Gènere, laïcitat i orientació sexual, indicadors de progrès o retrocès

Les darreres xifres sobre problemes associats a la sexualitat ofereixen quantitats preocupants.

Segons el recent estudi Infants i famílies a Barcelona (20 Minuts, 28/2/2011), el 9% dels joves no usen condó o fan servir la “marxa enrere”. A més, entre 1995 i 2007, s’ha triplicat el nombre de noies que decideixen avortar per causa d’un embaràs no desitjat. Així doncs, la taxa d’embaràs en la franja de 14 a 17 anys a Barcelona era del 3,9 per mil l’any 1995 i l’any 2007 arriba a l’11,1. Un altre informe, el de l’Observatori de la Igualtat a Amèrica Llatina i Carib, en comparar aquell continent amb l’Estat espanyol, encara dóna xifres més elevades del nostre jovent: del 9,6 per mil l’any 2001 al 13,3 el 2007 (El Público, 15/03/2011). Desastrós.

L’augment constant d’infeccions del VIH-Sida queda emmascarat pel descens de casos de Sida com a malaltia desenvolupada, gràcies a les noves medicacions. La informació s’hauria de donar a l’inrevés, destacar l’augment d’infeccions i  felicitar-se pel descens de malalts o defuncions. La sensació és que no passa res. Resta gravetat a la infecció.

Entre els més afectats està el jovent en general i el jovent gai en particular. Alhora és ben difícil sortir en públic com a seropositiu d’aquest virus, perquè comporta un gran estigma social.

Les campanyes actuals contra el VIH-Sida, no solament recomanen l’ús del preservatiu, és igualment important fer-se el test anualment i conèixer l’estat de cadascú. Així, es vigila abans la salut personal i es trenquen cadenes d’infecció. De vegades l’amor és cec i en el si de la parella s’oblida la prevenció. Després pot venir una separació o divorci, i tornem-hi.  Malauradament encara hi ha molta gent “sero-no-ho-se”.  A Catalunya s’estima que 33.000 persones són seropositives del VIH-Sida, però la majoria no ho sap. El 1998 va ser la primera causa de mort entre joves de 20 a 39 anys. Del 2001 a 2009 es van declarar 5.569 casos de malalts de Sida, 10 per cada 100.000 habitants. Dels 560 de l’any 2009, un 58% tenien entre 25 i 39 anys (77’8% homes i 22’2% dones).

El Consell de la Joventut de Catalunya informa que de 1.379 joves afectats de Sida el 2007, passem a 1.632 el 2010. Creix doncs, el nombre d’afectats per la malaltia i més el de seropositius probables. Però l’estigma pesa molt, ningú no en parla, tot malalt i tot seropositiu/va no en diu res. Per ordre d’afectats per la pandèmia trobem un  percentatge d’homes que tenen sexe amb homes quasi similar o lleugerament superior al de relacions heterosexuals i després un terç de persones que prenen drogues per via intravenosa.

No ha passat així amb el càncer, abans anomenat un “mal lleig”. S’han popularitzat,  doncs, les exploracions de mames entre dones, però menys entre homes respecte del càncer de pròstata; només cal la simple anàlisi del PSA. Primer, tanmateix, algunes afectades famoses no se’n van amagar.

Factors determinants

Totes les dades anteriors indiquen un gran fracàs de l’educació sexual, sigui a casa o a l’escola.

El primer factor condicionant és la invisibilitat de tots aquests problemes. Les famílies amaguen suïcidis,  embarassos en adolescents i avortaments. Ningú no en sap res de portes enfora. És la mateixa clandestinitat de les persones seropositives o malaltes per causa del VIH-Sida. No surten a la llum pública. El que no és conegut, no existeix.

Incomunicació intergeneracional i manca de memòria històrica

Potser són les dones les més amatents a informar les filles sobre l’ús dels anticonceptius, perquè elles ja els fan servir.

Però en general, la família s’escapa de tractar aquests temes, creuen que a ells mai no els tocarà una filla prenyada o un fill amb sida o gai/lesbiana/transsexual. Pensen que entre joves ja s’ho expliquen. La televisió fa la resta: imbueix dels valors del consum immediat, és a dir, del plaer amb presses i sense cap sentit de responsabilitat. Si no és ara mateix, ens frustrem. Finalment no sols hi ha una gran incomunicació entre generacions, també manca memòria històrica. Ningú no explica com i per què van començar els anticonceptius, ni l’aparició de la pandèmia del VIH-Sida. El pes sempre del present immediat esborra tot interès vers el passat i esborrona el futur.

L’educació no pot carregar amb la responsabilitat de tota aquesta problemàtica, ni menys la confessional, que normalment se’n renta les mans. L’assignatura d’Educació per a la Ciutadania hauria de ser un espai en el qual parlar i aprendre sobre afectivitat i sexualitat, coneixement dels sentiments personals, experiència de la vida emocional i comprensió de la diversitat sexual existent. Ja ho reclamava Manuel Vázquez Montalbán. Però s’imposen els mites i tòpics, de la caricatura de l’amor ideal  i de models d’home i dona encara bastant masclistes. El bullying homofòbic és encara ben present als instituts. Odio els concursos nord-americans de nenes disfressades de Barbies sexys. Els segresten la infantesa i les acostumen a ser objectes de lluir.

En aquest aspecte va triomfar a casa nostra aquella menor, Melody, tot cantant “Antes muerta que sencilla”. Lamentable exemple per a la canalla.

Per una “Educació segura”

Els valors actuals del sexisme,  masclisme i heterosexisme, provenen del judeocristianisme, colonitzat pels estoics al final de l’imperi romà. Estan fortament arrelats a l’inconscient col·lectiu, no sols dels creients i no practicants, també dels agnòstics i  a la majoria de mitjans de comunicació. A Itàlia el diari Il Giornale (propietat de Berlusconi)  acaba de negar la publicació d’un anunci d’IKEA que deia “Estem oberts a tot tipus de famílies”, on apareix d’esquena una parella gai.

Vista l’anàlisi de la situació i les xifres, el diagnòstic a Catalunya és força negatiu, però com he repetit, invisible. L’opinió pública, ni les famílies no coneixen tot el quadre i les xifres que acabo de llistar. Si a més considerem el gran pes de l’educació confessional, subvencionada per l’Estat i amb poder de selecció del professorat, evidentment els valors conservadors mantenen molt de pes, així com els seus desastrosos, però secrets, efectes.

El feminisme, el moviment homosexual i transsexual, la visibilitat de famílies diverses i el debat sobre l’adopció per part de parelles del mateix sexe van contribuir força a trencar esquemes reaccionaris. Sortides de l’armari de famosos, com el cas recent de Ricky Martin són necessàries. És important que gent coneguda doni exemple.

 

La reflexió que poso sobre la taula és treballar per una “educació segura”. Aquest concepte fuig de la reivindicació institucional i clàssica de l’educació sexual nascuda l’any 68. Abans es tractava d’alliberar la repressió sexual. Ara cal  fer prevenció en diferents fronts.  Aquesta proposta parteix de baix, de crear un estat d’opinió de les AMPA tal que, fins i tot, elles mateixes reclamin al professorat aquesta formació que eviti tants problemes que semblen inexistents. Cal doncs una estratègia per a informar i arribar als claustres dels docents i a les famílies amb totes aquestes dades. És interessant comparar amb d’altres països -com la laica Holanda i la catòlica Irlanda- on els programes educatius sobre sexualitat i afectivitat han donat bons resultats. En ambdós casos la clau ha estat la prevenció: el baix nombre d’embarassos en joves adolescents és la demostració palpable que ha funcionat.

El gran entrebanc a casa nostra és el pes de la jerarquia catòlica en l’únic país de la UE que la subvenciona directament i indirectament (IRPF). Les dificultats d’assolir un veritable Estat laic són les mateixes que per a desenvolupar aquesta “educació segura”. Els professors no s’atreveixen a anar molt enllà a classe. Campanyes pro-preservatiu com el “póntelo, pónselo” del Ministeri d’Afers Socials els anys 90, així com el dret de matrimoni homosexual el 2005, han estat contestades al carrer pel catolicisme oficial, cosa mai vista a la resta del continent.

Per tant, els indicadors de la situació són negatius. La solució passa per difondre xifres amagades i fer visible la problemàtica real. Sensibilitzar o seguir sumant avortaments en adolescents i casos de VIH-Sida entre joves. Doble moral o educació segura.

 

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2011.
Barcelona, febrer 2011.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0