JMJ 2011 i la tercera visita del Papa. Revers de les temptacions del desert

Diuen els evangelis sinòptics que Jesús “va ser conduït per l’Esperit al desert per ser temptat pel diable”, que va superar les tres proves que li va posar i que, al final, “el diable s’allunyà d’ell fins a una altra ocasió” (Mt 4 , 11; Mc 1,12 i Lc 4, 1.13).

M’hagués agradat iniciar aquesta reflexió sobre la visita del Papa a Madrid amb motiu de la JMJ 2011 amb l’esperança de Machado davant de l’ “om vell”, anotant també aquí “la gracia de alguna rama verdecida”. Hauria estat per a mi, ho confesso, una joiosa notícia. Però l’experiència de les reiterades visites papals al nostre país -recentment a Santiago i Barcelona- ignorant la diversitat ideològic-religiosa que existeix i carregant contra un suposat “laïcisme agressiu”, m’obliguen a desplaçar cap a algun futur, encara incert, aquest esperat “miracle de la primavera”.

Aquesta reflexió, feta des de dins, pretén situar-se majorment en la repercussió sociopolítica que acompanya aquest tipus d’esdeveniments, sense ignorar la ressonància intraeclesial que indubtablement tindrà en l’Església espanyola.

Parteixo d’unes dades oficials de la jornada que, amb una mica d’imaginació, poden acostar-nos, potser, a l’escenari actual d’aquelles tres temptacions paradigmàtiques que va haver de superar Jesús al desert.

1. Algunes dades

Segons la web oficial www.madrid11.com i els mitjans de comunicació, la Jornada Mundial de la Joventut 2011, que tindrà lloc del 16 al 21 d’agost i que està gestionada per la Fundació Madrid Viu,  presidida pel cardenal Rouco, tindrà un cost inicialment estimat de 50 milions d’euros. Per assolir aquesta xifra, certament important, es compta, d’una banda, amb l’aportació de les principals empreses i multinacionals d’àmbit estatal (bancàries, elèctriques, telefòniques, comercials, mediàtiques, etc.) que, segons l’article 27 de la Llei de règim fiscal, gaudiran d’uns beneficis de desgravació a la hisenda pública del 80% del capital aportat, i, d’altra, amb l’estreta col·laboració de les tres administracions públiques directament afectades per aquesta visita: el govern de l’Estat, el de la Comunitat Autònoma i l’Ajuntament de Madrid. El diari Público, en la seva edició de l’11 de gener de 2010, xifrava entre 20 i 25 milions d’euros l’aportació d’aquestes tres administracions. Això pel que fa a les dades macroeconòmiques de la visita.

2. Reflexions

1.  A la vista aquestes dades, la JMJ 2011 amb la presència del Papa ofereix un perfil marcadament econòmic. Així ho ha entès el Ministeri d’Hisenda en declarar la JMJ, en els Pressupostos Generals de l’Estat 2010, com “esdeveniment d’excepcional interès públic”, és a dir, econòmic. El mateix Ajuntament de Madrid, per la seva part, l’ha inclòs en el seu programa cultural “Estius de la Vila” que, en el fons, tampoc està lluny d’aquest mateix objectiu.

A mi aquest consorci econòmic-religiós o matrimoni de conveniència, amb les imatges de representants religiosos envoltats de grans empresaris i amos del capital, em produeix un cert escàndol. I no entraré en detalls sobre la procedència ètica d’alguns d’aquests capitals, freqüentment associats a l’explotació i l’empobriment dels pobles del Tercer Món i actualment tan estretament vinculats a l’origen i la sortida de la crisi econòmica. Tot aquest submón, més aviat fosc, està exigint comportaments de justícia abans que de vel·leïtats religioses. Potser és bo recordar a aquests rics generosos que abans d’aquests gestos de pietat es podrien haver donat alguna volta per la finestreta de la Hisenda pública.

Em sembla més escandalosa, si és possible, la generosa implicació de les administracions civils, gestores dels béns comuns de la societat que legítimament representen. Una societat, per cert, plural, no tota ella religiosa i molt menys cristiana. Algú, o millor dit, tota aquesta societat per ells representada hauríem d’exigir comptes dels poderosos motius en què donen suport a aquest ús, obertament partidista, dels diners i recursos públics.

Mirant les coses des de dins de l’Església, aquest consorci econòmic-religiós em produeix encara més gran escàndol, perquè, al meu parer, s’està caminant en direcció contrària al missatge que es volgués transmetre. Qualsevol lector o lectora sense prejudicis dels evangelis sinòptics caurà aviat en el compte que tampoc en aquesta ocasió se superarà a Madrid aquella “temptació del pa” que va haver de vèncer Jesús al desert, és a dir, la pretensió d’anunciar el Regne de Déu des del poder econòmic i la riquesa. La proposta de Jesús és, més aviat, la contrària: des de la humilitat dels mitjans i la confiança en la pròpia força intrínseca que el missatge en si mateix tanca, com el gra de blat sembrat en el solc, com el ferment enmig de la massa, com la insignificant llavor de mostassa. Molts cristians i cristianes sentiran vergonya davant aquest sarau que desdiu obertament la convicció que Jesús tenia que “no es pot servir al mateix temps a Déu i als diners” (Mt 2, 24), ni s’ha de portar “butxaca ni sarró per al camí ” (Lc 10,4).

No es tracta de cap manera de fer demagògia. Però és difícil esquivar la incòmoda mirada d’aquests 4.300.000 d’aturats, dels que veuen limitar dia a dia els seus drets a la salut, a l’educació, a l’habitatge, al petit Estat de Benestar abans aconseguit i ara lluny del seu abast per aquesta crisi que ells i elles no han provocat. I no crec que des d’aquest escenari se’ls pugui aportar alguna resposta, alguna esperança.
2. La implicació directa de les tres administracions civils parla obertament de la dimensió política d’aquesta jornada. Potser és inevitable, ja que tots els nostres gestos, encara que no ho pretenguem i més si són col·lectius, tenen sempre una projecció política que afecta, vulguem o no, la resta de la ciutadania.
Però en aquest cas, l’arribada del Papa -amb l’ambigüitat que representa el seu propi estatus- converteix la JMJ en un acte polític de primera magnitud. Perquè el Papa, cap de l’Estat vaticà, és, al seu torn, representant religiós de l’Església catòlica que, encara que no tan dominant com en la història passada i recent, encara conserva una presència pública prou important en la societat espanyola.

I això és el que crea confusió. Perquè si la visita del Papa fora oberta i exclusivament com a cap d’Estat, agradés o no, seria rebut oficialment amb la cortesia amb què s’envolta a tants altres caps d’Estat en què es veu la representació d’un poble determinat. Però en aquest cas, per tractar-se a més del cap d’una Església, s’afegeix una altra connotació que el particularitza. I aquest particularisme fa que la seva visita estigui essent contestada per amplis sectors de la societat -també catòlics- no només pels seus plantejaments religiosos i polítics -que són prou coneguts-, sinó, i sobretot, per l’estatus particular que manté a Espanya l’Església catòlica de la qual el Papa és, en última instància, màxim representant. Perquè per a aquests ambients crítics i més seculars l’Església catòlica a Espanya, amb els privilegis socials i polítics que encara acumula, està sent un dels majors obstacles per a la consecució de la igualtat jurídica de tota la ciutadania i la implantació de l’Estat laic decidit majoritàriament per la societat espanyola fa més de trenta anys.

I dir laic aquí i ara no és dir principalment -llevat de rares excepcions areligiós o antireligiós, sinó defensar aquest espai jurídic neutre en el qual caben les creences i les no creences, les ideologies i les religions que col·laboren honestament al procés d’humanització de la gent. Un espai estatal de totes i tots, inclusiu, sense sotmetre la seva autonomia a cap institució particular o privada. I molts estem convençuts que això no serà possible mentre algunes institucions, singularment l’Església catòlica, mantinguin els seus actuals privilegis en qüestions de finançament, ensenyament, forces armades, etc.

No m’importa pecar d’utòpic, però encara a risc de ser-ho, voldria sentir en aquesta Jornada Mundial de la Joventut -sense que es tracti d’un mer somni- l’autoritzada veu del representant de l’Església catòlica denunciant unilateralment els acords que els seus predecessors van signar amb els representants del govern espanyol l’any 1979. Perquè, sense oblidar alguns articles de la Constitució, aquests famosos acords són l’origen d’uns privilegis que causen discriminació política entre la ciutadania i priven la mateixa Església de la llibertat i la capacitat profètica necessàries per anunciar amb frescor al Jesús de l’evangeli.

Jo crec que tampoc en aquest àmbit de la política se supera, com va fer Jesús en el desert, la “temptació de l’aler del temple”, és a dir, la temptació de difondre el missatge des del poder. La Bíblia hebrea, referint-se al poble de llavors, qualificava d’adulteri aquesta aliança religiosa-política, per llençar en braços del poder polític la confiança deguda al Déu veritable. I la dimensió religiosa de l’evangeli cristià la va expressar molt encertadament Santiago en la seva emblemàtica carta a les esglésies difoses per Àsia i Europa a finals del primer segle: “La religió pura i irreprotxable als ulls de Déu Pare consisteix en tenir cura d’orfes i vídues en la seva necessitat “(Sant 1, 27).

3. No voldria caure en la temeritat d’inventar el discurs religiós que el Papa pot pronunciar a la JMJ 2011. M’agradaria ser sorprès per la seva frescor actual i el seu contingut evangèlic. Però em temo que ni ell ni nosaltres tindrem aquesta sort.

Perquè, en vista d’alguns altres detalls que, a més del seu finançament, ja coneixem sobre la Jornada Mundial de la Joventut, com la seva celebració i programació, els seus actors més destacats i el lloc on es desenvoluparà, molts catòlics ens sentim veritablement preocupats. Perquè, encara que es vulgui justificar el contrari, ni la decisió de celebrar la jornada, ni la metodologia seguida en la seva programació han estat horitzontals i participatives, des de baix, sinó, com ja ens tenen acostumats, verticals i dirigides, no s’han tingut en compte, una vegada més, les diverses sensibilitats que actualment existeixen en l’Església espanyola. D’altra banda, s’està donant la impressió que gairebé tot s’està reduint a un grupet més o menys nodrit d’actors, ben organitzats i submisos a la jerarquia, alguns fregant, sens dubte, l’integrisme doctrinal i conreant una espiritualitat intimista i desencarnada. Finalment, tampoc l’escenari o lloc físic on es desenvoluparà aquesta magna concentració sembla el més adequat, evangèlicament parlant, per a aquestes coses. Fa l’efecte d’anar –abans- a la recerca de l’espectacularitat i el poder mediàtic que de la humil senzillesa del Regne de Déu.

Vista la trajectòria personal del Papa, testimoni privilegiat durant llargs anys del procés religiós-espiritual d’Occident (a més de la seva immediatesa a Joan Pau II), es pot entendre aquesta jornada com dissenyada molt al seu gust personal, potser com una compensació psicològica i fins i tot com una reacció col·lectiva davant la decepció causada per la frustració del “revival religiós” que s’anunciava a finals de la dècada dels setanta. Santesmases reflecteix encertadament (cf. Èxode pàg. 14 i ss.) el diagnòstic que el mateix Ratzinger fa de tot aquest procés en el pròleg a l’edició del 2000 del seu llibre La introducció al Cristianisme. S’accentua en aquest diagnòstic la deriva seguida per aquestes societats accidentals des de l’esperança que suscitaven en una major “rellevància o presència pública de la religió” a la dècada dels setanta al “buit existencial” d’avui dia on s’ha anat imposant el “neopaganisme” i la “dictadura del relativisme”.  Sense el messianisme alternatiu que representava en aquells dies el marxisme i que obligava a estar vigilants, el món religiós occidental ha caigut en una enorme “anomia”, en un “pluralisme dissolvent” en què cadascú tria “la religió a la carta” que personalment més li convé. (En l’última visita a Espanya va parlar d’una actitud diferent, del “laïcisme agressiu”).

Davant d’aquest panorama, pensa el Papa, cal reaccionar i lluitar contra corrent, encara que siguem una minoria. Un missatge que connecta molt bé amb certes societats europees i espanyoles disposades al que Alfredo Fierro qualificaria com “recatolització del privat”.

Encara que aquest tema mereixeria una major reflexió, em pregunto si aquesta reiteració de les visites papals a Espanya tanquen algun propòsit ocult, alguna mena de nova “recatolització del món Occidental”, secularitzat i descregut, a partir de les i els catòlics espanyols. Simulant el politòleg Gilles Kepel en el seu clarivident llibre La revenja de Déu (Alianza Editorial 2004), es tractaria llavors d’una nova volta del “catolicisme de sempre”, o de la “revenja del déu de la cristiandat”. El que, enfront del projecte il·lustrat, científic i tecnològic que ha anat desmitologitzant tot el procés religiós i separant pacientment entre raó i creença, ens portaria a preguntar si no estaríem caminant obertament cap a un neoconservadorisme perillosament associat als fonamentalismes ja existents.

Em temo, en definitiva, que tampoc en aquesta tercera visita, des del possible “missatge recatolitzador” del Papa, amb la família i l’escola com a llocs centrals, podrem superar aquesta tercera temptació del desert, que l’evangeli presenta com “de l’ostentació i l’espectacularitat des del cim de la muntanya “.

Perquè, des d’aquest encimbellat lloc, serà molt difícil, per no dir impossible, proclamar, com va fer Jesús a la humil sinagoga de Natzaret, i és el missatge central del cristià, l’evangeli o “bona nova als pobres”, l’ “any de gràcia” que es necessita per tornar les apropiacions indegudes, per perdonar les hipoteques que fan fora a la gent del propi habitatge, per crear llocs de treball amb salaris i pensions justes, per compartir amb totes i tots el que és de tots i de totes.

 

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2011.
Barcelona, febrer 2011.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0