La rivoluzione liberale de Gobetti i l’Espanya de Primo de Rivera

ESPA_2011_01-02-03-04_0061_4En un agut article publicat al número 3 d’Espai de llibertat, Santiago Castellà recordava que el liberalisme és un concepte polític que les forces d’esquerres han injustament regalat a la dreta.1 No és d’estranyar, doncs, que aquesta l’hagi manipulat i empobrit fins a l’extrem de convertir-lo en un sinònim de llibertat absoluta i sense controls per al mercat, o dit d’una altra manera, en una eina ideològica que justifica les carnisseries socials causades pel capitalisme desregulat.

Destí curiós per a tot un ideari que vertebrà l’esquerra moderna i les seves històriques batalles en nom dels valors de la Revolució Francesa. És que no van ser liberals els carbonaris que van lluitar contra els governs de la Santa Aliança, els revolucionaris de 1848, els republicans de tot Europa i els dos “ismes” que van acabar de perfilar-se a partir de la Primera Internacional, això és, l’anarquisme i el socialisme? Encara als anys vint del segle passat, el llibertari Camillo Berneri (1897-1937) va descriure als anarquistes com als autèntics “liberals del socialisme”2, i fins i tot un marxista tan original com Antonio Gramsci (1891-1937) concebí el comunisme com una “heretgia del liberalisme”, en tant que corrent regeneradora d’un liberalisme històric que no havia sabut afrontar la “qüestió social” amb la mateixa determinació amb la qual va encarar la batalla pels drets polítics.3

Sembla evident que si l’esquerra volgués recuperar el liberalisme com a part del seu patrimoni, hauria de realitzar un exercici de filologia històrica que rescatés aquells pensadors i activistes que el van veure com una eina indispensable per al canvi social i la modificació, en un sentit progressiu, de la societat. I del que no hi ha dubte és que un lloc destacat en aquesta recuperació el tindria Piero Gobetti (1901-1926), l’intel·lectual italià del segle XX que més es va esforçar a recuperar el liberalisme en la seva real accepció i a depurar-lo d’aquelles lectures espúries que estaven minvant la seva potencialitat transformadora. Un liberalisme que, partint del fet que el feixisme havia esdevingut la principal manifestació dels mals d’Itàlia, havia de nodrir-se d’un caràcter profundament ètic per al creixement d’una nova classe dirigent capaç d’eixamplar la participació política dels ciutadans i d’afavorir la justícia social. La seva “passió llibertària” partia d’allò que ell jutjava com una “lluita de llibertat” derivada de les energies del moviment obrer i de les classes populars, a diferència de la moderació i dels tacticismes de la classe dirigent liberal.4

En aquest article volem recordar-lo a través de les consideracions que ell i el seu grup de col·laboradors van formular sobre Espanya des de les pàgines de La rivoluzione liberale (1922-1925), el projecte politicocultural amb què Gobetti va voler intervenir en la batalla de les idees i que va ser clausurat per Benito Mussolini el 1925 pel seu antifeixisme intransigent. La realitat espanyola va atreure la seva atenció després del cop d’estat dirigit pel general Miguel Primo de Rivera (1870-1930), proclamat el 13 de setembre de 1923 amb el suport del rei Alfons XIII, l’Exèrcit, l’Església i amplis sectors de la patronal i de les forces de dreta i que va portar a la creació d’un “Directori” militar que governaria el país amb mà dura.5 Es tractava, doncs, d’un esdeveniment que presentava assonàncies amb el procés de consolidació del feixisme italià i que La rivoluzione liberale va voler analitzar per explicar-lo als seus lectors.

Per això, Gobetti va enviar el seu amic Giovanni Ansaldo perquè redactés unes “variacions sobre una excursió a Espanya” en les quals reflectís les seves impressions sobre la situació política, però també sobre alguns costums de la “pell de brau”. Notes que va iniciar el 18 de setembre de 1923 amb la seva arribada a Barcelona, una ciutat que havia estat escenari d’una dura pugna entre els llibertaris i republicans i els conservadors, com suggeria el monument a Cristòfor Colom, els baix relleus del qual -dedicats «a molts cardenals, a molts senyors, a molts reis cristians i a cacics indians»6- havien estat arrencats per activistes del moviment obrer com a resposta a les repressions governamentals. Eren els últims rastres d’una conflictivitat avortada pels militars, i ara el corresponsal gobettià advertia que el poble, majoritàriament, havia acceptat el pronunciament sense sobresalts i sense tenir una clara consciència d’estar oprimit «per una tirania militar».7 Aquesta era la raó per la qual Primo de Rivera es mostrava sempre tan rialler a les fotos de circumstàncies i que odiés emprar els termes “força”, “cop d’estat” i similars en les seves proclames. I, tanmateix, aquella era la realitat, com molt bé mostrava la guerra colonial al Marroc que el general estava disposat a vèncer per tots els mitjans. Ansaldo va explicar la història d’un tal Farreu, un traginer d’Osca que havia estat enrolat per a la guerra i condemnat a mort per tallar-li les orelles a un presoner magrebí. Estem parlant d’un tipus de tortura molt practicada per l’exèrcit africanista i històricament tolerada pels alts comandaments, a la qual el Directori va intentar posar fi per donar una imatge més respectable d’una guerra que havia costat milers de vides. Farreu va morir preguntant-se «Per què? Per què m’afuselleu?».8 Aquestes van ser les últimes paraules d’un treballador que moria sense entendre que es podia matar però no torturar. Ningú no li havia explicat que aquest tall d’orelles era una conseqüència de la guerra, que és la forma de tortura més sistemàtica que pugui emprendre l’home. Ansaldo acabava aquesta terrible història amb sarcasme en donar compte del discurs que va pronunciar Primo des de l’Estació de França de Barcelona quan s’aprestava a anar a Madrid per consolidar una «Espanya gran i sincera; una Espanya nova».9

El sarcasme és precisament el to que domina totes les seves notes, com aquelles que explicaven l’entrevista amb l’atrabiliari líder del carlisme espanyol, Juan Vázquez de Mella, les trobades amb els partidaris d’Antonio Maura i el funcionament de la censura, qüestionada -a diferència del que passava a Itàlia- pels periodistes espanyols: «A Espanya la censura militar és una cursa de toros, en la qual el toro fa de censor. A Itàlia, la vigilància policial sobre la premsa és una cursa de vaques, en què les vaques són els periodistes».10 Encara més corrosius són els seus textos sobre els toros i la “festa nacional”, que amb el seu culte barroc a la mort i estètica rococó inspirava a molts espanyols del carrer un orgull falsament senyorial, incomprensible per a un intel·lectual com Ansaldo, tan ancorat en la cultura industrial i mercantil de la seva Gènova.11 D’això, es feia responsable a la casa reial des que Carles III (1716-1788) secundà la passió popular pels toros i legislà a favor de la festa en uns anys en «què els americans del Nord proclamen la seva independència de la Corona britànica i els francesos preparen les taules dels drets de l’home. Però aquesta és democràcia política. Més absoluts, integrals, els espanyols accionen la igualtat tauromàquica i funden la democràcia taurina».12

La dels Borbons era considerada una dinastia que històricament havia mantingut una política de vol gallinaci, antiil·lustrada, sempre propensa a l’acord i al compromís amb els estaments militars, eclesiàstics i empresarials, com és el cas d’Alfons XIII (1886-1941), qui no va dubtar d’aprovar el cop de 1923 per tal de consolidar el tron. En aquest sentit, el retrat que li va dedicar la revista en ocasió d’un viatge seu al Vaticà és demolidor. Aquell rei, amant de les mundanitats i dels «bells braços de les belles actrius», no podia dissimular que el seu orgullós catolicisme només era un «instrumentum regni» per rebre la benedicció del Papa per preservar la «suprema unitat de la mare Espanya» i obtenir d’ell l’encàrrec de representar al «Món Americà»: «Per boca del seu rei, Espanya no és una nació fidel que se sent part de la Catolicitat i que accepta i invoca la lliçó emanada de la paraula del Vicari, sinó aquella que crea la seva glòria dels miracles de la Verge i dels espasmes de les Santes i que aspira a noves Croades per la set, mai no sadollada, d’honors terrestres…».13

L’al·lusió a l’obsessió d’Alfons XIII per la “suprema unitat de la mare Espanya” tenia tota la intencionalitat del món. La rivoluzione liberale va ser una de les escasses veus que a la Itàlia de després de la Primera Guerra Mundial va advocar per un federalisme que, seguint el model propugnat pel polític milanès Carlo Cattaneo (1801-1869), construís un tipus d’Estat oposat al centralista que va sortir del procés de reunificació estatal anomenat Risorgimento; només una ordenació jurídica que ressaltés les diferències i les riqueses culturals dels seus pobles i la seva capacitat per autogovernar-se crearia una unió basada en la participació voluntària de tots els ciutadans en un projecte autènticament comú i veritablement “italià”.14 És en virtut d’aquestes conviccions que la revista va dedicar sempre una gran atenció als moviments autonomistes i nacionalistes europeus de l’època com els de Sardenya, Còrsega, Flandes i de les poblacions del vell imperi austrohongarès, i és per això que no podia faltar la mirada cap a un catalanisme polític que es trobava en un moment de reflux per l’acció repressiva del Directori. Com es va afirmar en una nota que donava notícia de la traducció italiana de La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba realitzada el 1924 per Cesare Giardini, el catalanisme venia considerat com «un moviment que els italians no poden ignorar».15 Però va ser Edoardo Persico qui va explicar als lectors la realitat política de Catalunya abans del cop en un article en què es desglossaven la trajectòria i els resultats de la Mancomunitat, l’acció desplegada pels partits nacionalistes i republicans, el moviment de la CNT i les pugnes amb aquell govern de Madrid que mai no va poder establir al Principat una sòlida xarxa de consens polític: «Els partits espanyols es reduïen a la Unió Monàrquica Nacional, als nobles, als arribistes, als industrials ambiciosos i a aquells pocs centenars d’immigrants que eren els republicans unitaris del senyor Lerroux, una trista figura que mereixeria alguna invectiva de sabor aristofànic».16 L’encaix de Catalunya amb Espanya no estava resolt i de poc servia el pronunciament militar. En realitat, la “qüestió catalana”, entesa com a plet polític organitzat, enfonsava les seves arrels en una sèrie de factors de llarg període, el primer dels quals era el diferent tipus de desenvolupament econòmic que va experimentar la Catalunya vuitcentista respecte a una Espanya hegemonitzada pel lobby agrari: «Sorgien els primers contrasts entre el govern agrari i els interessos de la indústria naixent, contrastos que van anar augmentant cada vegada més. La indústria s’ha desenvolupat sobretot a Catalunya. El conflicte amb els agraris ha portat la burgesia industrial catalana a la formulació de reivindicacions regionals-nacionals recolzades per una gran part de la petita burgesia. Així va sorgir la qüestió catalana».17

Com sempre en La rivoluzione liberale, l’anàlisi històrica tenia com a objectiu oferir una explicació per a la comprensió dels problemes del present.18 Sense menysprear els elements culturals que ajuden a conformar una identitat nacional, la veritable diferència entre Catalunya i Espanya raïa en els diferents ritmes que les dues van seguir per apropar-se a la modernitat del capitalisme industrial, de la formació del proletariat de fàbrica i de l’empenta d’una burgesia dinàmica que es movia amb un esperit d’iniciativa de tipus europeu. I és precisament en aquesta aproximació als “temps moderns” on havia fallat Espanya en el seu conjunt, un país que, com afirmà la revista a través del personatge volterià de Càndid, «juntament amb Rússia, va ser el més refractari als principis de la Revolució Francesa».19 Un judici desenvolupat en un altre text que partia de la constatació que «Espanya no ha conegut la Revolució democràtica contra el feudalisme»20, això és, un moviment progressiu i revolucionari com el que es va donar a França i Anglaterra i que acabés amb l’Antic Règim de forma conscient i articulada malgrat els propòsits democràtics que animaren els protagonistes de la Primera República (1873-1874), suplantada manu militari per una Restauració carca, classista, dirigida a «restablir l’ordre i consolidar el Tron; però a liberals i conservadors, poc distingibles en els programes i en els mètodes i poc donats al bé públic, van faltar aquells Cánovas del Castillo i Sagasta que els aguantaven; de manera que es van dispersar en petits grups, sense cohesió, sense principis i enfrontats per les ambicions i rivalitats dels seus cabdills. Ultra això, el caràcter més significatiu dels últims anys de la vida política espanyola va ser l’absoluta inestabilitat dels governs que es van succeir al poder i que no van resoldre aquells problemes lligats al Marroc, els autonomismes, les qüestions econòmiques, financeres i socials i, després, les vagues i els atemptats dels “pistolers” En aquesta situació caòtica, el marquès d’Estella [Primo de Rivera] va semblar a alguns polítics quadriculats un altre “Duce” providencial, un salvador de la nació i de la monarquia espanyola».21 Com diu el refrany castellà, “de aquellos polvos, estos lodos”. El primoriverisme era la conseqüència d’una política incapaç i falsament democràtica com la que es va practicar durant cinquanta anys i -ben mirat- el general de Jerez de la Frontera no era aquell “cirurgià de ferro” que s’havia proposat d’operar un sistema polític malalt22, sinó la versió més genuïna dels mals que va patir el país durant més de mig segle: caciquisme, patrioterisme passat, monarquisme clerical i militarisme. Si Gobetti i els seus companys veien en el feixisme mussolinià l’epifenomen més coherent d’un país que s’havia construït el segle XIX sense una autèntica participació popular i sobre la base d’una retòrica tan grandiloqüent com buida de continguts23, el Directori els semblava l’últim recurs per a un sistema de poder polític i econòmic que no es mantenia dempeus sense el recurs dels sabres. L’única solució per canviar la situació era una acció unitària i rupturista de les forces de progrés que ajudés a la població a conquerir la democràcia: «Tanmateix, nosaltres confiem que Espanya se salvi, que els joves salvin Espanya. Llavors, Primo de Rivera no haurà fet altra cosa que obrir el camí a l’obra del senyor Miguel de Unamuno, de Marcelino Domingo, de Pablo Iglesias».24 Domingo i Iglesias encarnaven els ideals del socialisme i del republicanisme federal que haurien de regenerar el país, mentre que Unamuno representava la intransigència envers la dictadura, la infrangible voluntat de no arribar a cap pacte amb la monarquia i els seus militars pretorians per un imperatiu de tipus moral: «Ell continua recte, per un camí que no té ombres ni descansos, sota els llamps implacables de les seves veritats que colpegen amb furor, armat d’ulls màgics que llancen els dards enverinats dels anatemes».25 En el fons, era la mateixa lluita que Gobetti i els seus companys estaven portant endavant contra l’intent de Mussolini de crear una dictadura totalitària a Itàlia, motiu pel qual admiraven la fermesa d’Unamuno a l’hora de reivindicar-se com a intel·lectual crític i mala consciència del règim.

L’últim article que La rivoluzione liberale va dedicar a Espanya fou redactat per Piero Gobetti poc abans que el govern feixista imposés el final de la revista. El jove torinès va preferir intervenir sobre els problemes que afectaven Sepharad des d’un punt de vista històric en analitzar una de les figures que més van enfortir el pensament ultramuntà ibèric: Juan Donoso Cortés, el martell d’heretges vuitcentista, de la doctrina del qual s’amararen els sectors reaccionaris del país fins al nacional-catolicisme franquista. Era una elecció encertada, en tant que defugia els debats conjunturals per anar a les fonts d’una manera de concebre el concepte d’“espanyolitat”, la noció de política i la seva relació amb la religió. En Donoso, Gobetti veia el publicista reaccionari per antonomàsia amb els seus trets característics: mandra intel·lectual disfressada d’amor a unes presumptes tradicions ancestrals, servilisme cortesà envers la casa reial, folclorisme romàntic i un catolicisme teocràtic que hauria d’imbuir tota la societat. El resultat de la barreja d’aquests elements era un còctel ideològic que feia de l’ordre jeràrquic i de la supremacia dels valors clericals el seu centre fonamental i que condemnava qualsevol tipus de moviment polític que alterés el sagrat statu quo: «[Per a Donoso] L’equilibri del món només pot basar-se en aquesta premissa de moderació i obediència. Tota idea de progrés ha de ser prohibida».26 I el llistat de les idees herètiques i execrables era molt ampli: racionalisme, il·lustració, liberalisme, socialisme, etc., corrents que Donoso titllava d’opiacis, segurament sense saber que, per aquelles dates, un pensador alemany establert a Anglaterra feia el mateix amb les seves fèrries creences. Gobetti veia en el pensament d’aquell un llegat anacrònic destinat a ser escombrat a mesura que Espanya s’apropés precisament a aquelles idees temudes. En definitiva, la seva maduresa democràtica passava pel desenvolupament de l’herència de la il·lustració i el rebuig de l’esperit inquisitorial donosià: «Cortès volia salvar de l’opi els seus pacífics espanyols; temia que l’esperit de discussió els hauria portat a discutir sobre els seus legítims sobirans. Cortès mai no va entendre que la virtut de la dinastia s’havia esgotat, i que per això començava a parlar-se de “legitimisme”, com ocorre a totes les decadències. La civilització internacional es divertia en enterrar les construccions de nacionalisme provincià. El seu somni de reacció integral, el menyspreu que vessava sobre el poble, ens semblen les confessions d’un ocàs. Però ni de l’ocàs els pobles immadurs a la llibertat es poden salvar amb prèdiques d’obscurantisme».27

Desgraciadament, aquelles “prèdiques d’obscurantisme” continuarien tenint una audiència considerable, com va demostrar el cop d’estat de Primo i, més encara, el de 1936 de Francisco Franco Bahamonde (1892-1975), que avortà el procés de renovació política emprès per la Segona República en nom d’un immobilisme socioeconòmic i d’un tradicionalisme religiós sobre els quals el general rebel construiria el seu règim dictatorial. Però tot i les seves deficiències i costats foscos, la història d’Espanya dels últims trenta anys s’ha encarregat de corroborar el corol·lari gobettià segons el qual el progrés d’un país i dels seus pobles és irreconciliable amb els desvalors practicats en el seu moment pel primoriverisme, per molt que a l’actualitat hi hagi intel·lectuals i polítics que continuïn proposant-los sota una disfressa (post)moderna. Avui com ahir, la lliçó de Gobetti i del nucli intel·lectual de La rivoluzione liberale, el seu liberalisme llibertari, laic i socialista, segueixen vius per als qui creiem que la nostra actual democràcia es pot i ha de ser millorada i per als qui aspirem a una societat tan lliure, culta i socialment avançada com sigui possible, en línia amb els ideals de Llibertat, Igualtat i Fraternitat.

ComparteixShare on Facebook5Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0