La por: entre l’emoció i la gàbia

la por i gàbiaNo conocerás el miedo.
El miedo mata la mente.
El miedo es la pequeña muerte que conduce a la destrucción total.
Afrontaré mi miedo.
Permitiré que pase sobre mí y a través de mí.
Y cuando haya pasado giraré mi ojo interior para escrutar su camino.
Allá donde haya pasado el miedo ya no habrá nada.
Sólo estaré yo.
Letanía contra el miedo Bene Gesserit de la novel·la Dune de Frank Herbert

Quan pensem en la por ens poden venir moltes coses al cap, en molts casos inconnexes i sempre difícils d’expressar. Aquesta complexitat la veiem en com hem representat la por de maneres molt diferents al llarg de la història i en tot els àmbits de l’art, des de la pintura i la música a la literatura i el cinema. Tot això ens mostra la importància d’aquesta emoció tant a nivell individual com a nivell col·lectiu i social.

A nivell instintiu, la por és uns dels eixos vertebradors de la nostra vida. És una de les considerades emocions primàries, és a dir, innates, atès que poden ser observades també en animals i recent nascuts, i està posada al servei de la vida, val a dir, té la funció de protegir la integritat física i psíquica de la persona (o l’animal) dels perills de l’entorn. Si ens centrem en la por com a emoció bàsica, poden dir que és positiva en si mateixa en la mesura que ens preserva dels perills, encara que pugui ser desagradable de sentir, perquè ens connecta amb la pròpia vulnerabilitat. En aquest sentit, i conseqüentment, no es tracta de mirar d’eradicar la por de la pròpia vida emocional sinó d’aprendre a actuar malgrat la por. Aquesta és la descrita com la veritable valentia.

Alhora, en un altre nivell, la por té una gran importància en el procés de socialització de les persones i en la seva interacció social, per tant, no deixa de ser un mecanisme fonamental de control social. I és que la complexitat del paper de la por en la nostra societat ens obliga a intentar entendre-la des de més enllà de la perspectiva psicològica i individual, tal com ens explica el sociòleg Norbert Elias en la seva obra El Procés de civilització “Sens dubte, la possibilitat de sentir por, com la de sentir alegria, és un tret invariable de la naturalesa humana. Però la intensitat, el tipus i l’estructura de les pors que bateguen o cremen en l’individu no depenen de la seva natura (…) sinó que, en últim terme, apareixen sempre per la història i l’estructura real de les relacions amb altres homes”.

Des d’aquesta perspectiva, la por no deixa de ser la cara passiva de la coacció que té com a cara activa la violència. És a dir, la por no deixa de ser un mecanisme de control social que té la capacitat d’afectar les nostres conductes de forma externa i visible, o afectar-les de forma interna amb un procés d’autocoacció, d’interiorització d’aquestes pors.

Així doncs, el paper de la por no podem circumscriure’l únicament a l’individu sinó que l’hem d’entendre a nivell social i col·lectiu. Hem de ser capaços d’afrontar totes les nostres pors. Hem explicat la necessitat de saber afrontar la por com a emoció bàsica, però té la mateixa o major importància afrontar la por com a mecanisme social de coacció que, en molts casos, representa un clar mecanisme de reproducció social de les desigualtats, atès que la por acostuma a ser un mecanisme clarament conservador inhibidor del canvi i el progrés social. La por no deixa de ser una gàbia invisible, les gàbies que millor funcionen.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0