Llibertats individuals: salut i drets sexuals i reproductius. Avortament

Avortament, Dret o delicte?

La Llei.-  El 2010 ha estat un any històric pel que fa a tema de l’avortament. El 24 de febrer de 2010 es va produir a l’Estat espanyol: l’ aprovació final del text de la dita nova Llei d’avortament. Era el final d’una llarga i tortuosa tramitació. Es votava una esmena a la totalitat de la llei presentada pel PP, i van ser 132 vots contra el veto, 126 a favor (PP), i 2 abstencions (CC). Quedava, per tant,  rebutjat l’intent parlamentari d’ «avortar» la Llei d’avortament.  El nou text es va publicar al BOE  (4- 3- 10) i va entrar en vigor als 4 mesos, el  5 de juliol de 2010. 

El fet.-  Fins aquí la legislació vigent al respecte era del 1985. Al marge d’aquest context jurídic les xifres d’avortaments a Espanya, segons registres oficials han estat  contundents: 112.138 IVE  (Interrupcions Voluntàries de l’Embaràs) de les quals 6.273 a menors de 18 anys (i encara 500 a menors de 15 anys) el 2007. El 2008 puja un 3,27 % a 115.812, i 10.221 menors entre 15 i 18 anys. Una realitat incontrovertible i d’un impacte que liquida qualsevol tractament superficial o negacionista del fenomen social que suposen els embarassos no desitjats i les seves conseqüències.

Però, a més de la descripció, sostinguda amb abundant hemeroteca i bibliografia, cal aturar-se en algunes reflexions pertinents:

1. En quina mesura ha pogut afectar a la laïcitat, positiva o negativament, els diferents aspectes que es regulen a la nova llei de reproducció sexual?

Es pot constatar una sostinguda evolució del “clima sociològic”, de l’estat d’opinió pública, en el sentit d’una progressiva impregnació de valors de laïcitat. Una certa pèrdua d’autoritat imperativa nacional-catòlica, una racionalització dels capteniments. Assistim a uns canvis en la línia d’una major instal·lació sociopolítica de caire progressista del fenomen (que caldrà veure si conjuntural o irreversible i consolidada ). Apareixen una sèrie d’ aportacions de gran rigor des de la bioètica, i la credibilitat científica: Anem passant de la controvèrsia pretesament erudita al voltant de la determinació del moment exacte en què un embrió ha de ser considerat “vida humana sobirana” (el famós “nasciturus”), al debat de la realitat complexa i multidisciplinària que és  l’embaràs no- desitjat, i la seva interrupció. De fet disposem d’aportacions acadèmiques molt valuoses que afirmen que:  El moment en què pot considerar-se humà un ésser no pot establir-se mitjançant criteris solament científics; el coneixement científic pot aclarir característiques funcionals determinades, però no pot afirmar o negar si aquestes característiques confereixen a l’embrió la condició de ser humà, tal com s’aplica als individus desenvolupats de l’espècie humana. Això entra en l’àmbit de les creences personals, ideològiques o religioses.

La nova llei representa globalment un avenç d’importància en l’exercici del dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos. Un aspecte que considero molt rellevant és la garantia que ofereix sobre qüestions com la formació professional mèdica i cívica, i l’educació sexual.

Encara aquell text legal va haver de superar noves traves parlamentàries. El 30 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit una al·legació d’inconstitucionalitat del Partit Popular, que finalment va rebutjar amb data 14 de juliol.

Tanmateix, encara resten aspectes discutibles, quan no restrictius o manifestament millorables.  En veurem alguns (sempre al meu parer), però en definitiva el nucli central i polèmic serà el mateix fet de no haver assolit  “treure l’avortament del codi penal”. Paradoxal que les penes previstes per a castigar els professionals que delinqueixin fins i tot s’incrementen respecte de l’ anterior marc legal i passen de 3 a 6 anys de presó i a 9 d’inhabilitació professional.

Fora de la llei, la situació ha experimentat també canvis substancials. Un de determinant: la millora quantitativa (tot i que encara no suficient!) i qualitativa de l’ús del preservatiu. Fins arribar a unes primeres i tímides reflexions del Papat en el sentit de considerar des de la doctrina catòlica certs casos excepcionals que “justificarien” el seu ús (casos per cert molt particulars, discutibles i amb un rerefons reductiu de profilaxis “venèria”). S’ha arribat a una general ridiculització d’afirmacions acientífiques i esperpèntiques com ara la “porositat” del làtex del condó que permetria el pas infectant de “diminuts” virus com el VIH! Cal saludar campanyes decisives i sòlides des de la vessant de Salut Pública i de l’atenció assistencial i primària sobre la necessitat i eficàcia de l’ús del preservatiu tant en la seva funció profilàctica de prevenció de contagis (Sida i MTS[1]) com anticonceptiva.

2. En quina mesura el debat públic que s’ha creat al voltant ha tingut en compte els aspectes que es tenen en compte des d’una visió laica?

Tot i la molt evident millora de valors d’emancipació i laïcitat, se segueix obviant en la base argumental quelcom que cal destacar:  NO s’està preconitzant, ni promocionant l’avortament (perquè sovint acabaria semblant que s’obligués a avortar per llei). L’aspiració final hauria de ser la despenalització (absoluta) de l’avortament i la seva consideració com el que és: una intervenció sanitària dins el sistema nacional de salut, i per tant amb cobertura i accés universal i sense penalitzacions co-re-pagadores, ni expulsió a la xarxa mercantil o privada.

Una ullada a nous elements paral·lels d’importància creixent …

Píndola de l’endemà, i el seu accés des de la xarxa d’atenció primària i la farmàcia sense prescripció obligatòria. Aquest mètode avortiu d’emergència (que no pas anticonceptiu) ha anat guanyant predicament a partir de l’accessibilitat via serveis d’assistència primària o d’urgències, com d’oficines de farmàcia (Decret de 28 -09-09). Catalunya, que va ser pionera en reivindicar aquest tractament a l’abast de les necessitats, ha esdevingut paradoxalment més retrògrada amb la promulgació d’una normativa que posa en mans del dispensador farmacèutic el criteri subjectiu d’avaluació d’una requerida “maduresa” per part de la sol·licitant quan és adolescent. També per la no assumpció del seu cost, i per tant uns obstacles que a la fi poden retardar-ne l’ús, i definitivament la seva eficàcia que és molt alta (95 %) en les primeres 24 hores.

–  Píndola abortiva RU -486. Estem parlant d’una nova opció d’IVE farmacològica, d’alta seguretat, economia i eficiència. I per tant d’una alternativa poc intervencionista i de fàcil pràctica. A Catalunya tot just s’ha començat a distribuir des de l’atenció primària, en 60 casos a febrer de 2011.

Finançament públic versus privat. Tot i que la llei el preveu com a norma, les diferents Comunitats Autònomes en fan un desplegament diferenciat i així apareixen propostes co-re-pagadores amb aportacions “complementàries” per part de la usuària que suposen un atac a l’equitat i universalitat de l’exercici del dret. De fet un 90 % d’IVE (Interrupció Voluntària de l’Embaràs) s’estan produint a centres concertats o privats, encara que un 50% amb subvencions públiques. A Catalunya la pacient ha d’abonar anticipadament el cost amb la posterior aportació, i en poc mesos s’ha passat del 24% al 55% amb finançament públic.

Confidencialitat de la dona. Malgrat la normativa que preveu garanties de confidencialitat hi ha situacions on aquesta no es respecta i apareixen dades públiques de les usuàries del servei. Així s’ha donat a Múrcia, amb un cas de repercussions legals en curs.

Objecció de consciència sanitària, per part  dels professionals. Aquest ha esdevingut un terreny bàsic en tot aquest debat. Metges i col·lectius, fins i tot serveis i centres sanitaris fan ús del “dret” d’oposició de consciència, per negar-se a la pràctica d’IVE. En algunes realitats territorials això representa, a la pràctica, la impossibilitat material de l’avortament. Tan conflictiu ha resultat el tema que ha obligat fins i tot a la promulgació de normatives reguladores de la dita “objecció” en el sentit del que recollia el Manifest de Sevilla de 5 de novembre  2010 sobre ètica i deontologia mèdica quan parla d’una objecció sempre “individual”, no de centre,  i que no acabi impedint l’exercici del dret.

3. Quin pes han tingut les manifestacions socials, a favor i en contra, en la redacció d’aquesta llei?

La situació és força diversa en el territori espanyol, en funció de cada govern autonòmic. Així podem trobar comunitats com Navarra on NO es practiquen IVE (s’envien fora), o Balears o Astúries on s’atenen de forma eficient i pública. L’altre determinant és sovint la titularitat del centre sanitari. A Catalunya hospitals com St. Pau de Barcelona o el General de Granollers, amb presència religiosa, han estat reticents a la pràctica.

Aportacions del món científic: Va ser força important que en plena lluita ideològica de la jerarquia eclesiàstica contra el dret de les dones, un grup de persones que es dediquen a la ciència presentessin un Manifest denunciant les interferències religioses en el període de deliberació per l’apropiació que en feien, de la ciència, legitimant opcions sectàries o partidàries. El Manifest dels científics deia  textualment que “Amb base a les dades científiques disponibles sobre les etapes del desenvolupament embrionari,… la interpretació del qual i difusió han d’estar exemptes d’influències ideològiques o creences religioses. Per això, denunciem el reiterat ús del terme “científic” en referir-se a opinions sobre les quals ni la Genètica, ni la Biologia Cel·lular ni l’Embriologia tenen arguments decisoris. Els científics, com la resta dels ciutadans, tenim la llibertat d’adoptar en funció de les nostres idees i creences, actituds o postures personals però considerem important evitar que es confongui la societat, contaminant problemes de caràcter social, i per tant de convivència, amb arguments als quals la Ciència no atorga legitimitat.”

I altres elements:

– Crispació i radicalització de sectors ultraconservadors i nacional-catòlics integristes, així com d’altres esglésies sectàries i fonamentalistes. Ha estat el veritable moll de les concentracions massives a Madrid (29/3/09 i 17/10/10) de signe polític com religiós. El discurs ha arribat a casos extrems com el del Bisbe de Granada que proposa excomunicar tots els diputats i diputades que van votar a favor de la llei (fent excepció del Rei que la va signar “per motius del càrrec”).

Mobilitzacions del moviment feminista i de drets humans, junt amb organitzacions i forces polítiques de l’espectre de les esquerres i de posicions alternatives i/o crítiques amb el sistema. Vinculació del dret a disposar del propi cos, i per tant a l’avortament, com un element de reivindicació social i feminista,  antipatriarcal de lluita per les condicions de vida i treball de la dona (diades del 8 de març, per exemple). Adscripció i treball de la xarxa reivindicadora d’equitat des d’associacions gais/lesbianes/transsexuals i dins un procés sostingut de “normalització” i acceptació social coherent (i fugint d’allò patològic o l’exclusió social) de la legitimitat de les diverses orientacions sexuals.

– Posicionament cada cop més clar i explícit als programes electorals i compromisos de govern dels partits polítics no confessionals, més progressistes i d’esquerres. Suport d’agents socials i en especial dels sindicats de classe amb decidides estructures i programes específics.

Agitació sociopolítica permanent, de conreu electoral sobretot per part de les dretes amb suport explícit de la jerarquia eclesiàstica. Hem vist diferències territorials i culturals dins l’Estat amb aquest rerefons. Constatar un manteniment conceptual de l’avortament com quelcom d’erroni, pecaminós, de “desviament”, amb expressions tan il·lustratives com els 3 dies de reflexió prèvia (de penediment?) a què obliga la norma, o el polèmic informe i consulta a pares o tutors en el cas de menors de 16 i 17 anys.

Instruments d’intervenció: Universitats de filiació religiosa (Navarra, Deusto), entitats docents d’adscripció ideològica,  associacions  mèdic-corporatives, organitzacions religioses i parareligioses, mitjans de comunicació de la xarxa eclesiàstica i la conferència episcopal (cadena COPE!), bel·ligerància extrema en debats mediàtics… Gairebé no trobarem cap entitat ni instrument social que sigui “neutral” en el tema.

I és que no existeix la neutralitat en la concepció i la pràctica de valors i objectius morals i ètics. Més enllà de la seva inevitable impregnació política o tècnica, som davant un tema ineludiblement ideològic i social, i és just i necessari assenyalar-ho i intervenir-hi des de la participació honesta, plural i democràtica, … i per tant des de la LAÏCITAT! 

Salut!



[1] MTS: Malalties de Transmissió Sexual

 

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2011.
Barcelona, febrer 2011.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0