Commemorar el somni, construir la República…

construir la repúblicaSom de la matèria de la que són fets els somnis” (William Shakespeare).

I no podem basar la commemoració del somni de la República en més somnis. Commemorar, ara, i en aquest cas, vol dir identificar uns valors, significar unes actituds, emprendre unes accions.

En el somni, potser, mantenim una visió que ens diu que, d’entrada, si és que som aquí és per intentar estar-hi a gust. Per ser lliures i feliços. I és una antiga visió que ens vincula a un somni modern. El de la República. I aquest somni s’expressa per mitjà de la recerca d’alguna mesura d’ajustament de les nostres potencialitats d’acció social i política, és a dir, de construcció civil. De construcció fonamentada en valors.

El que se’n deriva, més enllà de les categories d’adjectivació, és la republicanitat en les relacions entre les persones. L’absència de dominació. És a dir, la República.

Podem identificar, probablement, de més d’una manera l’anhel de llibertat que rau en la consideració de la comunitat política com a garantia fonamental dels drets –i, com a conseqüència, del compromís amb els deures- de les persones que la integren, que la viuen, que li donen existència real i vertebració humana, molt més enllà dels tòpics o de les etiquetes de caire ideològic. Podem trobar, segurament, més d’un mot per mirar de definir l’espai públic així considerat. Podem deixar-nos seduir pels grans somnis o per l’experiència històrica. Podem inventar, també, fórmules que s’hi adiguin. Podem veure’ns reflectits en alguns trossos dels nostres propis passats. Podem provar de construir un esdevenidor més ric de possibilitats per tal que totes les persones puguin no tan sols sentir-se lliures i gaudir de les possibilitats dels drets, sinó també exercir-los amb plenitud i convertir aquestes possibilitats en realitzacions. En llibertat positiva. En acció. En projectes envers la felicitat.

Podem considerar que, d’aquesta manera, serà prou evident la consideració lògica dels deures de respecte i de ciutadania, de responsabilitat, que es mereix aquest espai polític en què ens sentim capaços de viure en llibertat per tal d’optar a la justícia i a la satisfacció.

I podem posar-hi un nom. Aquell que reflecteix la consideració del més alt honor per tots els qui van consagrar els seus millors ideals i les seves vides a la llibertat de totes i de cadascuna de les persones, reunides políticament en el mateix espai. Era la República. La República del compromís civil amb uns valors d’humanitat. Per assolir i garantir la llibertat de tots. Aquests són aquells valors de la República del catorze d’abril de 1931. Que continuem reivindicant.

Que continuem reivindicant, vuitanta anys després, perquè han tingut raó les veus de poetes com Jaime Gil de Biedma:
De todas las historias de la Historia,
La más triste es la de España…

Ineludiblement, d’aquest continuar reivindicant en surt el compromís amb una acció política que intenti garantir els elements de la dignitat en el pacte civil que ens relliga republicanament, és a dir, que ens fa sentir-nos partícips d’una casa comuna, d’una vida còmplice. Per això, no podem deixar l’economia al marge de l’acció política, al marge de la gestió civil. Com tampoc no podem deixar la normativa moral al marge de la coherència amb una ètica ciutadana veritablement autònoma. Contradir allò que, per a alguns, és l’amarga experiència d’un destí fatal vinculat a l’opressió, a la injustícia, a la precarietat, mitjançant el compromís amb una ètica política transformadora, interventora en el desig de millora de les condicions imposades per una certa concepció de la realitat. D’això, els mercats no se n’ocupen. I no n’hi ha prou amb les morals. Els valors de la República, doncs, s’expressen en la mesura de la superació d’aquests dos límits possibles, van més enllà del marcatge d’un terreny delimitat per estrictes procediments de caire econòmic i aspiren, de molt, a traspassar qualsevol visió de judici emmarcada en un o un altre sistema de codificació de tipus moral. Com afirma un dels pensadors contemporanis de la republicanitat laica, André Comte-Sponville, en aquest sentit, renunciar a la política seria moralment condemnable i econòmicament desastrós. Cosa que, d’altra banda, ha estat la causa fonamental de la crisi financera, econòmica i social que el món viu aquests darrers anys. No hi ha marge per a la republicanitat en les relacions entre les persones considerades com a ciutadans si els poders econòmics, el capitalisme financer, que s’han aprofitat tant de la manca de capacitat de la política i de l’absència de regulació, no es veuen sotmesos a regulacions públiques, ciutadanes, per tant, republicanes. En aquest sentit, tota política generadora d’intervenció, per garantir equitat social i capacitat d’accés al benestar, és republicana.

No renunciem a la política, per tant. No hi renunciem perquè, des de la llibertat, denunciem la falsedat i assumim la coherència.

La llibertat és una aspiració universal, perquè no és, òbviament, una constant en l’eix vertebrador de la realitat social i política, i en les capacitats per prendre decisions –i convertir-les en fets- en les vides de molt bona part de la humanitat. Sempre que hi ha possibilitat d’accedir a tota la informació, sempre que hi ha mitjans per adquirir una formació més o menys completa, els éssers humans aspirem a la llibertat. I no acceptem la subjecció, el sotmetiment, a cap codi imposat per cap autoritat que es fonamenti en cap mena de relació de poder, en virtut de la qual uns éssers humans s’hagin de veure dominats per altres.
La falsedat consistia a dir que la llibertat era només cosa d’uns quants. Perquè tenien més diners (i així, “votaven” més vegades), i d’uns quants que havien tingut la santíssima sort d’haver nascut –o de viure- en unes zones molt determinades del món, dotades d’especials condicions. És veritat que la Reforma, el Renaixement, la Il·lustració i l’obra -encara no completada- del procés endegat per la Revolució francesa, fan més fàcil que l’ésser humà sigui conscient del seu dret a ser lliure, sentir-se lliure i actuar com a lliure. Però no és veritat –és a dir, és fals- que en els contextos en els quals no s’han viscut aquests processos de transformació i d’obertura d’un horitzó d’emancipació, a la gent li sigui indiferent veure’s sotmesa o vinculada a relacions de dependència autoritària. La mundialització del flux d’informacions i la capacitat d’interelacionar les seves múltiples manifestacions han servit –potser és l’única cara positiva de la globalització (que en té tantes de completament pèssimes…)- per afirmar la idea que els éssers humans som iguals a tot arreu i que, a tot arreu, tenim els mateixos drets. I els mateixos deures. Malgrat les diferències d’hàbits i costums, de tradicions culturals i de cosmovisions.

La coherència és el que cal per tal d’adequar les nostres accions a les nostres característiques constitutives. La incoherència n’és el contrari. És coherent amb l’ideal de la democràcia, de la llibertat, de l’equitat social, de la igualtat d’oportunitats, afavorir els processos d’emancipació de tots els éssers humans, arreu del món. No ho és deixar de fer-ho. És indecent no fer-ho per un càlcul d’interessos aparentment comercials, o energètics. Que sempre és un càlcul curt de vista. I molt car a llarg termini.

Desmuntar la falsedat d’un hipotètic xoc de civilitzacions. Comprometre’s amb el dret a la llibertat. Ser coherents amb allò que la República ha volgut representar, vol dir, ara, donar tot el suport a la lluita per la llibertat del món àrab. Sense matisos. Sense exclusions: no ens oblidem de l’opressió de les tiranies de l’Aràbia saudí, de Kuwait, dels Emirats –per molts diners que hi hagi a Abu Dhabi o a Dubai…-

Som de la matèria de la que són fets els somnis” (William Shakespeare, La tempesta)…

Un catorze d’abril de 1931, alguns van començar a treballar per concretar aquell somni. Van treballar aquell somni, amb l’anhel i el desig de l’amor d’un horitzó per construir, de l’horitzó de tants ulls i tantes mans que s’hi posaven. I van intentar l’alegria civil de la llibertat. I el goig de pretendre l’accés de tots i de cadascun a totes les felicitats. Petites, potser. De vegades minúscules i molt incipients, potser. Però ben concretes. Era l’època en què no sempre hi havia prou mitjans per a més coses. Però sí que hi havia tota la il·lusió d’un avui millor que no pas l’ahir. Sense angúnies ni renúncies per a un possible demà. Era la plenitud de l’avui. Per viure lliures i feliços. En una aliança fraterna d’homes i dones que volien treballar plegats el somni de la vida en plenitud. Iguals i, per tant, rics de fraternitat. Per això van proclamar la República.

La República que es proclama, abans que enlloc, des de l’Ajuntament d’Eibar, cap a dos quarts de set del matí. No pas per casualitat: a les eleccions municipals del 12 d’abril, s’hi havien escollit dinou regidors, dels quals deu socialistes, vuit republicans, i un del PNV…

Cap a quarts de dues del migdia, a Barcelona, Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament, proclama també la República, la República sense adjectius…

Al voltant d’una hora més tard, Francesc Macià, des del Govern Civil, proclama la República catalana, com estat integrant de la Federació Ibèrica, afegint, literalment, una crida a la solidaritat amb tots els pobles germans d’Espanya i del món. Una crida solidària que manifestava la voluntat d’una proclamació basada en una aspiració d’integració, de cohesió, i no pas de segmentació o de fragmentació… A tenir en compte, també, avui, quan resulta evident que tan sols la cohesió i no pas l’allunyament fragmentari, poden defensar-nos de les agressions del capitalisme financer, aquest sí, veritablement transnacional…

I van proclamar la República perquè van voler desfer els privilegis vells i prendre el sentit sincer d’una realitat per a tots.

Una realitat dels treballadors de totes les classes, tal i com d’ella mateixa es deia la República, en l’article 1er de la Constitució aprovada al desembre de 1931: “Espanya és una República democràtica de treballadors de tota classe, i s’organitza en règim de llibertat i justícia…”

Sense renúncies ni sotmetiments. Al dia. Aquesta és la manera en què els individus s’autodeterminen, deixant ben clar que, per damunt de la seva lliure consciència, no hi ha res més que la volta estelada del cel, perquè cap poder, cap noció –ni tampoc cap nació- pretesament sagrats no han de tenir més incidència en l’espai públic que la voluntat pacífica, lliurement manifestada, de tots i cadascun dels ciutadans. Aquesta és la font de l’autodeterminació de les persones, pedra de toc de tot sentiment republicà que ens porta a la defensa i a la reivindicació dels drets d’accés a la formació, a la informació, a l’educació, a la cultura, a la participació, a la salut, a l’habitatge i al lleure creatiu. Que ens hi hauria de conduir i que ens hi hagués conduït si el somni no hagués estat esclafat pel malson. La República en els cors de les persones que la viuen és la garantia de l’absència de cap mena de dominació d’un individu per damunt d’un altre. L’absència, per tant, de cap mena de sotmetiment de cap persona a cap poder que no es fonamenti en el lliure acord convivencial dels conciutadans. El somni republicà és, doncs, el de la lliure determinació.

Per això es va proclamar la República. Per això honorem, avui, els nostres avis d’aquell dia. (Permeteu-me un especial i entranyable record personal, per al meu avi patern… Malgrat la mala llet que tenia…). Per això la somniem, la volem, intentem construir-la, per avui i per a demà.

Perquè som de la mateixa matèria de la que són fets els somnis, som de la República dels lliures i dels iguals. I la proclamem, de moment en els cors, com aquell dia.

ComparteixShare on Facebook35Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0