El diàleg, les religions, l’interès públic i la democràcia

Que la gent intenti entendre’s parlant, òbviament, és positiu.

És molt millor trobar-se per xerrar, intercanviar idees i plantejaments, que no pas sentir-se en possessió d’una única veritat absoluta, exclusiva, excloent, imperativa, categòrica… i eterna, i pretendre imposar-la per la força, o negar el dret dels altres a establir alguna interlocució…

Per tant, el diàleg entre les diverses concepcions de la vida i del món, entre les diferents cosmovisions que aspiren a tenir una resposta concreta i -per a molts dels seus partidaris- definitiva, davant dels múltiples interrogants que suscita l’estructura de la realitat i la recerca de sentit davant dels dubtes propis de l’existència humana, és no tan sols positiu, sinó que també és intel·lectualment i espiritualment legítim. El diàleg, per tant, com a eina de construcció de civilitat i de tolerància, com a mecanisme de contribució a l’afirmació d’una sociabilitat democràtica, és desitjable. I és enriquidor per a tothom.

Que aquest diàleg afecti els diferents grups o institucions que se senten vinculats a una o altra de les aparents respostes definitives que aspiren a situar-se davant la recerca d’explicacions com a primer i últim referent, en virtut d’una creença específica de caràcter cosmològic, filosòfic, espiritual o religiós, també és positiu. Perquè, fins no fa gaire temps, i al llarg de la història, les religions, específicament les cosmovisions religioses de signe monoteista, unívoc, autoconvençudes d’actuar com a dipositàries d’una incerta “veritat” revelada, no s’havien mostrat -més aviat al contrari- massa partidàries de parlar, diguem-ne… Havien preferit utilitzar, habitualment, mecanismes coercitius de convenciment de l’altre, no sempre gaire respectuosos amb la integritat d’aquest altre, tant si es tractava de la integritat física com –òbviament- de l’espiritual.

Que el diàleg entre les concepcions religioses de la vida i del món, entre les interpretacions més o menys màgiques de la realitat, esdevingui un debat pacífic, dins dels codis de comportament adult d’una societat mínimament honesta i espiritualment elegant, és sempre desitjable.

Però és clar que l’espai públic –el conjunt d’elements de sociabilitat convivencial que afecten la totalitat de la comunitat, al marge de les seves possibles creences, en cas que n’hi hagi- només pot rebre’n, si de cas, d’aquest diàleg, un efecte logístic. És a dir, malgrat que, en democràcia, les institucions no poden identificar-se amb cap codi de valors religiosos propi d’una part concreta d’aquesta comunitat –per molt que pugui resultar sociològicament majoritària- i malgrat que han d’atorgar a totes i a cadascuna, i als membres de la comunitat que no en comparteixen cap, el mateix tipus de drets i de deures, és lògic que, per exemple, puguin proporcionar un local de reunions –que pertany a l’espai públic-, tot i que sigui per debatre afers que només afecten la consciència privada d’alguns dels membres de la comunitat, i que no tenen perquè interessar la resta de la ciutadania.

Cal fer un esforç de perspectiva històrica, però des d’una visió estrictament democràtica, és a dir, laica, les religions, que han estat socialment un motiu prou permanent d’odi, d’enfrontaments, de violència, de crispació, de segmentació i fragmentació entre les persones, poden veure’s acollides en un centre cívic perquè els seus partidaris xerrin, parlin, es coneguin, dialoguin i entenguin que el món, amb un mínim de realisme, és de molts més colors. Que entenguin que n’hi ha que, per diferents raons, no sempre poden fruir prou de la diversitat, però, amb un petit esforç, han d’entendre que aquesta diversitat existeix. Encara que no els agradi. I que és una pena que se la perdin, pensant que tothom ha de pensar com ells creuen que s’ha de pensar. O que tothom ha de tenir la mateixa resposta davant dels dubtes. Ah! Però… I si no en tenen, de dubtes? Doncs, aleshores, també és millor que es reuneixin, dialoguin i vegin que, pensin el que pensin, n’hi ha uns altres que són diferents, i que potser sí que en tenen algun. D’acord, doncs, podem deixar-los un centre cívic.

Però que paguin la llum i les despeses del lloguer. Perquè la democràcia no té perquè fer-se càrrec d’allò que no són més que manifestacions de la consciència particular de cadascun dels individus. És bo que es faci el possible perquè la trobada entre la diversitat d’aquestes consciències privades no provoqui enfrontaments o malbarataments de l’espai públic, o de la mateixa convivència, però deixant ben clar que el fet religiós en si, com a fet social, és tan respectable –i ha de ser entès com un element transversal de la formació dels ciutadans- com qualsevol altre fet social que pugui afectar la consciència, els gustos, les aficions o les característiques d’altres grups concrets de ciutadans. Què té la religió que no tinguin les societats colombòfiles o les associacions de jugadors de billar americà? Home! Que les seves manifestacions històriques han produït moltes tragèdies i, molt sovint, han estat utilitzades com a excusa per part de diversos totalitarismes o concepcions monolítiques de la societat. Si a d’altres, més pacífics i menys autoconvençuts de posseir les claus de la “veritat”, no se’ls dóna la mateixa oportunitat, estaríem davant d’un greuge comparatiu molt poc democràtic i poc justificable…

Fomentem el diàleg interreligiós, de debò, i més en aquest país. Però que se’l paguin ells, perquè l’erari públic ja té prou problemes per fer front a despeses socialment justificades en virtut d’un mínim compromís amb el benestar social i amb la plenitud de drets del conjunt de la comunitat.

 

Article publicat a:
Informe Ferrer i Guàrdia. Anuari de la Laïcitat 2011.
Barcelona, febrer 2011.
www.ferrerguardia.org

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0