Finançament de l’Església Catòlica i principis constitucionals

Cap precepte constitucional pot ser interpretat de manera aïllada, i el mandat de cooperació amb les confessions religioses que recull l’art. 16.3 de la Constitució tampoc. La mateixa ubicació sistemàtica d’aquest principi d’actuació, en l’últim incís de l’article destinat a garantir la llibertat de consciència i després d’haver proclamat el mateix la laïcitat de l’Estat, ja ens posa sobre la pista que la cooperació a què fa referència la nostra Constitució té el seu fonament en el dret fonamental de llibertat de consciència i el seu límit en l’obligada neutralitat dels poders públics. En altres paraules, es tracta de cooperar per tal de fer efectiu aquest dret i només fins on ho permeti la laïcitat i la igualtat entre els ciutadans[1].

No obstant això, el model de finançament de l’Església catòlica no s’adequa a aquests paràmetres.

El model fixat en l’Acord sobre Assumptes Econòmics signat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu el gener de 1979, i interpretat recentment mitjançant un intercanvi de notes realitzat el 2006 entre la Nunciatura Apostòlica i el Ministeri d’Afers Exteriors, permet als contribuents de l’IRPF destinar voluntàriament un percentatge de la quota líquida de l’impost, en l’actualitat el 0,7%,[2] al sosteniment de l’Església catòlica i / o altres fins d’interès social (l’anomenada assignació tributària). Les quantitats que la confessió rep per aquesta via es destinen fonamentalment al manteniment del culte i al pagament de salaris i Seguretat Social del clergat, i cal afegir-hi les quantitats rebudes per altres vies per a la realització d’activitats de caràcter docent (com el sosteniment de la classe de religió catòlica en centres públics i els professors que imparteixen aquestes classes), cultural (com la conservació i tutela dels béns culturals en possessió de la confessió), assistencial (sosteniment de l’assistència religiosa en centres penitenciaris i hospitalaris) o benèfic.

Aquest sistema succintament exposat resulta contrari a les previsions i principis constitucionals pels següents motius:

En primer lloc, és contrari al principi de laïcitat[3]. Amb independència que la fórmula emprada en el primer incís de l’art. 16/03 (“cap confessió tindrà caràcter estatal”) sigui interpretada com a consagració de la “aconfessionalitat” o, més encertadament, de la “laïcitat” de l’Estat, el que disposa el mateix impedeix, en paraules del Tribunal Constitucional, la confusió de subjectes, activitats i fins religiosos i estatals[4]. No obstant això, el model de finançament descrit implica una evident confusió de fins, i converteix el clergat catòlic -de fet- “en quasi funcionaris de l’Estat”[5].

En segon lloc, el model vulnera el principi d’igualtat per una doble via. D’una banda, ignora la igualtat tributària consagrada a l’art. 31 de la Constitució, ja que l’opció del contribuent a favor del sosteniment de l’Església catòlica no implica que aquest pagui més (per això afirmem que el finançament es porta a terme amb fons públics), i, per tant, contribueix en menor mesura al sosteniment de les despeses públiques[6]. D’altra banda, atempta contra la prohibició de discriminació per motius religiosos [7] ja que només l’Església catòlica es pot beneficiar d’aquesta possibilitat. En Aquest sentit, les queixes reiterades d’algunes confessions han portat l’Estat espanyol a atemptar novament contra el principi d’igualtat, en atorgar a les confessions amb notori arrelament al nostre país la possibilitat de finançar les seves activitats educatives i culturals a càrrec del pressupost d’una fundació pública, la Fundació Pluralisme i Convivència, establint així un tracte diferenciat entre aquestes i aquells grups, religiosos o no, que duguin a terme el mateix tipus d’activitats, sense justificació objectiva i raonable.

Així mateix, el sistema contradiu els compromisos assumits per l’Estat i l’Església catòlica en l’Acord sobre Assumptes Econòmics de 1979, les previsions estan essent incomplertes des de fa anys.

L’Acord de 1979 disposava que un cop implantat el model d’assignació tributària (que es va produir en la Llei de Pressupostos per l’any 1988), les quantitats rebudes per l’Església per aquesta via havien de ser completades amb una quantitat consignada en els pressupostos generals de l’Estat (dotació pressupostària), per assegurar a la confessió els recursos que venia percebent amb anterioritat. Però aquest sistema, que conjugava assignació tributària i dotació pressupostària, es preveia amb caràcter transitori, per a un període de tres anys, transcorreguts els quals s’havia de posar fi a qualsevol tipus de dotació pressupostària[8], per tant, havia d’haver finalitzat en l’exercici de 1990. No obstant això, en les successives lleis de pressupostos generals es va mantenir de manera encoberta aquesta fase transitòria que combinava assignació tributària i dotació pressupostària fins l’any 2006. En aquestes lleis es disposava la necessitat de lliurar a l’Església catòlica una quantitat mensual en concepte de bestreta de la quantitat que havia de rebre per l’assignació tributària, quantitat que era sempre molt superior a la realment percebuda un cop regularitzat l’exercici i, per tant, feia a la confessió contreure un deute, que va ser condonat sistemàticament.

Un cop superat aquest sistema “transitori”, amb només 15 anys de retard, el pacte assolit el 2006 amb l’intercanvi de notes incompleix novament les previsions de l’Acord de 1979 ja que, tot i que en el mateix l’Església catòlica es compromet de manera expressa a assolir l’autofinançament,[9] tant l’intercanvi de notes com la Llei de Pressupostos Generals per l’any 2007 parlen del caràcter “permanent” del 0,7% d’assignació tributària.

En definitiva, la col·lisió del model de finançament de l’Església catòlica i el marc constitucional és evident, pel que, tal com ve proposant un sector doctrinal, és necessari substituir aquest model per un altre més acord amb els principis constitucionals d’igualtat i no discriminació i de laïcitat. Les fórmules més coherents amb el nostre marc constitucional són: que les confessions religioses es financin exclusivament mitjançant les donacions realitzades pels seus fidels, incentivades amb desgravacions fiscals[10], o bé utilitzar l’anomenada “quota eclesiàstica”, que permetria als fidels pagar voluntàriament una mica més d’IRPF per tal que aquest plus es destini a la confessió religiosa que triïn, de manera que els grups religiosos no es financin amb els pressupostos públics i, per tant, no es lesioni el principi de laïcitat.[11]



[1] LLAMAZARES, D.: Derecho de la libertad de conciencia I. Libertad de conciencia y Laicidad, 3ª ed., Civitas, Madrid, 2007, p. 367.

[2] Quan el model es va implantar l’any 1988, el percentatge es va fixar en un 0,52 de la quota íntegra, i es va apujar  un 0,7 en l’Intercanvi de Notes del 2006

[3] Vid. LLAMAZARES, D.: Derecho de la libertad de conciencia II. Libertad de conciencia, identidad personal y solidaridad, 3ª ed., Cívitas, Madrid, 2007, pp. 662a 665; TORRES, A.: “La  financiación de la Iglesia católica en España”, a Revista Española de Derecho Canónico, vol. 59, núm. 153, 2002, p. 885; i AMERIGO, F.: La financiación de las confesiones religiosas en el derecho español vigente, UNED, Madrid, 2006, pp. 282 a 285.

[4] SSTC 24/1982, de 13 de maig (FJ 1); 340/1993, de 16 de novembre (FJ 4); i 46/2001, de 15 de febrer (FJ 4), entre altres.

[5] LLAMAZARES, D.: Derecho de la libertad de conciencia II…, cit., pp. 662 i  663.

[6] Vid. LLAMAZARES, D.: Ibídem, p. 663; TORRES, A.: “La  financiación de la Iglesia…”, cit., p. 885; AMERIGO, F.: La financiación de las confesiones, cit., pp. 257 a 259 y 289 a 291

[7] AMERIGO, F.: Ibídem, pp. 291-292

[8] Art. II.4 de l’ Acord i Disposició Addicional 5ª, apartats 5 i 6, de la Llei de Pressupostos Generals per l’any 1988 (Llei 33/1987, de 23 de desembre).

[9] Art. II.5.

[10] LLAMAZARES, D.: Derecho de la libertad de conciencia II…, cit., pp. 665 a 667;  TORRES, A.: “La  financiación de la Iglesia…”, cit., pp. 888 a 892.

[11] AMERIGO, F.: La financiación de las confesiones, cit., pp. 299 a 305

 

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2011.
Barcelona, febrer 2011.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0