Sexe i protocol

La lectura estiuenca de la darrera novel·la de Joaquín Leguina (La luz crepuscular, Alfaguara, Madrid, 2010) em suggereix la importància de recordar que el protocol no és una matèria aliena no ja a l’amor, sinó fins i tot al sexe.

Leguina descriu com en una tòrrida escena de sexe, d’un primer encontre després de pocs dies de festeig, la protagonista li treu la jaqueta i la camisa al destinatari de la seva atracció i es desprèn ella mateixa, d’un cop, del vestit negre que portava. Què fa ell? Per a sorpresa de molts, conserva els pantalons posats, però es treu les sabates i els mitjons amb un gest ràpid i quasi desapercebut…

Ella comenta ¡no sé en qué desastre se habría convertido aquella noche que prometía ser loca si mi sacamuelas [es tractava, en efecte, d’un estomatòleg] se hubiera quedado ante mí sin camisa, sin pantalones y con los calcetines y el calzoncillo puestos…! No queda clar si els mitjons eren curts o llargs, però el lector pot estar segur que la situació encara hagués arribat a ser pitjor si els mitjons haguessin estat curts o blancs… Els mitjons curts són una barrera al sexe: la visió d’una franja, més o menys ampla, dels pèls de les cames masculines, genera una aversió immediata a qualsevol observador mínimament sensible. Els mitjons blancs, amb sabates o, encara pitjor, amb sandàlies, són, simplement, un atemptat estètic. La situació no millora massa amb aquestes esportives que volen semblar sabates i que, darrerament, sembla portar tothom.

En el sexe, doncs, el primer que ha de desaparèixer són els mitjons. En el sexe, i, en general, al llit. Qui dorm amb mitjons està condemnat al descrèdit. No arribarà lluny, de cap manera. Els homes i les dones dormien amb peücs, uns mitjons fets per al llit, quan a l’hivern no hi havia calefacció. Potser d’aquell origen ha arribat fins avui aquesta peça de roba impertinent, però ni la indumentària no es justifica pel fred, ni molt menys el fet de posar-se al llit amb els mitjons que un ha portat tot el dia. Això és, simplement, una marranada. En qualsevol cas, els mitjons, a l’actualitat, serveixen per cobrir i per passar desapercebuts: en general, negres, excepte per fer esport. Dic negres, perquè normalment les sabates seran negres. Si algú s’atreveix a portar-les d’un altre color, coincidiran el de les sabates i el dels mitjons. Cal tractar que no cridin l’atenció. Prohibits els mitjons transparents! És còmode que siguin llargs, per evitar l’exposició de la cama, però tampoc no ha de fer-se ostentació del fet que són llargs: els pantalons han de cobrir-los la major part del temps, i són injustificables els gestos que deixen massa mitjons a la vista. En despullar-se, per tant, fora mitjons.

Pel que em diuen, les noves generacions han abandonat els pijames i les camises de dormir per la utilització universal de les samarretes més o menys llargues. Ho trobo un despropòsit. En primer lloc, perquè així contribueixen a fer més greu la crisi del tèxtil i, en reduir-se el mercat, com un efecte col·lateral, han deixat de confeccionar-se aquells pijames de tela fina i suau. No es troben ni a Londres! Quan es va posar de moda un invent horrible anomenat esquijama (si existeix aquesta paraula en castellà, anglès i francès, procedent d’esquí i pijama, no podem demanar-li a l’Institut que la incorpori?) ja vaig pensar que no anàvem bé. Les samarretes són la torna d’aquell atemptat al bon gust, perquè han comportat la pràctica desaparició “generacional” dels pijames.

No pot oblidar-se que el pijama va ser una conquesta social. Les classes populars no l’utilitzaven i el seu progressiu accés al benestar les va fer gaudir d’aquest invent aristocràtic importat pels britànics des de l’Índia a finals del segle XIX. Ara, l’oblit de l’elegància nocturna és un retorn al passat. L’omissió del pijama o de la camisa de dormir juga un paper rellevant quan, normalment, són utilitzats i una ocasió especial permet prescindir-ne. Però qui li donaria cap valor a no posar-se una samarreta?

Precisament aquest és el significat del gest del dentista a l’escena novaiorquesa descrita per Leguina. Ella li traurà els pantalons i els calçotets alhora, i la passió es veurà molt ajudada en el seu clímax gràcies a la inexistència de l’anticlímax d’un home en calçotets i mitjons. El pijama o la camisa de dormir juguen –si el seu disseny no està pensat per a escolanets de Montserrat o per a un internat femení dirigit per monges- un paper erotitzant: són un estímul al joc i al desig. I no siguem sexistes: les calces de Bridget Jones, l’heroïna moderna d’Helen Fielding, o unes sabates de tall masculí amb mitjons poden diluir abruptament un apassionat joc sexual només encetat.

A casa, vam tenir un gos, un golden retriever, anomenat Baloo, que va morir als cinc anys per una aventura amorosa combinada amb un accident. El recordem sovint, la seva forma d’estimar-nos a cada un de nosaltres, sense equivocar-se mai en la identificació. Tota la saviesa natural del Baloo a l’hora de relacionar-se amb nosaltres quedava esvaïda quan li agradava una congènere. Es posava nerviós, exterioritzava el seu desig, cometia errors de principiant… i rebia un no per resposta. El Baloo no havia après el protocol del sexe, malgrat que era un mestre en el protocol de l’amistat amb la seva família. A molta gent li passa el mateix que al Baloo.

El joc sexual comença un dia, amb algú que acabem de conèixer o, molt sovint, amb algú que coneixem i de qui, de cop i volta, reconeixem unes aptituds en les que no havíem caigut. El protocol exigeix frenar l’instint animal, fer a l’inrevés que el Baloo. Quan jo marxava uns dies de casa, el Baloo s’angoixava, escoltava el soroll de l’ascensor, anava a dormir tard… Però quan jo tornava, ell es feia l’ ofès i esperava a qualsevol racó llunyà que jo anés a saludar-lo. El reconeixement sexual de l’altre requereix també aquesta inhibició, aquesta aparent llunyania. Normalment, cap petó als llavis el primer dia, que sembli que pot succeir en qualsevol moment, però que no passi. El crescendo del desig… Fins a la propera ocasió… El joc intel·ligent d’un acostament no lineal i progressiu.

Això ho fa el dentista del nostre exemple, descrit per Joaquín Leguina. La primera nit? Un comiat a l’antiga, amb un lleugeríssim només apuntat petó sobre la mà de la persona desitjada. Més enllà del protocol, és veritat, és un gest de l’art de la seducció.

Malgrat una recent reivindicació masculina, al món occidental, d’alliberar els peus de sabates i de mitjons, he de ratificar-me en el criteri que més perillosos que uns peus d’home amb els mitjons incorrectes –no diguem ja de la combinació mitjons/calçotets- són uns peus d’home nus. He patit als meus alumnes venir a revisar l’examen (d’això ja en parlarem un altre dia) amb calça curta i espardenyes, sandàlies o sabates sense mitjons. La versió més inaguantable és la dels companys de col·legi: sebagos sense mitjons. Amb aquesta fatxa, intentaran després que els valorin positivament en una entrevista de treball o que el/la destinatari/a de la seva atracció sexual els faci cas. Ho tenen cru, a la feina i al llit. Fa poc, em va visitar un metge estomatòleg (molt diferent del que surt a la novel·la de Joaquín Leguina) que es plantejava algun dubte tributari. Finals de juliol. Polo-Ralph- Laurent, pantalons-per-sota-del-genoll i sebagos-sense-mitjons (és més jove, però vam anar al mateix col·legi…). El vaig rebre al despatx 309 de la Facultat: vestit negre, camisa blanca, corbata blava, invisibles mitjons i calçotets negres (les plantes tercera i quarta de la Facultat tenen un més que raonable aire condicionat que vaig aconseguir finançar durant el meu mandat i el del meu successor al front del centre, a finals dels noranta). Segur que ell anava molt més preparat per a la calor barcelonina humida, que, almenys, des de José Larraz, ha fet fugir a molts alts funcionaris de l’Estat destinats a la ciutat comtal, però, francament, ho tenia cru per culminar la jornada amb alguna proesa sexual. Mmm… potser no tant si incorporem a la discussió els seus ulls blaus. És cert, una part dels problemes de protocol desapareixen davant uns ulls blaus.

Una nit, al sopar que un company de col·legi organitzava al jardí de casa seva a Sarrià, ens vam congregar una cinquantena d’homes-amb-sebagos-sense-mitjons (amb poques honoroses excepcions) i d’esposes-d’homes-que-han-anat-a-un-col·legi-de-nois (una subespècie molt sacrificada, excepte quan el seu amor es mesura només en la capacitat de disposar d’una targeta de crèdit il·limitada). La misogínia pròpia de la nostra educació (des que vaig sortir-ne, el meu esforç principal ha estat desaprendre) i l’avorriment acumulat durant alguns lustres de vida conjugal van dividir el jardí en dues zones, una d’homes i una de dones. Vaig despistar-me, com sempre, i vaig participar en una de les tertúlies femenines com a callat oïdor. Quin era el tema? Precisament, la descripció de les situacions més ridícules que cada una d’elles havia viscut amb la seva parella, entre les que ocupava la primera posició la inexorable visió de l’home de moltes d’elles en calçotets i mitjons!

La crítica fàcil a la meva tesi sobre el protocol sexual i sobre la necessitat de reaprendre els escenaris de la seducció és de tipus generacional: vosaltres, els qui veu ser joves als setanta, sou uns antics. Els qui diuen això són els partidaris de la samarreta. Una pel matí, una pel vespre i una tercera (eventualment) per anar al llit. El seu únic gest al despullar-se, per tant, és treure’s la samarreta i, probablement, oblidar-se posats els mitjons i els calçotets d’algun color indefinible diferent del blanc i del negre, que són els únics admissibles per a un cavaller, amb molt poques variants per a una senyora, excepte supòsits molt elaborats o el bon criteri d’evitar les transparències indesitjades (no confondre amb les desitjades) amb roba interior color carn, que ara en diuen nude. Personalment, contemplo amb horror la moda importada de posar-se llenceria vermella per cap d’any. Però l’excepció és sempre admissible com a tal excepció, como ho pot ser travestir-se durant una nit d’inversió de rols per trencar algunes barreres imaginàries del sexe reglamentat. Normativitzar el sexe ha estat i és una de les grans obsessions de les jerarquies religioses. Faria riure, si els assassinats de dones pels talibans no estiguessin a l’ordre del dia. Entre adults educats, sexe reglamentat és un oxímoron. D’altra banda, a la vida en general, la transgressió conscient, creativa i lúcida de certes regles és la millor forma de respectar-les.

La crítica generacional és sovint incorrecta i comporta una gran vaguetat: què és una generació? No són les generacions les que es fiquen a un llit o es rebolquen a un paller, són les persones! El vosaltres no sabíeu el que fèieu, és injust i ignorant. Cap temps passat no va ser millor, és cert, però tampoc intrínsecament pitjor, i la gent, amb diners o sense, molt sovint amb pocs, ha cercat sempre en la il·lusió gaudir d’uns instants de felicitat. Només els qui pensen exclusivament en el futur estan condemnats a la infelicitat (els fonamentalistes de qualsevol religió o de qualsevol explicació omnicomprensiva de la vida, com els marxistes-leninistes de manual que, a la universitat dels setanta, van ser els nostres substituts clericals dels frares o figures similars de l’ensenyament secundari). El futur només es la ininterrompuda successió dels presents… va escriure un dia algú molt proper a mi. I tenia raó. A aquesta persona, l’any 1980, vaig acusar-la un vespre de tempesta ideològica que la seva generació només havia fet l’amor a les fosques i entre els llençols. Em va dir que no sabia el que em deia. I tenia raó! A tots els meus amics que han passat pel Dr. Corbella per tractar de recuperar algun tipus d’interès pel cos del seu company de llit, normalment sense èxit, els recomanaria que examinessin si, entre les pràctiques de l’un o de l’altre, mantenen aquesta horrible dualitat entre mitjons i calçotets que tan oportunament ha posat al descobert Joaquín Leguina. Algú ho havia de dir!

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0