L’actualització de la protecció de la llibertat de consciència a Espanya

El Partit Socialista es va presentar a les darreres eleccions generals amb la proposta de modificar la Llei orgànica de llibertat religiosa en el seu programa electoral. Textualment proposaven el següent: “El PSOE promourà, transcorreguts trenta anys de vigència de la Llei orgànica de llibertat religiosa, una reflexió orientada, si s’escau, i amb ampli consens, a valorar la possible modificació d’aquells aspectes de la norma per a la millor garantia de la llibertat i el pluralisme religiós en l’Espanya del futur, així com de la aconfessionalitat i laïcitat de l’Estat i la no discriminació per raó de creences, d’acord amb els valors i principis constitucionals.”

Si es tracta doncs, d’un dels temes nuclears de l’Informe Ferrer i Guàrdia, Anuari de la laïcitat a Espanya convé dedicar-hi especial atenció, vista la transcendència que pogués arribar a tenir en cas de dur-se a terme.

Aquest article no pot sostreure’s a comentar i analitzar la funció que en la societat espanyola actual exerceix la legislació vigent, l’actual Llei orgànica de llibertat religiosa (LOLR), i per recordar les condicions socials i polítiques d’Espanya en el moment de la seva aprovació.

Considerem convenient fer també un aclariment sobre la llibertat de consciència i la llibertat religiosa abans d’abordar el contingut de l’articulat de la LOLR vigent. I un cop arribats a aquest punt, podrem desenvolupar els arguments que ens porten a pensar que una Llei orgànica de llibertat de consciència no pot basar-se en el mateix model que l’actual LOLR però afegint-hi simplement a les altres opcions de consciència no religiosa que queden excloses de la Llei vigent, ja que en certa manera està feta a conveniència de la institució majoritària en el moment de la seva elaboració.

En aquest punt tractarem de mostrar la dificultat real que té al nostre país legislar sobre la llibertat de consciència des d’una voluntat d’avançar cap a un model laic de relacions entre l’Estat i les diferents opcions de consciència, confessions religioses incloses.

No podem abordar, tampoc, el tema sense valorar el model que, per les notícies que han anat apareixent durant l’any 2010 i fins i tot abans, semblava que anava a desenvolupar el projecte de llei que estava elaborant el Ministeri de Justícia.

Com totes aquestes notícies parteixen de filtracions i no hi ha filtracions desinteressades, no haurà de prendre’s aquest apartat més que com l’anàlisi de les derives a les quals semblava que podria portar el suposat model al voltant del qual girava el debat que ha anat apareixent en els mitjans de comunicació durant tots aquests mesos.

Finalment reproduirem unes aportacions en forma de propostes, que ja vam publicar en el monogràfic sobre llibertat de consciència del número 58 de la revista Espai de Llibertat de la Fundació Ferrer i Guàrdia.

Una proposta frustrada de canvi

Quan se celebren les últimes eleccions generals, el 2008, la situació econòmica del país no s’assemblava en absolut a l’actual i no entrava en els plans del Partit Socialista, i probablement de gairebé ningú a Espanya, que l’economia centrés gairebé la totalitat de l’atenció política del país i del seu Govern durant aquesta legislatura.

Comencem l’any 2010 encara amb alguna notícia que anunciava la imminència del canvi de la LOLR, amb algunes retallades sobre el possible contingut de la modificació, però a diferència del que va esdevenir-se l’any 2009, a mesura que avançava el calendari anava fent-se cada vegada més evident que no hi hauria reforma legislativa en aquesta matèria. I així ha estat.

No pot fer-se una valoració simplista d’aquest últim fet. De vegades el canvi amb més bona intenció pot significar un retrocés quan les forces que tracten d’influir sobre ell es mouen en el nivell d’intensitat emocional i de poder d’influència de certes confessions religioses. En qualsevol cas, és forçós portar a col·lació que el conjunt de circumstàncies que van portar el Govern a pensar que convenia reforçar l’exercici del dret a la llibertat ideològica, religiosa i de culte -per usar l’expressió constitucional- ni ha desaparegut ni és previsible que hagi de fer-ho en el futur. Al contrari, els canvis socials i polítics que ha viscut Espanya des de 1980 i que recomanen una modificació de la forma de regular la llibertat de consciència continuen vigents i amb el pas del temps molt probablement s’accentuaran.

 

Una legislació obsoleta

L’obsolescència de l’actual legislació es deu, si més no, a la concurrència de tres canvis molt substancials en el medi social i polític espanyol durant les últimes tres dècades.

Cal recordar que l’encara vigent Llei orgànica de llibertat religiosa es va aprovar el juliol de 1980, tot just dos anys després de l’aprovació de la Constitució Espanyola, de manera que la proximitat de la dictadura nacional-catòlica i la capacitat de pressió de les forces més reaccionàries de l’antic règim es feien encara molt presents en l’esdevenir polític del país, com potser es va demostrar en l’intent de cop d’estat del 23-F, esdevingut pocs mesos després de l’aprovació de la Llei

El 1980 Espanya era un país econòmicament dèbil, emissor d’emigrants, i ningú podia imaginar que cinc anys més tard, el 1985, es faria necessari aprovar la primera llei d’estrangeria del país davant el canvi de posició d’Espanya en termes de migracions, que va passar en pocs anys de la sagnia emigratòria iniciada els anys vint, però accelerada dramàticament després del Pla d’Estabilització de 1957, a rebre un nombre progressivament creixent d’emigrants, que havia de canviar per sempre el rostre de les ciutats i dels pobles. El factor migratori incideix sobre diversos aspectes molt importants de la definició de les polítiques públiques, un dels quals és l’augment de la pluralitat religiosa del país i la seva visibilitat.

Al mateix temps no quedaria complet el panorama, si no es fes referència a la creixent secularització del país, i al paper menys determinant que la religió exerceix en la vida per un nombre cada vegada més important de ciutadans i ciutadanes espanyols.

Efectivament, avui l’Església catòlica manté intacta gran part de la seva influència política, econòmica i mediàtica en la societat espanyola i fa ús de la seva Conferència Episcopal tant com pot per intentar determinar la moral pública i la legislació del país, però la seva influència social va perdent pes, s’aprima gradualment, d’una forma lenta però sense fre. Com ha descrit amb lucidesa Salvador Pániker[1] , progressivament, la vivència de la religió s’assembla més a un cert anarquisme religiós, a la sana religió a la carta, en la qual cada persona assumeix allò que li sembla convenient de la religió, rebutjant el que li sembla superflu, dogmàtic o senzillament inconvenient, una forma de viure la transcendència que rebutja cada vegada més l’absolutesa de qualsevol valor i fins i tot la sacralització de la raó.

Els tres factors recentment descrits, combinats en el si de la complexitat d’una societat oberta, fan de la LOLR avui una llei obsoleta, poc útil per a regular una realitat social cada vegada més allunyada d’aquella Espanya de 1980, en la qual la ciutadania que per edat no va participar ni va assistir a la transició és cada vegada més nombrosa i li són molt difícils de comprendre els estranys equilibris als quals potser es van veure obligats a arribar els representants polítics de la nostra transició democràtica. Uns equilibris que, no ho oblidem, van marcar un punt de partida que volia assenyalar una direcció de progrés, fàcilment visible en el pensament del llavors president de la Conferència Episcopal catòlica, el cardenal Tarancón, avui fatalment arraconat en l’oblit per uns successors nostàlgics de l’Espanya catòlica que van patir els nostres avis.

 

Llibertat Religiosa o Llibertat de Consciència

El professor Dionisio Llamazares exposa de forma molt pedagògica que la llibertat religiosa és una part -i no el tot- del dret fonamental a la llibertat de convicció o de consciència que protegeix la Constitució Espanyola:

“El que es consagra com a dret fonamental en l’art. 16.1 i 2. és el dret de llibertat de convicció o creença en el qual s’inclou conceptualment el dret de llibertat religiosa. El Tribunal Constitucional així ho afirma palesament. ‘La llibertat ideològica, en el context democràtic governat pel principi pluralista que està basat en la tolerància i el respecte a la discrepància i a la diferència, és comprensiva de totes les opcions que suscita la vida personal i social, que no poden deixar-se reduïdes a les conviccions que es tinguin respecte al fenomen religiós i al destí últim de l’ésser humà’.

A aquesta mateixa conseqüència s’arribarà des de l’ampliació del concepte de religió que ha fet la CODHES de Nacions Unides que el nostre Tribunal ha fet seva en la seva interpretació de l’art. 18.1 de la DUDH que protegeix ‘les creences teistes, no teistes i atees, així com a no professar cap religió o creença, els termes creença o religió s’han d’entendre en sentit ampli’ “[2] .

Com acaba d’advertir l’autor citat, la necessària ampliació del concepte de religió, per incloure, per exemple el deisme que van professar molts professors de la Institució Lliure d’Ensenyament, les creences adogmàtica que compatibilitzen religió amb absència de credo, les conviccions filosòfiques basades en el lliurepensament i qualsevol altra manifestació emancipadora de l’esperit humà, està molt lluny de ser acceptada pel Ministeri de Justícia del Govern d’Espanya, ancorat, pobrament, en la revelació del Llibre. Aquesta és l’explicació que, com veurem a continuació, la LOLR només desenvolupi la protecció del dret a la llibertat de consciència religiosa, deixant sense previsió normativa la llibertat de consciència no religiosa, i en conseqüència en una situació de desequilibri clar que es podria interpretar com discriminatòria.

 Llei orgànica de llibertat religiosa 7 / 80 (LOLR)

La LOLR té vuit articles, es tracta d’una llei breu, i si consultem el Diari de sessions del Congrés dels Diputats[3]  podrem comprovar com, malgrat la seva parquedat, comporta debats molt aferrissats, amb velades i no tan velades acusacions mútues de despertar els dimonis de la Guerra Civil. D’aquesta manera podem afirmar que la llei tocava elements molt sensibles de l’ status quo del qual Espanya intentava sortir, en el qual la religió catòlica era la religió de l’Estat.

Article primer

1. L’Estat garanteix el dret fonamental a la llibertat religiosa i de culte, reconeguda en la Constitució, d’acord amb el que preveu aquesta Llei orgànica.

2. Les creences religioses no constitueixen motiu de desigualtat o discriminació davant la Llei No podran al·legar motius religiosos per impedir a ningú l’exercici de qualsevol treball o activitat o l’exercici de càrrec o funcions públiques.

3. Cap confessió tindrà caràcter estatal.

Val la pena reiterar que la Llei no pretén regular la igualtat entre les diferents opcions de consciència, garantint-la a tota la ciutadania, sinó que, només, regula la llibertat de consciència religiosa, cosa que, com ja s’ha dit, suposa la principal causa de desigualtat en el tracte jurídic que reben les opcions de consciència no religiosa. Aquesta circumstància allunya la Llei de l’efectiva aplicació del principi de laïcitat.

Article segon

1. La Llibertat Religiosa i de Culte garantida per la Constitució comprèn, amb la consegüent immunitat de coacció, el dret de tothom a:

a) Professar les creences religioses que lliurement triï o no professar-ne cap; canviar de confessió o abandonar la que tenia; manifestar lliurement les seves pròpies creences religioses o l’absència d’elles, o abstenir-se de declarar sobre elles.

b) Practicar els actes de culte i rebre assistència religiosa de la seva pròpia confessió, commemorar les seves festivitats; celebrar els seus ritus matrimonials; rebre sepultura digna, sense discriminació per motius religiosos i no ser obligat a practicar actes de culte o a rebre assistència religiosa contrària a les seves conviccions personals.

c) Rebre i impartir ensenyament i informació religiosa de tota índole, ja sigui oralment, per escrit o per qualsevol altre procediment; triar per a si, i per als menors no emancipats i incapacitats sota la seva dependència, dins i fora de l’àmbit escolar, l’educació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves conviccions.

d) Reunir o manifestar-se públicament amb fins religiosos i associar-se per desenvolupar comunitàriament les seves activitats religioses de conformitat amb l’ordenament jurídic general i el que estableix aquesta Llei orgànica.

2. Així mateix comprèn el dret de les esglésies, confessions i comunitats religioses a establir llocs de culte o de reunió amb fins religiosos, a designar i formar els seus ministres, a divulgar i propagar el seu propi credo, i a mantenir relacions amb les seves pròpies organitzacions o amb altres confessions religioses, sigui en territori nacional o a l’estranger.

3. Per a l’aplicació real i efectiva d’aquests drets els poders públics han d’adoptar les mesures necessàries per facilitar l’assistència religiosa en els establiments públics militars, hospitalaris, assistencials, penitenciaris i altres sota la seva dependència, així com la formació religiosa en centres docents públics.

L’article transcrit introdueix per primera vegada el reconeixement del dret de no professar creences religioses, encara que no fa referència a les opcions de consciència aconfessionals. D’aquesta manera, la legislació actual reconeix als ciutadans i ciutadanes d’Espanya el dret a triar lliurement opcions de consciència no religiosa, però sense fer-ne un reconeixement explícit amb total normalitat com es produeix en el dia a dia de la societat. És censurable que la llibertat de creure en conviccions diferents de les establertes, de ser heterodox, heretge, descregut, infidel, creativament agnòstic o apodícticament ateu, es vegi reduïda a una formulació negativa, en lloc d’expressar amb el mateix sentit positiu amb el qual s’incorpora en l’ordenament jurídic el dret a la creença ortodoxa en les religions establertes.

En l’apartat a) d’aquest article, al final es garanteix el dret de tota la ciutadania a abstenir-se de declarar sobre les seves creences religioses. Aquest dret és molt important, més encara tenint en compte la història d’aquest país. Cal recordar que les tropes de Franco, a mesura que anaven ocupant territoris confiscaven la documentació que els ajudés a identificar les persones del bàndol republicà per tal de determinar els objectius del que seria la repressió posterior. Les anomenades Santes Missions van recórrer els pobles d’Espanya per forçar les consciències i recuperar els desafectes, en una mena de creuada entre política i religiosa, que mereixeria passar a la història de la ignomínia.

Tot i aquest article, sembla que el redactat no és prou explícit per impedir que l’Estat pugui tenir un registre dels contribuents que estan disposats a donar suport amb el 0,7% dels seus impostos sobre la renda a una confessió religiosa determinada, l’Església catòlica. Per negació, l’Agència Tributària Estatal pot determinar les creences religioses dels contribuents que en la nostra opinió suposa vulnerar aquest article de la Llei i, també, el dret a la intimitat.

En qualsevol cas, sembla important assenyalar que davant eventuals canvis de futur en la legislació sobre llibertat de consciència es prengui nota de la necessitat d’un redactat més clar sobre aquest assumpte.

En l’apartat c) es garanteix el dret a rebre i impartir ensenyament i informació religiosa dins i fora de l’àmbit escolar, punt que no compartim pel que fa a la dimensió interna de l’escola.

L’escola és el principal lloc de socialització dels futurs ciutadans i ciutadanes. El lloc on construeixen el “nosaltres” del conjunt de la societat. On aprenen allò que compartim, a respectar la pluralitat, principi bàsic de la democràcia i a valorar la unitat en la diversitat.

L’escola ha de ser el recinte dedicat al saber i al coneixement, a la raó no sacralitzada, al cultiu de l’esperit crític, a la creació d’uns valors cívics compartits -basats en la Declaració Universal de Drets Humans- al desenvolupament de les capacitats per a l’emancipació de les persones que passen per ella.

D’aquesta manera, introduir “creences” que segreguen els uns dels altres (els que creuen dels que no, els que creuen en això dels que creuen en allò), que impedeix l’anàlisi racional dels dogmes per estar sustentats cada un en una Veritat diferent, sacralitzada i fins a cert punt per això mateix autoritària, ens sembla contradictori amb la funció que l’escola i l’educació haurien de desenvolupar en una societat que pretén fer ciutadans i ciutadanes lliures i emancipats.

En qualsevol cas els acords concordataris de l’Estat espanyol amb el Vaticà condicionen enormement, encara que per un jurista intel·ligent potser no tant com pretenen els clericals i els que excusen una acció laïcista més decidida en aquest instrument internacional periclitat, l’educació a Espanya, així com molts altres temes[4] . D’aquesta manera, no és només aquesta Llei la que hauria de modificar-se si convé en un ideal d’escola i d’educació que faci dels nens i les nenes éssers plenament emancipats i lliures de qualsevol dogma, tutela o jerarquia irracionalment imposada, ciutadans que trien lliurement les seves conviccions, com a part indissociable de la seva dignitat, del desenvolupament de la seva personalitat, sense imposicions ni manipulacions, fent de la religió -si és el camí que trien- una elecció i no una obligació.

El punt 1 d) garanteix la possibilitat de reunió, associació i manifestació pública amb fins religiosos. És important destacar que la laïcitat no pretén expulsar de l’espai públic qualsevol expressió de la religiositat de la ciutadania. La religió es viu també en comunitat i en conseqüència el culte forma part indissociable del dret a la llibertat de consciència religiosa. Així, garantir la llibertat de consciència, religiosa o no, obliga a la protecció del dret a la manifestació pública de les expressions religioses i forma part d’un projecte de societat laica.

El punt 3 obliga els poders públics a adoptar les mesures necessàries per facilitar l’assistència religiosa en determinats establiments públics, una previsió que s’ha d’entendre -des de l’element lògic- sistemàtic d’interpretació de les normes -ni com un dret de les confessions religioses ni com una potestat de les administracions públiques, sinó com un dret dels ciutadans sotmesos a limitacions per raó de l’entorn en què es troben. Segurament entre els partidaris de la laïcitat hi ha diferències de posició en aquesta matèria, però potser un punt de trobada podria ser assumir la conveniència que l’Estat pugui facilitar espais per a la introspecció, per a la pregària, en el seu sentit més ampli, o fins i tot per al culte, és clar neutres en la seva simbologia, en els establiments i situacions en què la ciutadania pugui veure confrontada amb les seves pròpies conviccions, sense tenir accés fàcil o possible als temples (hospitals, establiments penitenciaris, campanyes militars). Per descomptat, aquesta interpretació exclou la celebració d’actes oficials acolorits d’un tint religiós, com els funerals militars o qualsevol altra ocasió d’apropiació indeguda dels sentiments humans pels administradors d’una determinada fe.

Article tercer

1. L’ Exercici dels drets que dimanen de la llibertat religiosa i de culte té com a únic límit la protecció del dret dels altres a l’exercici de les seves llibertats públiques i els seus drets fonamentals, així com la salvaguarda de la seguretat, de la salut i de la moralitat pública, elements constitutius de l’ordre públic protegit per la llei en l’àmbit d’una societat democràtica.

2. Queden fora de l’àmbit de protecció d’aquesta Llei les activitats, finalitats i entitats relacionades amb l’estudi i l’experimentació dels fenòmens psíquics o parapsicològics o la difusió de valors humanístics o espiritualistes o altres fins anàlegs aliens als religiosos.

És especialment significatiu per a l’objecte d’aquest article el contingut de l’article 3.2, ja que exclou explícitament de la protecció de la Llei les opcions de consciència no religiosa basades en els valors humanistes o espiritualistes, a part d’equiparar en el mateix paràgraf la parapsicologia. Aquesta qüestió procedeix, com s’ha comentat més amunt, de l’adopció per part del legislador d’un concepte restrictiu i erroni de religió, que exclou les opcions de religió liberal i legalitza organitzacions titllades de sectàries a la resta de la Unió Europea.

Article quart

Els drets reconeguts en aquesta Llei exercits dins els límits que la mateixa assenyala seran tutelats mitjançant empara judicial davant els tribunals ordinaris i empara constitucional davant el Tribunal Constitucional en els termes que estableix la Llei orgànica.

Article cinquè

1. Les esglésies, confessions i comunitats religioses i les seves Federacions gaudiran de personalitat jurídica una vegada inscrites en el corresponent Registre públic, que es crea, a aquest efecte, al Ministeri de Justícia.

2. La inscripció s’ha de practicar en virtut de sol•licitud, acompanyada de document fefaent en el qual constin la seva fundació o establiment a Espanya, expressió dels seus fins religiosos, denominació i altres dades d’identificació, règim de funcionament i òrgans representatius, amb expressió de les seves facultats i dels requisits per a la seva vàlida designació.

3. La cancel·lació dels assentaments relatius a una determinada entitat religiosa només es pot portar a terme a petició dels seus òrgans representatius o en compliment de sentència judicial ferma.

Article sisè

1. Les esglésies, confessions i comunitats religioses inscrites tindran plena autonomia i podran establir les seves pròpies normes d’organització, règim intern i règim del seu personal. En aquestes normes, així com en les que regulen les institucions creades per aquelles per a la realització dels seus fins, poden incloure clàusules de salvaguarda de la seva identitat religiosa i caràcter propi, així com del degut respecte a les seves creences, sense perjudici del respecte dels drets i llibertats reconeguts en la Constitució, i en especial dels de llibertat, igualtat i no discriminació.

2. Les esglésies, confessions i comunitats religioses podran crear i fomentar, per a la realització dels seus fins, Fundacions i institucions d’acord amb les disposicions de l’ordenament jurídic general.

La creació d’un registre diferent al de qualsevol altre tipus d’associació per a les associacions o organitzacions religioses és un element en discussió. Hi ha qui defensa que les organitzacions religioses haurien de regir-se per la mateixa legislació que les no religioses, ja que al cap i a la fi l’única cosa que canvia és l’objecte del seu treball i això, segons argumenten, no hauria d’alterar el tractament jurídic que li dóna l’Estat.

Si això fos així, a les confessions religioses els seria d’aplicació la llei d’associacions, de manera que no estarien obligades a un funcionament intern democràtic i sense discriminacions de gènere, però sí fortament incentivades a avançar en aquest sentit, ja que aquest és l’esperit que impregna el nostre ordenament en aquesta matèria. És, si bé es mira, el que ja reclama el punt 1 de l’article 6è fent una menció a la necessitat que les normes d’organització interna no vagin en perjudici dels valors de llibertat, igualtat i no discriminació.

No sembla fàcil exigir a les confessions religioses un funcionament intern d’acord amb els valors de la democràcia. En certa manera es tractaria d’un contrasentit. Demanar-li a unes organitzacions que se sustenten en el dogma que s’organitzin de manera que garanteixin l’expressió de la pluralitat en el seu interior i la valorin com a pròpia, segurament comportaria un canvi tan substancial en les confessions religioses que qui sap si ens estalviaria esforços tan costosos -encara que apassionants- com els d’aquest anuari …

En qualsevol cas no podem deixar d’escoltar als que pensen en la inconveniència de mantenir un article d’una llei que està en tan franca contradicció amb la realitat i que no sembla que l’Estat pretengui fer-lo complir. És innecessari enumerar les contradiccions de moltes de les confessions religioses presents a casa nostra amb els valors de la no discriminació per motius de gènere … Però, sovint, la Llei té un valor pedagògic, implica una voluntat de transformació connatural en la consciència social, i pot produir efectes a llarg termini.

En qualsevol cas, sí que hauríem de distingir amb enorme claredat que el dret a la llibertat de consciència, o el dret a la llibertat religiosa en aquest cas, és un dret individual. Es tracta del dret de tota persona amb conviccions religioses a desenvolupar el seu projecte de vida lliurement, d’acord amb aquestes conviccions religioses -amb els límits de l’ordre públic i els Drets Humans -, a expressar o no aquestes conviccions, a manifestar-les públicament de manera individual o comunitària. Per a aquests efectes pot organitzar al voltant d’una entitat, el que anomenem confessió religiosa, que com a organització no és beneficiària dels drets individuals, sinó que se la suposa l’instrument que els ciutadans, individualment però junts en comunitat han creat per a exercir aquests drets.

D’aquesta forma, les relacions entre l’Estat i les confessions religioses potser haurien d’estar més condicionades pel grau d’assumpció dels drets humans i valors democràtics d’aquestes últimes. I aquest condicionament no té perquè interferir en la protecció de la llibertat de consciència religiosa o no, de tota la ciutadania.

En l’article Sisè s’atorga a les confessions religioses llibertat per regular el règim del seu personal. Aquest llibertat concedida a les confessions religioses suposa que no estan obligades a respectar la legislació laboral en el tracte amb el seu personal (bisbes, imams, pastors, monges …), el que comporta casos de desprotecció social de les persones vinculades a elles i obliga a articular excepcions en altres legislacions per pal·liar.

Article setè

1. L’Estat, tenint en compte les creences religioses en la societat espanyola, establirà, si s’escau, acords o convenis de cooperació amb les esglésies, confessions i comunitats religioses inscrites en el Registre que pel seu àmbit i nombre de creients hagin assolit notori arrelament a Espanya. En tot cas, aquests acords s’ aprovaran per llei de les Corts Generals.

2. En els acords o convenis, i respectant sempre el principi d’igualtat, es podran estendre a aquestes esglésies, confessions i comunitats els beneficis fiscals previstos en l’ordenament jurídic general per a les entitats sense ànim de lucre i altres de caràcter benèfic.

Article vuitè

Es crea en el Ministeri de Justícia una Comissió Assessora de Llibertat Religiosa composta de forma paritària i amb caràcter estable per representants de l’Administració de l’Estat, de les esglésies, confessions i comunitats religioses o federacions d’aquestes, en les quals, en tot cas, hi haurà les que tinguin arrelament notori a Espanya, i per persones de reconeguda competència, de les quals l’assessorament es consideri d’interès en les matèries relacionades amb aquesta Llei. En el si d’aquesta Comissió podrà existir una Comissió Permanent que tindrà també composició paritària.

A aquesta Comissió corresponen les funcions d’estudi, informe i proposta de totes les qüestions relatives a l’aplicació d’aquesta Llei i particularment, i amb caràcter preceptiu, en la preparació i dictamen dels acords o convenis de cooperació a què es refereix l’article anterior.

L’article setè té almenys dos elements que han generat polèmica durant tot el període de vigència. El primer, el concepte de “notori arrelament”. Un concepte que segons alguns juristes, per la seva indeterminació jurídica permet una àmplia capacitat d’interpretació a l’administració pública que pot sobrepassar la discrecionalitat (excedir l’acció lliure i prudent de l’administració com ho defineix la RAE) per acabar ratllant l’arbitrarietat (tal dictat del caprici o la voluntat) de qui acabi prenent la decisió vers amb quines Confessions, esglésies o comunitats és procedent establir acords de cooperació.

Així durant aquest període, hi ha hagut ocasions en les quals alguna comunitat ha denunciat, amb raó o sense, el tracte discriminatori a partir de la interpretació administrativa del concepte “notori arrelament”.

El segon element que genera certa polèmica té a veure amb el pas per les Corts Generals dels acords de cooperació. I genera polèmica no per desacord amb això, sinó perquè hi ha un cas en el qual l’Estat espanyol té un tracte completament diferent a la resta i  a més és impossible fer-lo extensiu a les altres confessions religioses: l’Església catòlica.

Amb l’Església catòlica es van establir uns acords internacionals a través de la representació d’una ficció jurídica de subjecte de dret anomenada Santa Seu, d’una banda territorial -per la seva vinculació a l’Estat-Ciutat del Vaticà- i aterritorial -per la seva reivindicació d’eviternitat i d’universalitat-. Aquest no és l’espai en el qual analitzar la conveniència o no dels Acords Concordataris entre Espanya i la Santa Seu, però a efectes del que s’està abordant en aquest article, aquests tractats generen un marc de relacions privilegiat, segregat i excepcional, en situar-se en la jerarquia de les normes per sobre de les lleis ordinàries, a diferència del que passa amb les altres confessions.
La LOLR dissenya una relació Estat – opcions de consciència inviable

L’Església catòlica és una organització piramidal, amb un centre de presa de decisions i delegació de funcions de forma molt determinada i acotada. Aquesta estructura li permet una capacitat de negociació i d’incidència política molt determinant d’una banda i un sistema de distribució interna dels recursos als quals s’accedeix en funció d’aquestes capacitats de negociació i incidència. Això no passa, en general, amb les altres confessions que, sovint s’han definit com a incompatibles amb l’existència d’una organització jerarquitzada. No és fàcil despatxar en unes línies quin ha de ser el futur de la política eclesiàstica de l’Estat en un entorn de pluralitat, però sí que hem de constatar les dificultats que això comporta. No és competència de l’Estat organitzar les religions ni crear ficcions de conferències aparentment representatives. Des del principi de laïcitat, l’Estat es relaciona amb els ciutadans i no amb les seves confessions o creences, estiguin més o menys organitzades. A l’Estat li competeix vigilar l’efectiva subjecció de les religions a l’ordenament jurídic, però no ha d’intervenir ni en el disseny de les seves estructures ni en el diàleg entre elles.

A Espanya és la LOLR i l’incentiu de possibles acords amb l’Estat el que ha portat les confessions religioses a estructurar-se internament i a organitzar-se cada una d’elles, no sense que això els comporti problemes.

El cas de l’Església catòlica és relativament singular en la seva extraordinària jerarquia interna, ja que una organització que faciliti el desenvolupament de les pràctiques religioses de la ciutadania no necessita gaudir d’una estructura similar.

Les organitzacions són com són per diferents motius i la seva història n’és un. La relació de l’Església catòlica amb l’organització de l’Estat i l’ostentació del “poder terrenal” no és aliena a la manera com s’organitza.

Així el paradigma en què es va generar el model de la LOLR estava basat en les relacions potencials entre l’Estat i unes confessions religioses completament jerarquitzades, amb interlocutors únics. És el miratge “romà”, per entendre’ns.

El mateix problema observem si volem fer extensiva la relació que preveu la LOLR a les opcions de consciència no religiosa. D’alguna manera estaríem obligant els ciutadans i ciutadanes partidaris d’aquestes opcions de consciència a organitzar-se entre ells per aconseguir un nivell de protecció i reconeixement de la seva llibertat homologable al d’altres opcions de consciència.

Només aquesta contradicció entre la realitat i la previsió de la LOLR demostra que no és una legislació encertada per garantir la llibertat de consciència, més enllà de les consideracions més relacionades amb el grau de confessionalitat / laïcitat que pretenguem impulsar.

Com ja s’ha dit, protegir la llibertat de consciència no és sinònim de protegir les confessions religioses. Les organitzacions no són creditores dels drets individuals de les persones que es puguin sentir representades per elles.

D’aquesta manera, una legislació de protecció de la llibertat de consciència no ha de passar per les organitzacions, siguin aquestes confessions religioses o siguin representatives d’altres opcions de consciència no religiosa.
Com legislar per garantir millor la llibertat de consciència?

El sistema de principis i valors inspiradors de la nostra democràcia posa en el centre el desenvolupament integral de la personalitat, la qual cosa comporta interpretar la llibertat ideològica com llibertat de consciència.

La llibertat de consciència no necessita una llei que la garanteixi, la llibertat de consciència s’exerceix, cada dia, cada minut, en tot moment. És indissociable de la nostra autonomia de pensament.

Una llei de llibertat religiosa corre el perill de quedar a mitges, de no separar l’Església catòlica de l’Estat, mantenir-ne els privilegis i fins i tot estendre’ls a altres confessions religioses cosa que significaria un clar retrocés.

En realitat, les diferents filtracions que han anat apareixent a la premsa semblaven anar en el sentit contrari al que hauríem d’avançar.

Així la situació sembla poc sostenible, ja que un Estat que es declara neutral davant les opcions de consciència, concedeix grans privilegis a l’Església catòlica gràcies als acords concordataris.

I és aquesta situació de privilegi insostenible la que sembla que ha conduït el debat en una direcció oposada a la que semblaria raonable: per comptes de reduir o abolir els privilegis per avançar cap a la laïcitat sembla que es pretenia fer parcialment extensius aquests privilegis a les altres confessions religioses, avançant cap a una mena d’Estat pluriconfessional.

Aquesta opció, que és la que ha centrat d’una manera o altra el debat que s’ha desenvolupat aquests mesos en els mitjans de comunicació, representaria un clar retrocés en la protecció de la llibertat de consciència.

Un retrocés en la protecció de la llibertat de consciència pel que ja s’ha comentat: la millor protecció és l’article 16.1 de la Constitució. Una llei que pretengui desenvolupar-lo podria ser una nova limitació com ja ho és la de 1980, ja que una llei no pot evitar acotar i reduir l’abast d’allò que pretén regular. I perquè inevitablement suposaria finalment que les opcions de consciència que tinguin un acord amb l’Estat seran les que gaudeixen de determinats privilegis per sobre de les que no el tinguin, siguin aquestes religioses o no. I en un marc de privilegis la llibertat no existeix.

I retrocés en l’avenç de la laïcitat, ja que la separació de l’Estat vers la religió exigeix ​​la neutralitat de l’Estat davant les creences de la seva ciutadania. Aquesta neutralitat desapareix en el moment que l’Estat concedeix privilegis (fiscals o del tipus que sigui) a les organitzacions que representen diferents opcions de consciència.
Sense renovació de la Llei, com queda la Llibertat de consciència?

Així les coses, sembla que la situació actual es mantindrà durant uns quants anys. Les opcions de consciència no religiosa no tindran una consideració legal equivalent a les opcions religioses, però això no impedeix que la ciutadania les exerceixi.

Aquesta desigualtat redundarà, doncs, en el manteniment de la discriminació a partir del privilegi de les confessions religioses, una d’elles molt destacada per sobre de les altres quant a privilegis, i aquests privilegis no afectaran la capacitat de la ciutadania que es decanta per aquesta opció de consciència de desenvolupar les seves llibertats religioses i de culte.

L’Estat seguirà mantenint aquesta doble moral, per la qual defineix com a eix central dels valors de la democràcia la pluralitat, la llibertat i la igualtat (una forma molt clara de definir la laïcitat sense nomenar-la) i alhora mantenir unes relacions amb les confessions religioses -amb una significativament molt més que amb les altres- que contradiuen el principi de neutralitat de l’Estat davant les opcions de consciència.

L’Església catòlica seguirà gaudint d’uns privilegis que li permetran mantenir el miratge de la seva hegemonia política, i les altres confessions religioses dubtaran entre donar suport a una modificació de l’estat actual de les coses en un sentit, en el de l’anul·lació de tot privilegi a qualsevol opció de consciència o el de somiar amb compartir un pastís, el dels privilegis catòlics, que tempta -i molt-  per la seva dimensió.

La societat espanyola seguirà amb el seu procés de secularització, imparable des de la conquesta de la democràcia, encara que a una còmoda velocitat de creuer i amb unes manifestacions cada vegada més clares i concorregudes a favor de la laïcitat com a arquitectura espiritual de l’espai públic.

És d’esperar que amb el temps totes aquestes circumstàncies augmentin la contradicció entre una legislació feta quan en el debat públic probablement pesava més l’imaginari de l’antic règim que el de la democràcia acabada de conquerir i una realitat social que, per composició, cultura democràtica i vivència de la religió no té res a veure amb un model de relacions entre l’Estat i les confessions religioses fet amb por a la reacció política.

 


[1] “La transcendència en una societat secularitzada”, Salvador Pàniker, Espai de Llibertat, núm 28

[2] Discurs d’investidura com a Doctor Honoris Causa del Prof. Dr. Dionisio Llamazares Fernández a la Universitat Carlos Tercero de Madrid

[3] Resulta interessant consultar per exemple el Diari de sessions corresponent al 3 de Març de 1980, en el qual tres dels Ponents de la Constitució Espanyola reprodueixen part de les discussions constituents amb motiu de la llei.

[4] Tema desenvolupat a: Castellà, S., Els acords concordataris entre Espanya i la Santa Seu, Ed. Claret, Barcelona, 2008.

 

 

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2011.
Barcelona, febrer 2011.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0