I després de les acampades què?

després del 15MDes del dia 15 de maig són diverses les ciutats i pobles que s’han sumat a les acampades en pro d’un sistema més equitatiu, més just, menys opressor, més participatiu i, sobretot, que prioritzi, per sobre dels privilegis capitalistes, el benestar de les persones.

I són també diverses persones les qui s’han anat sumant al moviment, sigui aportant mans o material, dedicant temps, fent cassolades o escrivint twits, posts o missatges de facebook. De fet, entre elles, un bon nombre de casaleros i casaleres estan participant d’aquest moviment.
El cas és que aquesta història ha mogut gent que abans no es movia, o bé que no ho feia de manera conjunta, i això sempre és bo.

Però també és cert que les acampades tenen limitacions. Des del meu punt de vista, són un bon tret de sortida però no una forma de lluita sostenible. A plaça Catalunya, per exemple, hem vist com cada dia a les “assemblees” hi assisteix menys gent, i hem vist, també, com cada vegada els mitjans mostren menor simpatia cap a nosaltres. Tot apunta, doncs, que això acabarà un dia o altre.

Així que, coneixedores de l’existència d’un final, jo proposo que això tingui continuïtat a partir d’altres estructures de lluita, que no impliquin traslladar la vida diària de tanta gent i que ens permetin seguir treballant.

De fet, aquesta és la tasca que moltes associacions, com els Casals, realitzen amb la seva feina quotidiana: estructures que permeten l’emancipació dels i les joves a partir de l’organització amb d’altres.

La plaça
La plaça, més enllà de ser un espai de convivència, aquests dies s’ha convertit en una àgora de reflexió i debat. Sóc de les que penso que “la plaça” no ha de ser un espai de proposta política específica, ja que el moviment 15M, si per alguna cosa es caracteritza, és perquè té la capacitat d’aglutinar moltes persones sota uns lemes generalistes. Tanmateix, també és cert que el debat sobre propostes polítiques porta a reflexions molt interessants que no hauríem de perdre.

Per tant, valdria la pena mantenir l’espai d’àgora de la plaça a partir d’una programació (no sé si de cap de setmana, diària o mensual), que ens permetés l’intercanvi, sense la necessitat d’arribar a elaborar un programa polític concret i ampli. Insisteixo, per a mi el moviment 15M no és un “partit de ciutadans”, sinó un moviment aglutinador des d’una perspectiva àmplia de l’esquerra (entesa, aquesta, com un sistema de valors i no com una opció partidista).

Un altre aspecte positiu de la plaça és l’aprenentatge convivencial. En aquest sentit, les persones que han dormit allà diverses nits comenten que han generat una vida comunitària agradable. Si bé comparteixo que aquest fet és potent (a l’esplai en dèiem aprenentatge vivencial), crec que la viabilitat del mateix passa per generar espais comunitaris als barris, que ens permetin generar relacions cooperatives (digueu-li ateneus populars, si voleu) i que ens possibilitin tenir relacions fora de la lògica opressora del mercat.

Finalment, la plaça té una darrera potencialitat: la mostra (i auto-mostra) de força. Trobar-se a la plaça amb d’altres persones sota la idea de treballar per un món millor és motivador. Ara bé, hem d’assumir que això és el mateix que anar a les manis del primer de maig: activitats d’autoconsum que ens carreguen les piles i ens animen a seguir treballant (per allò de veure que no estem soles).

Des d’aquest punt de vista, per tant, crec que la idea seria mantenir assemblees (no sé si setmanals o mensuals), a les quals hi assistíssim totes, a fi de mantenir esperit unitari i de treball conjunt, així com per poder treballar puntuals convocatòries de mobilitzacions.

La continuïtat del 15M
Si ens han d’acabar l’acampada o ha de morir desinflada, jo diria que millor l’acabem nosaltres. Al que em refereixo és que, com he dit abans, l’acampada ha estat un bon tret de sortida, però ara toca treballar en l’àmbit local, amb tota aquella gent que s’ha apropat buscant un espai de participació.

Per què no acabar l’acampada amb una gran concentració, convocant als barris posteriorment i amb una perspectiva de mobilització futura? Per què no “declarar la plaça un espai lliure de l’opressió” i eminentment participatiu, on cada cap de setmana es realitzin activitats, xerrades, documentals? Per què no assumir certa coordinació entre els barris per mantenir viva la plaça amb el debat i amb assemblees d’autoconsum i de mostra de força setmanals?

El projecte polític
N’he fet referència en anteriors punts però m’agradaria dedicar un paràgraf a això.

Les persones que estem a la plaça tenim diferents idees sobre “quina és la societat ideal”. De fet, de no ser així, no existirien diferents partits polítics, els quals no són altra cosa que associacions de persones que treballen per uns objectius comuns (la qual cosa no treu que tinguin interessos perversos). I, no ens enganyem, la plaça està plena de persones que militen en partits.

Ara bé, aquestes mateixes persones han decidit treballar des de la seva individualitat perquè aquest espai unitari funcioni, la qual cosa està molt bé i diu molt a favor d’elles.

Però no pretenguem fer del 15M un partit més, amb un programa electoral més i amb unes propostes polítiques específiques. Que ho facin els partits, si volen, o que les persones s’organitzin per muntar partits nous, si no se senten representades amb cap dels existents.

Pretendre que el moviment 15M es doti d’una proposta i una estructura orgànica assimilable a la d’un partit, des del meu punt de vista, és un error i, a més, crec que ens portarà molta frustració, per no parlar del risc existent, que cada posició política pretengui escombrar cap a casa.

Som un moviment polític, sí, però sobretot, som un espai d’ideologies polítiques diverses que compartim dues idees clares: d’una banda, que la democràcia actual ens sembla insuficient i, de l’altra, que cal combatre el sistema capitalista perquè genera desigualtats que ens semblen injustes.

Mantinguem aquest denominador i ara treballem als barris, amb aquella gent que hàgim pogut sumar. El canvi només serà si, abans, amb el treball diari, hem aconseguit canviar les persones. I això només s’aconsegueix amb hores de debat, d’organització i de preocupació per la realitat propera; en resum, hores de treball col·lectiu en l’àmbit quotidià.

Hores, que prenen forma de casals, d’associacions de veïns/es, d’assemblees de barri, de plataformes de desnonades, de comitès sindicals o de centres socials. Hores en forma de projectes que ens garanteixin la continuïtat.

Dit això, ara només resta veure què passa més enllà de les reflexions.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0