15 M, una oportunitat per a l’esquerra

ESPA_2011_05-06-07-08_0062_8El passat 15 de maig es va celebrar la manifestació que, sota el lema de “No som mercaderia en mans de polítics ni banquers” va desembocar en una acampada posterior a la plaça Catalunya, la qual, amb el temps, es va convertir en un dels símbols del moviment 15M.

Una acampada que, més enllà de ser el lloc on pernoctaven unes quantes persones, era un espai on discutir, organitzar-se, compartir problemes i prendre decisions. Ni més ni menys que un espai associatiu i de col·lectivitat, que va fer veure a moltes persones que amb amics/amigues la vida és més fàcil o, el que és el mateix, que associar-nos ens fa més fortes.

El cas és que, des del punt de vista de l’aprenentatge ciutadà, el 15M va jugar (i juga encara), el paper que fa uns anys havien jugat les mal anomenades associacions “tradicionals”, com les associacions de veïns/es, els sindicats, els partits o els esplais. És a dir, el 15M va ensenyar a participar de la vida pública.

Tanmateix, sembla que hi ha un interès a fer creure que el 15M i l’associacionisme d’esquerres clàssic són projectes antagònics o incompatibles; un interès a dir que l’enemistat és fruit del binomi organització-estructura “líquida” (utilitzant aquí el sentit que li dóna Bauman), en comptes de situar el conflicte en el binomi capitalisme-anticapitalisme, que és el que denuncia aquest moviment.

I sembla, també, que aquest interès a posar de manifest un conflicte irrellevant ha tingut els seus efectes tant sobre l’esquerra tradicional, com sobre el 15M.

En el primer dels casos, per una qüestió d’egos i de capitalitat de les paraules. Part de l’esquerra tradicional, gelosa de ser la portaveu de la igualtat i la justícia, no ha assumit gens bé que altres, sota un paraigües confús, s’autoanomenessin més justos o més d’esquerres que ella.

En el segon, per una fòbia a les sigles, fruit del bombardeig informatiu que ens ha explicat que el sindicalisme està al mateix equip que el mercat i que demanar subvencions és vendre’s al capital.

Sigui com sigui, el cas és que comptem amb una certa dificultat a l’hora de conciliar les dues tradicions, perquè ens hem cregut massa als mitjans.

Avui necessitem la liquidesa del 15M per sumar, per mobilitzar, per demostrar experiències alternatives de vida, per convidar… En el fons, per ser la cara visible o la porta d’entrada de l’esquerra. I avui també necessitem l’estabilitat, el compromís a llarg termini i l’experiència de l’esquerra tradicional per garantir que les reflexions sorgides de l’espontaneïtat més immediata (pròpia del 15M), ens portin al pensament abstracte, complex i racional.

Ara entrem en una segona etapa del moviment en què tot això és viable. Entrem a l’etapa dels barris i de l’organització local, a través de la qual caldrà veure, a partir del setembre, com casem els anys d’història de cada entitat i la impaciència, pròpia dels qui es pensen que o ara o mai, i que també són 15M.

Les assemblees d’indignades de barri hauran de pensar com es relacionen amb el moviment veïnal i, aquest, com manté la representativitat davant d’una assemblea que diu ser la veu dels interessos populars. Els esplais hauran de pensar, quan impulsin coordinadores infantils, com s’expliquen el moviment i aquest haurà de pensar quina és la seva aposta per l’associacionisme educatiu.

Això sí, sense perdre de vista que l’enemic és comú i que això és una oportunitat. I que els valors de l’esquerra no tenen propietaris, és clar.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0