la que pateix l’efecte del desencís i que rep la crítica més frontal, com si les polítiques desreguladores i desballestadores de la cohesió no responguessin, precisament, a la seva feblesa, i no pas al seu desig de sotmetre’s a la concepció conservadora del mercat… Tot és ben bé a l’inrevés, perquè tan sols unes esquerres fortes, prou fortes i amb prou majoria, poden impulsar la transformació envers una democràcia real, una democràcia radical i més participativa, en la qual, la dreta –la gran beneficiada, fins ara, de la moguda- no només no ha cregut mai, sinó que sempre ha intentat desmuntar tant com ha pogut –com és històricament i contemporàniament comprovable…-

Passejant, aquell diumenge cinc de juny per la plaça de la Concòrdia de Les Corts –i insisteixo que això no pot vincular-se a cap altra plaça, que jo sàpiga, però sí a aquesta- em venien a la memòria –aquell avantatge que tenim la gent gran, abans de perdre-la…- els moviments populistes, antipolítics, molt crítics amb les fórmules de representació de la democràcia parlamentària dels anys quaranta i cinquanta a França i a Itàlia… El poujadisme –del cognom del seu inspirador principal, Pierre Poujade, un moviment fonamentat en les temences de les baixes classes mitjanes, amb capacitat política i sindical, que va comptar, entre els seus diputats, amb un tal Jean-Marie Le Pen-; i el qualunquisme –del concepte amb el qual s’autodefinia: l’uomo qualunque –l’home qualsevol- títol del seu òrgan de premsa, L’Uomo Qualunque, encapçalat per Guglielmo Giannini…

Moviments aparentment inspirats per persones que pretenien defensar “la gent normal i corrent” davant dels excessos d’alguns polítics i de les mancances del sistema de representació política… Moviments que generaven un fort corrent d’opinió antipolític, antisistema, antipartits… Que, tan preocupats com estaven per defensar “la gent normal”, van començar a derivar cap a postures de rebuig envers allò que no fos “la gent normal”, és a dir, la gran majoria de la gent de debò, dotada de característiques pròpies i diferenciadores, prou diverses, prou específiques, prou reals, prou diferents com per no poder ser ben assumides de bon grat per part de tots aquells que pretenen ser els que s’identifiquen amb “la gent normal i corrent”…
El poujadisme i el qualunquisme van esdevenir, sense problemes, moviments populistes d’extrema dreta –que sempre és altament antipolítica i contrària a les diversitats- que deien aquelles coses que ara diuen ja, obertament, l’actual alcalde de Badalona, o aquest exmilitant de Fuerza Nueva que ha fet de Vic la capital de la Catalunya xenòfoba. És a dir, la deriva cap al feixisme…

Hi vaig pensar quan em va tocar molt els dallonsis veure, allà a la plaça de la Concòrdia de Les Corts, enmig d’inscripcions tampoc no gaire suggeridores, un parell de cartellets, ben visibles, que deien així: “A 110 va a ir tu p… madre” i “Zapatero ma$ón”… Literalment. Tot d’una peça. Ho han tret de La Razón, suposo. Com és que s’admeten missatges d’extrema dreta en una mobilització “revolucionària”?

Molt emprenyat, vaig començar a pensar que potser sí, que els beneficiaris polítics del missatge antipolític –i d’algun exemple forassenyat com aquests dos- ho tindran molt fàcil. No hi ha crítica radical que no sigui política, com tot. I cal tenir ben clar a qui estàs afavorint i amb qui pots aspirar a l’aprofundiment de la democràcia en un sentit de progrés i d’alliberament. Òbviament, no amb aquests que han escrit aquells missatges d’aquell diumenge a la plaça de la Concòrdia. No amb el PP, tan descaradament!!!

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0